Rostres sense màscares

En començar el curs actual, els vaig comentar als alumnes que, segurament, l’acabaríem veient-nos les cares, sense màscares. En dir-los-ho, no m’ho creia ni jo, però calia començar un altre any difícil i incert amb missatges esperançadors. I vet aquí que, el clourem amb els rostres descoberts. Fa tot just una setmana que la majoria dels alumnes, dels professors i del personal no docent de l’institut van i venen pel centre sense aquesta peça que, des de fa un parell d’anys, s’havia convertit en part indissoluble de l’abillament escolar.

En el meu cas, potser perquè som una mica despistat (i amb una miopia que no hi acaba d’ajudar), he tingut la sensació que, després de les vacances de Setmana Santa, tenc alumnes i, en general, companys de feina nous. Darrere d’aquesta nova realitat també hi ha una sensació estranya, l’origen de la qual intentaré explicar. Fins ara —és a dir, durant els dos darrers cursos acadèmics—, només els en coneixia una part molt reduïda del rostre: bàsicament, els ulls. I, com que no els veia més que al centre educatiu, amb comptades excepcions, les possibilitats de veure’ls la cara, sencera, eren mínimes. D’ells, dels alumnes, me n’havia anat construint un retrat robot. Els ulls havien esdevingut una mena d’os de Cuvier, a partir del qual es suposa que es pot reconstruir l’esquelet sencer de què fa part. En aquest cas, idò, a partir de les mirades, havia anat projectant els rostres sencers a què pertanyien.

Bé, el cas és que, un cop han caigut les màscares, és a dir, he pogut acarar el pla ideal amb la realitat, he comprovat que no n’havia endevinada cap, de cara. És a dir, cap dels rostres no s’assembla —ni d’enfora, cal dir-ho— a la imatge mental que me n’havia fet. Tot al contrari: les divergències han estat enormes. M’ha impressionat constatar-ho. No sé si açò només em passa a mi o no. Com que és molt fresc, encara no havia tingut temps de compartir-ho amb ningú. O no havia vingut bé fer-ho, perquè dilluns l’epifania facial ja havia estat colpidora. He aguantat fins avui, que ja no podia més de donar-li voltes. Per aquest motiu, aprofit ara per dir-vos-ho, a la recerca de complicitats, si és que n’hi ha. I, si no, ja m’ho faré mirar.

Perquè us en pugueu fer una idea més precisa, he de dir-vos que partia del fet que no coneixia prèviament la majoria dels alumnes —i una part important dels docents— nous. Com que els enganx a batxillerat, no els he tingut abans a la secundària. A més, cal afegir que una part dels estudiants d’aquesta etapa venen d’altres centres, per la qual cosa encara és més complicat que els hagi vist abans de convertir-me en professor seu. Començ de zero, per dir-ho d’alguna manera. O, per a explicar-ho amb unes altres paraules, només els havia conegut, fins fa una setmana —també a tots aquells que havia tingut el curs passat, a primer—, emmascarats. Una cosa semblant em passava amb els col·legues, però pitjor. Amb els nous, les coses anaven com amb els estudiants. Ara bé, amb els antics, alguns amb més d’una dècada compartida al centre, la màscara havia fet que n’hagués oblidat la fesomia. D’una manera o una altra, els he (re)descobert, a tots, el rostre. El que hi havia rere la màscara. I, com he dit fa un moment, no es corresponia amb allò que m’havia imaginat.

El que més m’ha cridat l’atenció de la diferència han estat les proporcions. És aquí on crec que resideix la base del meu error de percepció. Malgrat que, segurament, també hi havia d’haver incidit la resta del cos —la figura, que hi era, com sempre, i formava part de la composició global que em feia de la persona—, els rostres que havia dibuixat el meu cervell a partir de la mirada eren, tots, ben proporcionats. Perfectament simètrics. Obeïen, potser, a algun cànon estètic que, culturalment, tenc assumit? Si no vaig errat, la bellesa clàssica no és gaire cosa més que un conjunt de proporcions, mesures i equilibris. Ho he llegit a qualque banda. Vet aquí el perquè d’aquestes cares ideals.

Que ningú, però, no em malinterpreti. Amb açò no vull dir que els rostres (re)descoberts fossin lletjos. Déu me’n guard de pensar una cosa així! Només dic que no es corresponien amb la imatge mental que me n’havia fet. Que no encaixessin amb els motlles projectats no vol dir que no n’hi hagués, de mesures. I de proporcions. Eren, però, unes altres. I, com sempre, n’hi ha hagut de més properes a allò que consider bell i allò que no. És a dir, més o menys coincidents amb un constructe social, és ver, però amb un petit marge individual de variació.

Tot plegat, em té un pèl capficat. No sabria dir ben bé per què, però crec que d’aquesta mena d’anècdota, fins a un cert punt banal —que unes cares no hagin coincidit amb la idea que me n’havia fet—, n’han de sortir algunes reflexions més profundes. La primera, l’he apuntada més o menys: la idea de bellesa vinculada a nocions com la proporció i la simetria que hem adquirit culturalment. O no? N’hi ha una altra, que no sé com lligar, però que hi podria estar relacionada. Té a veure amb la teologia negativa i amb Salvador Espriu, un autor treballat a classe poc abans de les vacances. D’aquí la connexió.

Explicat a la manera cunyadista, i d’acord amb uns principis relacionats amb la càbala, aquesta teoria teosòfica considera que els éssers humans, en no tenir una naturalesa divina, són incapaços de comprendre el món de què fan part, és a dir, d’aprehendre Déu, que hi és al darrere. Conèixer-lo, per dir-ho emprant una metàfora, seria com elaborar un gran mirall que el reflectís. A l’única cosa que poden aspirar els humans, però, és a conèixer-ne uns poquets bocins, com si el vidre s’hagués esmicolat en un número gairebé infinit de petits fragments, d’acord amb tots els element que conformen el món. D’aquí que, tal i com explica Víctor Martínez-Gil, per a Espriu són dues cares de la mateixa moneda «la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d’un mateix llibre) i l’aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres). […] Tan sols des de la varietat es pot accedir a la unitat.» És a dir, retornant a la metàfora, quants més bocins de vidre puguem copsar, més ens aproparem a una mínima intuïció de la forma del mirall sencer. És al màxim a què podem aspirar els humans: a unes poques engrunes.

Si no som capaços de projectar correctament la totalitat d’un rostre a partir d’uns ulls, com podem pretendre conèixer el món a partir de la visió parcial que en tenim, dels bocins de mirall que coneixem? Tenc la intuïció que aquí hi ha molt de fil per debanar. Un tema interessant a desenvolupar, vull dir. Però, per variar, m’ha tornat a sortir un text massa llarg i val més deixar-ho. Per impossible. O, si més no, per a un altre dia.

Share Button

Deixa un comentari