El dels himnes (i II)

El cas de l’illetrat himne espanyol —que sigui una creació d’origen militar potser hi té alguna cosa a veure—, contrasta, per exemple, amb «Els segadors». Ens trobam, en aquest cas, amb una composició que sí acompleix els requisits que caracteritzen aquest tipus de peces: la lletra, almenys, és un cant optimista de cara al futur col·lectiu, davant de la devastació del present, que empra com a motiu el Corpus de Sang de 1640. No és oficial de cap estat, però sí que ho és, des de 1993, d’una de les disset comunitats autònomes sorgides de l’Espanya constitucional.

Una part important de les unitats administratives en què, a nivell intermedi, es divideix l’estat, tenen himnes oficials, la qual cosa ens permet abordar un altre aspecte d’aquesta mena de composicions. El reconeixement que puguin tenir per part dels poders públics no implica que hi hagi d’haver una connexió amb la gent a la qual, suposadament, representen. Si en fem una anàlisi, podem veure que hi ha més d’un himne autonòmic que només hi és per salvar la papereta. Els ciutadans, en general, no se’ls senten com a propis, fins i tot els desconeixen. Açò també indica, de retruc, l’artificialitat de la major part, per no dir gairebé totes, les autonomies, al voltant de les quals, per a justificar-les, es van anar creant una sèrie de símbols, moltes vegades sorgits del no-res que, per aquest motiu, no són assumits col·lectivament per la ciutadania. No és el cas, en part, de les anomenades autonomies històriques. Sí que ho és, en la resta de casos. Potser, en aquest sentit, el que passa a la regió de Múrcia —i no és l’única— és simptomàtic. Malgrat que l’estatut estableix que «la Comunidad Autónoma tendrá himno propio que será aprobado por ley de la Asamblea Regional», no sembla que aquesta sigui, encara, una prioritat de les institucions murcianes. Ningú no el troba a faltar.

Parlant d’artificiositats, crec que no hauria de sorprendre a ningú que les illes Balears i Pitiüses no tenguin un himne autonòmic oficial. A nivell simbòlic, no hi ha res que identifiqui conjuntament els territoris insulars més enllà de la realitat de ser unes quantes illes situades a prop en el mapa i del fet que hi ha una sèrie de lligams administratius entre elles. Llevat d’açò, cadascuna va pel seu compte. Un exemple clar de tot plegat és que, per separat, cada illa té els seus símbols d’identitat —i, quan n’hi ha qualcun de compartit, com la llengua, va més enllà de l’arxipèlag, no n’és exclusiu—, com demostra «La Balanguera», l’himne oficial de Mallorca des de 1996. El poema de Joan Alcover, extraordinari literàriament, musicat per Amadeu Vives, ha esdevingut una composició que s’adiu perfectament amb allò que s’espera d’aquest tipus de peces. A Menorca, en canvi, no en tenim.

Deixant de banda el debat de si caldria o no que n’hi hagués o, en cas de ser-hi, d’oficialitzar-lo, no existeix cap himne de Menorca formalment establert, tot i que, en aquest sentit, hi ha coses a dir al respecte. Si ho demanéssim a la gent, potser una part important dels enquestats citarien el caràcter emblemàtic que té la peça «Un senyor damunt d’un ruc» per als menorquins. Fins i tot, hi ha el precedent (com recordava Joan F. López Casasnovas en un article en què apuntava també al fet que la composició potser era compartida amb els valencians) de la vegada que va sonar en un acte oficial als Estats Units d’Amèrica, concretment a Sant Agustí de la Florida, on havia romàs (i, fins a un cert punt, encara ho fa) una colònia d’origen menorquí durant força temps, del segle XVIII ençà. Després d’haver escoltat «The Star-Spangled Banner», per iniciativa del mecenes Fernando Rubió i Tudurí, van sonar els acords d’«Un senyor damunt d’un ruc», que la gent acompanyà amb el major dels respectes, no sé si amb la mà al pit i cantant-ne la lletra, però tot és cosa que podria ser. Diuen que Rubió, durant la interpretació, l’escoltava amb el mateix posat que mantindria davant de qualsevol himne oficial. Aquesta és una anècdota que no tenc prou apamada —com tampoc no control el fet de ser una peça compartida amb els valencians— que, en forma de comentaris dels lectors del blog, podrien enriquir i millorar aquest text de manera exponencial.

