En la nostra paremiologia, hi ha una sèrie de dites que fan referència al fet que algú «per dedicar-se a una cosa, n’abandona una altra més important o convenient», segons explica Josep Pons Lluch en referència a «massa llegir fa perdre s’escriure», una de les dinou variants (amb quaranta-una ocurrències) recollides al portal PPPD. Si agafam l’enunciat en sentit literal, però, les coses van d’una altra manera: la lectura és potser la millor manera de millorar l’expressió escrita —i també l’oral— de la gent. La relació hi és directa. A escriure, per cert, se n’aprèn a base de pràctica, de posar-s’hi. No hi ha cap altra recepta.
Llegir i escriure bé, per tant, es relacionen amb l’anomenada competència en comunicació lingüística. Ara bé, no estem parlant només d’aquestes dues destreses quan ens hi referim. D’acord amb la darrera de les lleis educatives, l’anomenada LOMLOE, que s’està començant a implantar arreu de l’estat, aquesta competència s’entén com «el “resultat de l’acció comunicativa dins de pràctiques socials determinades”, i reuneix modalitats comunicatives tan diverses com l’expressió oral i l’expressió escrita, però també la comunicació audiovisual mediada per la tecnologia.» Aquest darrer factor, en la societat actual, s’ha de tenir —i molt—, en compte. Sobretot, des que sabem que l’ús massiu de les pantalles ha canviat el procés cognitiu de les persones, que de cada vegada tenen menys capacitat de concentració i, en conseqüència, d’entendre allò que llegeixen. El suport a través del qual arriben els missatges és molt important en aquest sentit. El paper, actualment, ja no n’és el principal.
Evidentment, tot açò condiciona la manera com parlam, llegim, escrivim i entenem els textos orals i escrits —una conversa, una previsió meteorològica, una clàusula de la hipoteca, una notícia…—, la qual cosa té una incidència directa a l’hora de socialitzar-nos, de ser amb els altres. En aquest sentit, un dels objectius nuclears de qualsevol sistema educatiu hauria de ser la formació de persones amb sentit crític, cosa que no es pot aconseguir sense esser conscients que el llenguatge, l’ús que se’n fa, n’és la base.
Tot açò ho dic perquè hi ha força indicis que els nostres alumnes —els ciutadans que s’estan formant com a tals— presenten mancances competencials importants en la comunicació lingüística. Hem parlat de la poca capacitat de concentració, que obliga, metodològicament, a haver de cercar maneres de fer adequades i eficaces. Però n’hi ha més. Dit d’una manera col·loquial, els alumnes acaben l’ESO, el batxillerat o, fins i tot, els graus universitaris sense saber llegir i escriure amb solvència. De fet, a més d’un, el treus de la memorització massiva, de vomitar com una fotocopiadora, a més o manco fortuna, allò que durant unes hores ha retingut el cervell, i no sap per on ha de partir. Ho testimonien els docents de manera generalitzada. És ver que, en la queixa hi pot haver una part de la típica cançó de l’enfadós. Ara bé, açò no treu que les coses no van bé o, almenys, no van com haurien d’anar.
A mi, personalment, aquesta és una qüestió que me preocupa, i no només pel fet que som professor d’una matèria —Llengua i Literatura Catalanes— que té una relació directa amb el problema. Hi som part implicada, com ho són, per cert, tots els professors de totes les matèries, que hi tenim la mateixa «part de culpa». M’explic: el treball, la millora, de la competència en comunicació lingüística, no és una responsabilitat exclusiva dels departaments de llengües dels centres educatius. Si un alumne, posem per cas, no entén el plantejament —l’enunciat— d’un exercici matemàtic, o de física, o de química, no és una conseqüència només d’allò que hagi pogut treballar a l’assignatura de Llengua Catalana o Castellana —les vehiculars i, per tant, curriculars, a les Illes—, sinó que concerneix al professor d’aquestes assignatures científiques treballar també la comprensió lectora. N’és, també, responsabilitat seva. Al mateix nivell que en les matèries lingüístiques. Quan un alumne no entén un text de Kant o de Nietzsche, qui ha de treballar la comprensió lectora perquè l’arribin a aprehendre és també el professor de filosofia. I, així, en totes les assignatures.
