El dels podcasts

Abans —açò vol dir, en aquest cas, als anys vuitanta i noranta del segle passat: ha plogut molt de llavors ençà—, si volies escoltar un programa de ràdio, només hi havia una manera de fer-ho: ser-hi a l’hora en què l’emetien. Si, pel que fos, el gravaves en una cinta de casset, després podies tornar-lo a reproduir en voler. Ara bé, la primera vegada, la simultaneïtat era indefugible. Aquesta manera de procedir implicava tot un ritual que no deixava de ser una manera senzilla de complicar-se la vida, almenys si ens ho miram amb ulls actuals. Actualment, per sort, l’aparició de la versió corregida, augmentada i millorada d’aquell sistema, ha posat les coses molt més fàcils. Per variar, el nom amb què es coneix és un préstec de la llengua anglesa: podcast.

El podcast vindria a ser el programa radiofònic gravat, la cinta de casset evolucionada i, per tant, reinventada format digital. Ja no ocupa un format físic i només cal un aparell amb què reproduir-lo, on faci falta i quan hom vulgui, independentment del moment d’emissió, que passa a ser secundari. És el producte resultant del podcàsting, terme que proposa el TERMCAT per definir la «tècnica per crear i difondre arxius radiofònics, de so o de vídeo per Internet que permet que l’usuari, per mitjà d’una subscripció, pugui descarregar els arxius al seu ordinador de manera automàtica i escoltar-los o veure’ls quan vulgui, ja sigui des de l’ordinador mateix o bé, especialment, des d’un reproductor portàtil». No cal dir que la definició ha quedat un pèl desfasada, ja que l’aparell amb què s’accedeix prioritàriament als podcasts és el telèfon mòbil. Tampoc no queda prou clar si el concepte només inclou els arxius gravats específicament per a ser transmesos d’aquesta manera o també hi podem incloure aquí els programes radiofònics emesos de manera convencional que, després, mitjançant el sistema anomenat a la carta, l’oient pot recuperar en qualsevol moment. Si la clau del concepte és el fet de poder-los descarregar o reproduir-los independentment de la data en què els han penjat a la xarxa, també els en podem considerar.

El canvi, respecte de la manera d’escoltar la ràdio a què més d’un estava avesat (i que no cal deixar de banda, és totalment compatible), ha estat radical. No és l’oient qui s’adapta al contingut sinó a l’inrevés. Aquest en seria l’aspecte positiu. L’altra cara de la moneda és la de sempre. Hi ha molta oferta i poc temps per a assumir-la. Fins i tot, en cas de disposar de les vint-i-quatre hores del dia per a fer podcàsting, els continguts a què es pot tenir accés són tants que esdevenen inassolibles. Cal triar i, per tant, renunciar. No sé si hi ha prescriptors al respecte —alguns articles sí que han aparegut, en publicacions diverses, sobretot digitals, fent recomanacions de programes que paguen la pena—, però a vegades s’agrairia que hi fossin per tal d’orientar els oients i, sobretot, evitar-los pèrdues de temps.

En el meu cas, hi ha alguns espais o moments en què aquesta mena de programes han trobat el seu lloc. S’hi han adaptat prou bé, tot i que en detriment d’algunes estones destinades a escoltar música en forma de discos i cançons, a l’antiga: d’una banda, les estones de caminar, fins i tot quan es tracta de desplaçar-se d’un lloc a un altre, trajectes més curts que aquells destinats a fer un poc d’activitat física, que són el millor moment de tots per a fer-ho; de l’altra, les moltes hores que proporciona —aquests dies, més que mai— el fet d’estar malalt amb una simptomatologia que impedeix de llegir (i d’escriure, si és el cas), però que permet passar molt de temps covant dins el llit. Per sort, aquestes darreres circumstàncies són puntuals, però hi són, i la companyia dels podcast les fa molt més passadores. En canvi, les primeres, tot i que menys del que hom voldria, són les que estan disponibles de manera més regular. Així i tot, no basten les hores per a escoltar els pocs programes a què estic subscrit, que —boomer com som: res de mòbils— descarreg a un vell i atrotinat reproductor d’emapetrès, des del qual accedesc a escoltar els arxius que m’interessen. Per variar, obeeixen a uns interessos molt determinats: la música i la literatura, tot i que hi ha lloc, també, per a altres àmbits culturals.

