Espigolar

En la darrera celebració de Sant Jordi, l’Institut Menorquí d’Estudis va organitzar una trobada —conversa i vermut inclosos— amb Francesc Riudavets i Patrícia Romero, autors del segon volum de la sèrie Espigolant, un recull de lèxic menorquí que no apareix al Diccionari català-valencià-balear, l’Alcover-Moll. Aquesta és una feina oberta perquè, com els mateixos autors van comentar, hi ha encara molta informació per extreure, moltes paraules per recollir, per exemple a la part de llevant de l’illa. Dedicar-s’hi de manera altruista té molt de mèrit, però alhora fa que el temps del treball de camp sigui limitat. A poc a poc i en bones, idò.

Aquest és un llibre molt interessant. Com ho és també el primer volum de la sèrie, del qual se n’ha fet una segona edició, senyal que ha agradat al públic. Allò que hem de tenir en compte a l’hora de valorar un obra com aquesta és el fet de testimoniar algunes dades al voltant de les llengües, en general, a partir del cas concret del català de Menorca. En primer lloc, amb un llibre com aquest es pot constatar una realitat universal: que els idiomes no són realitats monolítiques i invariables. Evolucionen, i ho fan en paral·lel a les cultures de què són vehicle d’expressió i, per tant, de les societats que les fan servir. Totes. Moltes de les formes que apareixen als dos volums d’Espigolant ja no s’empren o estan en camí de deixar-ho de fer. És ver. És, a més, una qüestió generacional. Les paraules que fan servir els avis no són, ni fer-s’hi a prop, les que diuen els nets.

Sempre ha estat així. Generalment, per mor d’un procés ben lògic: per exemple, les eines i feines del camp tenen poc a veure ara amb les que es feien una centúria enrere. És evident que, en haver desaparegut les realitats a què feien referència, paraules relacionades —posem per cas— amb les arades estirades per bísties o amb eines de caràcter manual, que van ser substituïdes per la mecanització, s’han deixat d’usar les paraules que s’hi referien. És la cosa més lògica del món. Un pagès del segle vint-i-u difícilment farà servir paraules com rondollar. En canvi, segurament necessitarà saber els noms de moltes peces mecàniques —les del tractor, les de les munyidores—, que l’acompanyen en el seu dia a dia. Passa una cosa semblant en el món del calçat, per citar-ne un altre exemple, en què mots com rila o embaular tenen poc sentit actualment, quan les feines manuals a què feien referència s’han mecanitzat.

Aquest és un procés natural. És a dir, no és ni bo ni dolent, sinó lògic. De fet, en un sentit invers, a mesura que apareixen noves realitat, les llengües, totes, tenen la capacitat d’adaptar-s’hi, és a dir, de posar-se al dia incorporant aquelles paraules que li són necessàries. Tenen una sèrie de mecanismes per a fer-ho. El canvi és continu. Ho dic perquè, davant d’obres com aquests dos volums d’Espigolant, podria ser fàcil caure en el discurs que perdem paraules. Que les hem deixades de fer servir i que açò no deixa de ser un desastre. Una avantsala de l’apocalipsi. Com si deixar-les d’emprar, per se, fos una cosa negativa.

Quan el canvi és natural, en tost de perdre paraules el que feim és anar-les renovant. No és el mateix. Reemplaçam les obsoletes per les noves i necessàries. No hi ha res a plànyer aquí i, en aquest cas, que en puguem conservar el testimoni per escrit —tal i com fan Riudavets i Romero— és interessant a l’hora de conèixer l’evolució de la llengua, un aspecte que, sobretot, interessa als filòlegs. I poca cosa més. Insistir en la suposada idea de la pèrdua de paraules antigues me recorda molt alguns discursos, d’ideologia no necessàriament conservadora que, a l’illa, han tingut i tenen molta prèdica, i que tenen com a argument fonamental l’enyor d’una mena d’arcàdia idealitzada que, realment, mai no va existir. La Menorca que apareix a sa Balada d’en Lucas, per a entendre’ns, és una quimera. Mai no va ser. Per tant, no es pot haver perdut.

El contraexemple a aquesta suposada desaparició lèxica el trobam en el món del cavall, encara ben viu a l’illa, no només per mor de les festes de poble, tot i que aquestes segurament tenen una relació directa amb la pervivència de tot un seguit de formes que molta gent fa servir perquè hi ha unes realitats amb uns mots que segueixen anomenant-les: sella, mos, brida… Fins i tot, una part específica d’aquest vocabulari d’especialitat s’ha fet popular i molta gent sap perfectament que és una capadeta, una arronsada, un pitral o una buldrafa. Sense ser especialista en equins. Açò passa a Menorca. En indrets on aquest món ha desaparegut, també ho han fet les paraules que el denominaven.

