Ara ja sí

Aquell any, en Damià, el fill major de l’amo de Son Vell Nou, on feia de missatge, va ser l’escollit per ser s’homo des be. Li tocaria a ell protagonitzar els actes amb què s’encetaven les ciutadellenques festes de Sant Joan. L’encàrrec li feia tanta il·lusió com respecte. Havia de preparar-se bé perquè la tasca encomanada exigia un gran esforç físic. Un dia sencer fent les visites pertinents amb un be a bescoll, caminant descalç, no eren bromes. Son pare, caixer pagès de migjorn, menava les extenses terres d’aquell lloc, les tanques del qual arribaven fins a la mar després de salvar algun tram costerut que, a mesura que s’avançava cap al sud, menaven als penyals, a la punta de sa Celda o a la de sa Cala. Des d’allà dalt, la vista era deliciosa: la mar immensa i, si el dia no estava entelat, al fons, es veien fins i tot les muntanyes de Mallorca.

Tenia, per tant, prou espai per entrenar, en Damià. Caminant regularment per les tanques incomptables de Son Vell Nou —sense avarques, amb roba còmoda, carregant un dels bens de la finca—, mentre passava per camins de terra plens de codolets, el jove missatge anava agafant el to físic necessari mentre, alhora, feia call als peus. L’acompanyava sempre en Perico, l’ajudant. Era qui s’encarregava d’obrir i tancar les barreres d’ullastre i d’avisar-lo davant de qualsevol possible dificultat que presentés l’itinerari. Ara bé, aquell dia de la primera setmana de juny en què, justament, feia una calor insòlita a l’illa per l’època de l’any en què es trobaven, en Damià va decidir que, a pesar de tot, aniria a fer la volta tot sol. Al company, li havia sorgit un compromís familiar inexcusable. No es tractava de perdre calada, però, en l’entrenament.

Després de posar-se, amb més dificultat de l’habitual, l’animal a bescoll —el va haver de pujar, primer, damunt d’una tauleta; després, aprofitaria per fer-ho a qualsevol paret no gaire alta—, en Damià es va posar a caminar en direcció a la mar. Després de passar les primeres tanques, el camí començà a picar cap amunt. El rost era constant i, el sol, abrusador. Tot i que duia xibit i s’havia posat crema solar, poc podia fer per pal·liar els efectes de la calor. Feia uns bons alens i suava desastres, però no es volia aturar fins que no arribàs al Camí de Cavalls, a tocar dels penyals. Allí, a més de contemplar la mar, trobava que la brisa marina li permetria de fer més aguantadora la caminada.

En arribar-hi, en Damià es va notar la boca seca i el cap tèrbol. No duia aigua. No hi havia pensat. Potser, amb l’esforç, fins i tot s’havia marejat un poc, perquè es sentia el cap espès. Li costava mantenir fixa la mirada en el terreny, que feia bellumes per culpa de la calor. Va deixar el be damunt de la paret, a tocar d’un portell. Amarat de suor, mig ofegat i eixeregat, va contemplar per un moment el paisatge. Allà baix, com sempre, a tocar dels penyals, hi havia la mar, aquella extensió de blau immens que envoltava l’illa. Al fons, amb prou feines va distingir les muntanyes mallorquines. Davant de la punta des Tambors, però, el va sobtar que partís un camí que no havia vist mai i que s’endinsava per damunt de l’aigua uns pocs quilòmetres. Menava, ho va copsar amb força claredat després de seguir-lo amb la mirada, a les murades i les cases d’una ciutat de grans dimensions.

—Idò, i què és estat açò? Si no fos perquè sembla un somni, diria que es tracta de sa ciutat de Perella. Allà va!