Sigui com sigui, ni a nivell musical —hi manca el to solemne que, per exemple, trobam en composicions com «La Muixeranga» valenciana, que fa posar els pèls de punta en escoltar-la— ni, sobretot, pel que fa al text —caldria fer-ne una interpretació molt «creativa» per a veure-hi l’exaltació d’accions i ideals col·lectius que es suposa a aquesta mena de peces: potser en allò de «qui no vol caure / que vagi a peu» hi ha una gran lliçó de vida i m’ha passat per alt—, «Un senyor damunt d’un ruc» no s’ajusta als estàndards de la himnografia. En canvi, cal dir al seu favor que té una gran acceptació popular i que és interpretada de manera espontània —amb passió patriòtica fins i tot— en celebracions populars i, també, en esdeveniments esportius de tipologia diversa, a l’illa o a fora. I per molt que n’hi hagi més d’un que sigui incapaç de cantar-la sencera —entre d’altres coses, perquè no hi ha una única versió establerta del text— o, pitjor, que no n’entengui del tot la lletra.

Aturem-nos un moment en açò darrer que acabam de dir. Només a la primera estrofa —si és que realment l’és—, el primer vers («Es ruc va caure, va llenegar») no deixa de ser curiós pel fet que qüestiona, per no dir que capgira, les lleis fonamentals de la física: el més normal és llenegar primer i, després, en conseqüència, caure. A l’inrevés del que explica la cançó. Ara bé, el grop més important el trobam en el següent vers: «hi havia aigua, es va [su’a]». Es va què? Molta gent interpreta, aquí, el verb suar, la qual cosa no té cap mena de lògica: excretar suor pels porus de la pell després de caure a l’aigua? Evidentment, el mot és un altre: sollar, pronunciat a la menorquina, és a dir, amb el grau zero de la iodització, gràcies al qual la paraula sona exactament igual que en la primera i errònia versió. El so, per cert, sí que hi és,  es manté, a final de mot, en una paraula de la mateixa família, una soll —l’habitatge dels porcs—, amb què queda clar que, quan qualcú cau de damunt d’un ruc i hi ha aigua, queda brut de fang. Res més.

Deixem-ho estar aquí per a reprendre el fil —incert— de l’exposició. Per molt que em consta que hi ha hagut veus que públicament n’han demanat el reconeixement, «Un senyor damunt d’un ruc» no reuneix els requisits mínims necessaris per a esdevenir himne de Menorca, per molt arrelat que pugui estar entre la població, la qual cosa no deixa de ser, però, un bon senyal de cohesió col·lectiva: fer festa junts, cantar junts, és molt més important del que pugui semblar a primera vista. Pel que fa a les possibles alternatives, s’ha parlat en alguna ocasió de «L’himne a Menorca» compost per Deseado Mercadal. Aparegut originalment com a part de la «fantasia lírica» en tres actes «El tresor d’Albranca», tot i que va acabar agafant vida pròpia, no estic capacitat per a fer-ne l’anàlisi musical, però a nivell literari la peça no passa el tall. La presència del mot illeta —que fa rimar amb roqueta, un altre diminutiu— és un element amb prou pes per a impugnar la totalitat de la peça.

Potser per la meva formació i vocació literària, en cas de decidir que sí, que cal que els menorquins tinguem un himne oficial, ho faria ben fet. Com a Mallorca. Hi ha més d’un poema que està a l’alçada de la comesa. I tenim bons compositors musicals que arrodonirien el resultat. Podem anar als clàssics i aclarir-ho amb una selecció d’estrofes del poema «Pàtria», d’Àngel Ruiz i Pablo —amb l’avantatge que S’Albaida ja van treballar-lo—, tot i que en aquest cas jo preferiria «Mil·lenari», d’Antoni Moll Camps o, posats a triar, «Nocturn per a una illa», de Pere Gomila, que ja va musicar Maria Àngels Gornés o —més fàcil m’ho poses— Salvador Brotons. Ara bé, potser el text que, en aquest sentit, millor s’adaptaria a la realitat illenca és el poema «Menorca», de Joel Bagur, tot i que no l’acab de veure essent la base de cap himne, per molt que, segurament, és el que millor defineix el caràcter autèntic dels menorquins.