Una altra informació interessant que ens aporten els dos volums d’Espigolant està relacionada amb les situacions de llengües en contacte, de conflicte lingüístic i, en conseqüència, de minorització. Un dels elements que testimonien que una llengua es troba en una situació de subordinació a una altra es troba en la interferència massiva que la que es troba en una situació avantatjosa exerceix sobre l’altra, la minoritzada. En una situació de normalitat, el contacte entre llengües, per un fenomen anomenat adstrat, permet que les unes i les altres es vagin deixant paraules. Són els anomenats préstecs. En una situació desequilibrada, el fenomen esdevé unidireccional i massiu. Així, la llengua més feble perd vocabulari genuí a favor de formes de l’idioma dominant. I no només paraules, modismes, frases fetes…

La interferència pot acabar afectant les estructures sintàctiques de l’idioma subordinat. En aquest sentit —tot i que els llibres que comentam no en parlen, bàsicament perquè no els correspon fer-ho—, és simptomàtica la desaparició progressiva dels pronoms febles, un fenomen que es detecta en les generacions més joves, que solen prescindir-ne alegrement en alguns casos (el partitiu en, per exemple). Les interferències també poden ser fonètiques. Que l’hi demanin sinó al so velar de la lletra ela —Salvador Espriu en deia vibràtil—, en retrocés per l’embat de la ela alveolar o castellana (associada, en un exemple evident de prejudici lingüístic, a una pronunciació cosmopolita, no rural). Aquí sí que els volums d’Espigolant poden ajudar, fins a un cert punt, a testimoniar la presència d’aquest fenomen a nivell lèxic: ara ja no hi ha gent que sigui com un llibre obert. Més tost, hi ha qui ralla dels *empollons, tot i que el significat no sigui exactament el mateix. O,  quan un indret és molt enfora, més que a ca na Gratacony resulta que és *al quinto pino

Un darrer element de què voldria parlar avui en relació a la tasca espigoladora de Xec Riudavets i Patri Romero té a veure amb la força abassegadora que, a l’hora de fer servir noves paraules —perquè la llengua les necessita—, té l’anglès. La gran majoria de neologismes en provenen, molts d’ells relacionats amb el món de la tecnologia, tot i que no només. És el fruit de la globalització econòmica i, en conseqüència, de quines són les potències que l’encapçalen i de la llengua en què s’expressen. De la mateixa manera que tendim a unificar el món en un únic mercat, tot el vocabulari que hi fa referència també tendeix a fer-ho. Davant de noves realitats, el camí fàcil és el del préstec: agafar el mot aliè i adaptar-lo al sistema propi.

Hi ha, és ver, la feina que fan els centres de terminologia per proposar formes genuïnes, creades a partir de mecanismes interns de la llengua, a l’hora d’establir noves paraules amb què designar aquestes realitats acabades d’incorporar i, també, per defugir les interferències que, malauradament, encara es donen en aquest camp per mor de la minorització (fet que explica, per exemple, que per influència del castellà emprem neologismes que no es corresponen amb la resta de llengües romàniques: vaccinar o documentari, en aquest sentit, haurien de ser les formes preferides en tost de les generalitzades vacunar o documental. Els anglicismes, però, guanyen en aquest camp per golejada. Per exemple, davant del préstec tuit —forma adaptada al sistema lingüístic català que es refereix al fet d’enviar un missatge mitjançant la plataforma Twitter—, s’ha proposat la forma piulada, que n’és una traducció a partir d’una paraula nostrada. L’ús, per ara, sembla afavorir la primera.

Per què n’estic parlant, d’açò? Perquè en els pocs marges de maniobra que ofereix la combinació d’aquest fenomen globalitzador amb la interferència massiva de la llengua castellana, és a dir, quan ens situam en àmbits que els defugen, a Menorca, comprovam que encara hi ha situacions que generen vocabulari genuí, nou. La realitat és alhora interessant i esperançadora. És el que passa en l’àmbit de les festes populars. Una beguda com la pomada, en seria un exemple relativament recent. El mot, amb aquesta accepció, no deu tenir el segle d’existència. Potser, a la llista, hi haurem d’incorporar, prest, el terme samba —paraula en català, com demostra la presència, en parlar-ne, de l’article salat—, amb què es fa referència a l’actuació de la banda de música un cop acaben els cavalls. En aquest cas, no crec que hi hagi joves a Menorca que no coneguin ni facin servir el mot. Aquest estiu, segurament, l’empraran més que mai. Per tant, quan l’hi deixen, la llengua demostra que sap crear paraules noves.

Share Button

Un comentari

  • Margarita

    26 maig, 2022

    Sí haig de comprar els dos volums d’Espigolant.
    Gràcies per la informació Isma.

Els comentaris estan tancats.