Per a sortir-ne de dubtes, es va tornar a carregar l’animal i començà a avançar, ara costa avall, fins a endinsar-se en aquell camí que havia aparegut on, fins aleshores, sempre hi havia hagut la mar. La novetat li havia donat ànims. Ja no es trobava cansat. De cap de les maneres. Després d’una hora llarga de camí, va arribar al peu de la murada. Hi havia un enorme portal, obert de bat a bat. A fora, fent-li un passadís, hi havia set joans i set joanes:

—Ben arribat, Damià. T’estàvem esperant. Només hi manca una hora perquè siguin les nou i no podíem començar sense tu.

—Per les nou de què? Avui, que no som a dia…?

—És avui, Damià. Aquí és avui.

Sense que li donassin temps per a acabar-ho de capir, els set joans i les set joanes el van acompanyar fins a una de les primeres cases que hi havia dins la ciutat. Ja començava a acumular-se gent davant de l’entrada. Allà, en una estança, l’ajudaren a descarregar el be. Després, van treure-li el xibit, els calçons i la samarreta de màniga curta que duia posada i el van vestir amb dues pells de be i van posar-li una aurèola al cap en la qual hi havia brodat el signe de l’Agnus Dei. Mentrestant, s’endugueren l’animal a una altra cambra. Quan el tornaren, deu minuts més tard, el be estava ben net, amb el pèl blanc i llampant, enflocat i amb les banyes pintades de purpurina. Lluïa, al front, una estrella com les que duen els cavalls en sortir per Sant Joan.

De per una porta que hi havia en un costat de l’habitació, amb què en Damià no havia parat esment, va entrar, tot seguit, un home vestit de fabioler. Traginava, per tant, el fabiol, el tambor i la maça. Al canell de la mà amb què duia agafada la guindola, lluïa un rellotge gros, daurat, que marcava les nou manco quart. En tenir-lo a tocar, el jove missatge va poder observar clarament que era clavat a en Sebastià Salort. «Bé va, almanco hi ha qualcú conegut aquí», va pensar. El fabioler es va treure la guindola, va deixar tot so menester damunt de la taula i es va atracar a s’homo des be. Sense tocar-lo, només assenyalant-hi amb el dit, va dibuixar-li una creu d’almangra, d’un vermell encès, al front. Va fer el mateix amb els peus i els braços de l’home i amb el llom de l’animal. Sorprès per tot plegat, el jove missatge va voler donar-li la mà, no només per saludar-lo, sinó en senyal d’agraïment, però en anar-ho a fer va descobrir que el fabioler era incorpori: amb el braç, va travessar-li el cos, com si fos de fum. En Sebastià va somriure:

—Idò què et pensaves, Damià? No puc ser a dues bandes a la vegada. Som jo, açò sí, però no ho som tal i com tu estàs acostumat a veure’m.

El fabioler es va mirar el rellotge i, en comprovar que només mancaven cinc minuts per les nou, va informar a tots els presents de l’hora que era i, adreçant-se específicament a s’homo des be, li va comentar:

—Tot anirà bé. No passis cap pena. Acaben d’avisar na Maria.

No ho havia acabat de dir i, per la mateixa porta per la qual havia entrat el fabioler, va veure arribar una al·lota que no devia tenir més de vint anys. Anava ben mudada, amb un vestit de color blanc immaculat que no va saber ben bé si era de comunió o de casament. Tenia una cara lluminosa. Transmetia pau i alegria.

—Bon dia, Damià. Jo et faré d’ajudant. Em fa molt il·lusió acompanyar-te en un dia com aquest. Una vegada, vaig anar de Ciutadella a Maó caminant. M’hi vaig estar tres dies. Avui ho farem més curt.

Darrere d’ella van fer acte de presència els membres de la junta. La presidia el caixer senyor, un home llarg i prim, de barba blanca i ulls un pèl enclotats, que mostrava un somriure mig burleta i, en general, un aire distret. En Damià no el va identificar. No s’assemblava a ningú que conegués. L’acompanyaven els caixers pagesos —aquell bienni es veu que eren un l’amo i una madona—, el caixer casat i, bandera en mà, el caixer fadrí. Ocupava el càrrec de capellana l’abadessa de Santa Clara. A ella sí que la va reconèixer tot d’una. Aquella santa dona se li va atracar i, amb tota la serenor del món, va dir-li:

— Recorda, Damià, que venim d’un hivern llarg i dur, com una tramuntanada que s’ho havia d’endur tot: la identitat, les il·lusions, les alegries, les esperances. Però com les alzines del camp de Menorca es fan més fortes amb els embats, les nostres arrels, com la nostra festa, estan encara ben vives. Resaré per tu, perquè tot vagi bé.