El que hi he acabat descartant és l’humor. Fa molts anys, a l’època de les gravacions casolanes en casset, un sofert i atrotinat radiocasset de doble platina va ser la porta d’accés al primer programa radiofònic de què vaig ser, fins a un cert punt, seguidor: Gomaespuma. Estem rallant de la prehistòria o, és el mateix, de la preadolescència. L’emetien, si no vaig errat, a Antena 3 Radio (existia aquesta emissora!) i, gràcies a les cintes que anava acumulant, em vaig aprendre alguns programes gairebé de memòria. Humor banal i absurd. Molts de jocs de paraules, sobretot en l’onomàstica dels personatges que anava creant els duet d’humoristes coneguts amb el mateix nom del programa.  No sabria dir, des de la perspectiva actual, si era bo o dolent el que hi feien. No tenc cap ganes de comprovar-ho: molts dels retorns al passat són decebedors i és millor mantenir-ne el record immaculat.

En canvi, no fa gaire, passejar mentre escoltava algun programa d’humor —n’hi ha pocs que se’n salvin: per exemple La competència, que emet RAC1, una emissora que no arriba a Menorca de manera convencional— feia que, en riure, cada dos per tres, interferís la respiració adequada a l’esforç físic que estava realitzant. Ho vaig haver de deixar. En canvi, les caminades són el moment ideal per a escoltar programes com Maquetes, que emet Ràdio Far, la ràdio cultural de Menorca. Tot i que hi ha altres propostes d’aquesta emissora que són més que interessants —Sonora, per exemple, que recull la memòria oral dels pobles de l’illa—, el podcast presentat per Pedro Sánchez Tuomala és una petita delícia nostàlgica per aquells que vam viure una part de la nostra joventut i maduresa acudint i escoltant concerts de grups illencs que, en la majoria d’ocasions, van tenir una trajectòria molt breu. Maquetes, que ja va per la seva tercera temporada, en recupera gravacions antigues i, a partir de la conversa amb els protagonistes d’aquesta escena musical, de manera informal i distesa, ajuda a reconstruir el mapa musical menorquí dels darrers decennis.

L’altre programa imprescindible en l’àmbit musical, que tampoc s’emet de manera convencional per la ràdio, tot i que es fa a redossa de RNE3, és Rock ‘n’ Roll Highscool, presentat per Diego RJ, un locutor amb una veu apegalosa, bastant pagat d’ell mateix, però que presenta uns continguts deliciosos per a qualsevol amant del rock i les seves ramificacions. De fet, al llarg dels gairebé cent programes emesos —acaba de penjar a la xarxa l’episodi número noranta-vuit de la sèrie— ha anat recorrent tots els gèneres i subgèneres coneguts i no coneguts d’aquest estil musical (n’he descobert més d’un que desconeixia!). Des que el vaig descobrir, fa tot just un any, n’he escoltat una vuitantena de programes i no hi ha hagut ocasió en què no hagi descobert alguna proposta musical interessant. Tot i apuntar-la, no he pogut, però, aprofundir-hi. La manca de temps ho ha impedit. No podem arribar a tot.

Pel que fa a la literatura, més que parlar d’un podcast, som seguidor irregular del programa Ciutat Maragda, que emet de manera convencional Catalunya Ràdio els dissabtes a les onze del vespre. Aquí sí que he de dir que només escolt aquells episodis que, pel contingut o pels convidats, m’interessen. Independentment del moment en què han estat emesos. Fa poc, durant les vacances de Nadal, per exemple, vaig assaborir l’especial de Carnaval de l’any passat. I va encaixar perfectament en el moment de fer-ho: un vespre tranquil de desembre, al port de Maó, amb les aigües com un mirall. Molt més que quan, per la televisió, enmig de l’estiu —coses de les reposicions—, emeten els episodis nadalencs de sèries com The Simpsons, que hi grinyolen de mala manera.

En aquest camp, el de les lletres, tenc pendent de tastar, perquè em fa ganes veure que hi proposen, un parell de podcasts: Domini màgic, d’Anna Ballbona, i la Biblioteca freak, que presenta Xec Pons a Ràdio Far. A l’espera de llegir-ne més prescripcions —o de rebre’n de part dels lectors del blog— i, sobretot, de tenir més temps per a dedicar-los —ara mateix és una entelèquia pensar en aquesta possibilitat—, açò és el que hi ha. Que ja és molt!

Share Button

Un comentari

  • margarita

    23 gener, 2022

    Molt interessant per les indicacions. Com dius molt bé el temps no basta.

Els comentaris estan tancats.