En aquest sentit, podeu dir-me il·lús, crec que el nou marc legal pot ser una bona oportunitat per a millorar la competència en comunicació lingüística dels alumnes. No només perquè es basa en un procés d’ensenyament-aprenentatge competencial sinó perquè, fins a un cert punt, obliga a fer un tractament global del treball comunicatiu i lingüístic. La LOMLOE encara fa més necessari que abans fugir d’idees reduccionistes —la competència matemàtica només es treballa en aquella matèria, la lingüística només a les de llengües…—, cosa que fa que la idea d’assignatura perdi pes —i per tant, el fet que els departaments didàctics vagin cadascun per lliure— en favor de la feina coordinada interdepartamental —és a dir, a nivell d’equips docents. El canvi és gros. Costarà, perquè hi ha moltes inèrcies que són males de capgirar, però estic convençut que aquest és el camí que cal seguir si volem que els alumnes llegeixin, escriguin, rallin i entenguin correctament.
Aquests canvis metodològics es duran a terme a partir de la voluntat dels actors implicats en el sistema educatiu. I aquí, no rallam només dels professors, dels alumnes i de les famílies, sinó també de l’administració. Perquè, damunt del marc teòric, treballar per competències està molt bé; fer-ho per projectes, també. Però perquè les coses funcionin cal destinar-hi recursos econòmics. Sense ràtios baixes, tota la feina serà debades; sense hores dedicades a la coordinació dels equips docents, no anirem almon; si no davalla la càrrega lectiva dels docents, no hi haurà millora possible de la qualitat de l’educació. Fent les coses a darrera hora, amb corregudes, sense formar la gent, la previsió d’assolir un mínim d’èxit s’evapora. Amb les bones intencions d’una part, només, de la comunitat educativa, no arribarem gaire enfora. Bé, sí, aconseguirem cremar el personal, com passa actualment.
Per a dir-ho ras i curt: la millora del sistema educatiu —i, per tant, també de la competència en comunicació lingüística— és també, i sobretot, una qüestió de doblers. Passa, però, que en parlar de qüestions pressupostàries, es fan evidents totes les vergonyes d’aquesta comunitat autònoma, mal finançada, d’una banda, però també molt mal gestionada. És ver que l’estructura econòmica de l’arxipèlag no afavoreix que l’educació sigui una prioritat per part de l’administració competent: mentre segueixin venint turistes a mansalva, i amb cambrers i personal no qualificat els puguem atendre, quina falta farà invertir en la millora de les escoles i dels instituts? Tampoc no hi ajuda el fet de ser un territori literalment espoliat per la metròpoli —una part escandalosament significativa dels doblers que se’n van a la capital d’Espanya no tornen—, la qual cosa ens aboca a un infrafinançament que no permet plantejar-se moltes coses que, sense doblers, no es poden fer realitat. Ara bé, també cal apuntar que, malgrat aquest context negatiu, la ineptitud manifesta dels nostres governants —ara i aquí, la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes— s’ha de denunciar. Madrid ens roba, sí. Però la gestió que, de les molles, en fan les autoritats illenques, clama al cel.
He dit, uns paràgrafs més amunt, que la manca de competència en comunicació lingüística em preocupa, no només com a docent d’una matèria que, damunt el paper, hi té una incidència directa. Me preocupa, especialment, com a ciutadà conscienciat que vull ser. Hem dit que llegir, escriure, entendre i parlar són fonamentals a l’hora de socialitzar-nos, a l’hora de construir una societat més lliure, tolerants, en què la gent tengui criteri, a la qual cosa s’hi pot arribar, entre d’altres vies, després de «desenvolupar destreses bàsiques en la utilització de les fonts d’informació per adquirir, amb sentit crític, nous coneixements», tal i com explícita un dels objectius de la LOMLOE (una llei, que, per altra banda, em fa arrufar el nas en molts altres aspectes, alguns que, fins i tot, contradiuen el que acabam de llegir respecte de la formació de gent, per dir-ho d’alguna manera, amb un pensament autònom). El panorama que tenim, actualment, va en la direcció contrària. En un escenari de crisi, la incompetència en comunicació lingüística crea una situació molt perillosa.
És, aquest, un context que alguns saben interpretar molt bé i que, en tost de voler-lo millorar, fomenten perquè els beneficia. La ultradreta, per exemple, i altres populismes, estan especialitzats —com explicava fa poc el professor Ignacio Martín Jiménez— a encabir els seus missatges redemptors en uns pocs post-its: poc text i bo de digerir. Tenen un bon mestre, alemany, per cert. Són qui més profit en treuen. S’adapten perfectament a la incompetència en comunicació lingüística de la gent que, de cada vegada més, els compra el producte: és el que els entra més fàcilment, sense esforç, sense haver d’entendre. Per molt que sigui fum de formatjades. La situació és massa seriosa per a obviar-la, però fa basarda veure que, a la pràctica, poca cosa s’està fent per a millorar les coses per part de qui pot fer-ho.
Visits: 8