—Bona gent, és l’hora —va interrompre Sebastià Salort.

Na Maria es va atracar a en Damià i va ajudar-lo a posar-se el be damunt de les espatlles.

—Au idò —va dir el caixer senyor—, començarem. Sebastià, pots activar el protocol en voler. No hauríem de fer esperar la gent.

Cinc minuts després del primer toc de fabiol, la comitiva entrava a fer la primera de les visites del dia. S’havien hagut d’obrir pas entre una gernació de gent que omplia els carrers d’aquella ciutat misteriosa apareguda enmig de la mar. Tota la jornada va transcórrer envoltada de multitud. Hi havia un gentar. A cada posada que entraren, els oferiren menjar i beure i una estona breu de conversa, sobretot als caixers senyor i capellana. També, els van donar dolses, que mullaren en aigua freda per refrescar-se, i aludes plenes de confits, macarrons i dolços. Na Maria s’encarregava de dur-les mentre en Damià carregava el be.

Una de les darreres visites, a mitjan capvespre, va ser a ca un homenet molt vell, amb una llarga barba i ulleres de cul de bòtil. Entraren un una casa formada per una única habitació, enorme, de parets molt altes, totes elles folrades de prestatgeries plenes de tota casta de llibres. Enmig de l’estança, hi havia una taula damunt de la qual un faristol sostenia un llibre enorme. Semblava un còdex medieval, amb les pàgines fetes de pergamí en tost de paper.

—Benvolgut Damià —va adreçar-se-li l’ancià—, tot està escrit aquí, al Llibre de les set sivelles. Cal saber-lo llegir bé perquè la festa segueixi essent la més gran del món.

Mentre li acabava de dir aquestes paraules, va assenyalar les parets folrades de llibres.

—Tots els volums que veus aquí ajuden a explicar-lo i a reelaborar-lo. També ho fa la gent, és ver, però jo som l’encarregat de la part escrita de la festa. Aquest llibre té un do i, per açò, és mític: no s’acaba mai. Sempre s’està escrivint. Canvia constantment. Com ha de ser. Vine, segueix-me.

L’homenet de les ulleres de cul de bòtil i llarga barba va caminar fins a un dels nombrosos prestatges. En Damià l’acompanyava. Darrere, a poca distància, els seguia la resta de la comitiva.

—Fixa’t, per exemple, amb aquest volum. Amb ell va començar tot. No és que en ralli, aquí, de la festa. Més endavant sí. Ara bé, sense el seu autor, res del que estàs vivint no seria possible.

L’home de la llarga barba blanca i ulleres de cul de bòtil havia tret, de la prestatgeria, un petit volum amb la coberta de color verd. El va atracar a s’homo des be, que hi va poder llegir clarament el títol, en lletres blanques: Contes menorquins, de Pau Faner.

—Saps qui és, Damià?

—En Pau Faner? Me sona molt, però no el conec.

Llavors, el caixer senyor se li acostà. Li donà la mà i, mentre somreia de manera bonhomiosa i burleta alhora, li va dir:

—No em coneixes, Damià? Ara ja sí.

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí i Pons

    19 juny, 2022

    Na Maria, un dia, va anar caminant de Ciutadella a Maó. Va necessitar tres dies per arribar-hi. És ella.

  • Ana G.

    18 juny, 2022

    Molt polid, Ismael! He quedat amb ganes de saber qui era na Marisa… Als altres ja els conec: en Màrius Verdaguer em va dur a Perella 😉

Deixa un comentari