Bé, per variar, se’ns ha fet tard i, sobretot, llarg. Acabarem aquesta passejada himnogràfica parlant de la cançoneta «Es Mahón». Com Bartleby, m’hauria estimat més no haver-ho de fer, però voldria apuntar-ne un parell de dades. Sobretot, perquè hi ha que s’entesta a atorgar-li, a aquesta peça, el caràcter d’himne no oficial de la població a què fa referència, tot i que açò no sigui ver del tot: no existeix cap ciutat que s’assembli a allò que descriu la tonada, de la mateixa manera que no són reals els poblets que la gent posa als betlems. Que una institució com l’ajuntament maonès li atorgui una certa formalitat —situant-lo en la centralitat del pregó de les festes patronals, per exemple—, a més de ser una pràctica preocupant, no ajuda a corregir aquesta anomalia.

És cert que, ens agradi més o menys, la peça està popularitzada. La gent, en celebracions col·lectives, la canta de manera espontània. S’hi identifica. Açò, però, no treu que presenti moltes febleses. Massa. Per començar, tot i no ser-ne especialista, es veu d’una hora enfora que, des del punt de la composició musical, aquest valset és molt xerec. Ara, el problema principal prové de la lletra. En tost d’exalçar accions i ideals col·lectius, el que fa és una descripció totalment provinciana de la població, d’acord, a més, amb un model de ciutat totalment caduc.

El suposat origen de la tonada hi té molt a veure: una visita del jove rei Alfons XIII de Borbó a la ciutat, el 1904, dos anys després d’haver estat coronat, a qui van cantar la cançó. M’imagín que, com sol ser habitual en aquesta família d’origen francès, dir-li a un femeller que la ciutat tenia «muchachas bonitas» no anava amb segones intencions. O sí: ves a saber! Aquesta circumstància reial n’explica la llengua: perquè una intel·ligència tan elevada com la règia pogués entendre-la, es va fer servir el castellà, un idioma desconegut per a una part important de la població maonesa de l’època i, sobretot, sense presència en els àmbits de la cultura popular. En aquest sentit, la peça grinyola de per tot.

Ara bé, la tria lingüística potser ve donada per un altre motiu, perquè no està clar que la cançoneta sigui exclusiva de la població menorquina ni que, per començar, fos originària de la nostra illa. Aquí, una altra vegada, demanaria la col·laboració dels lectors per a treure’n l’entrellat. Es canta, amb pocs canvis, a Avilés o, fins i tot, a les Canàries. El servei militar es va encarregar d’escampar-la per la geografia peninsular i més enllà, com apunta l’escriptor Ismael González Arias? El fet de tenir himnes repetits, com l’hem de manejar? El donam per bo? És reglamentari? No deixa de ser aquest un altre argument en contra d’aquesta peça: no es pot tenir com a propi allò que és d’altri.

Siguin quines siguin les respostes a les preguntes anteriors, si aplicam els savis mots gastronòmics de Josep Pla a l’àmbit musical i convenim que som allò que hem cantat, no diu gaire a favor dels maonesos la pervivència d’un despropòsit com l’«Es Mahón» en l’imaginari col·lectiu. Tampoc no me sembla gaire tranquil·litzador que hi pugui haver gent que s’hi senti identificada. O no: potser diu molt més del que pensam d’allò que, tristament, som com a poble.

Share Button

5 comentaris

  • Ismael Pelegrí i Pons

    17 gener, 2022

    Benvolgut Pere,
    Coincidim en la valoració dels himnes. I en el fet que “Un senyor damunt d’un ruc” no hi està a l’alçada. Bé, i pel que fa a les banderes, és evident que el blaverisme no és només valencià. Justament avui, diada de Menorca, no sé si és el millor moment de parlar-ne perquè, entre d’altres coses, pens coses semblants respecte dels himnes i de les banderes. Són símbols, però no valen res si darrere no hi ha realitats que els fonamentin. Bé, n’hi hauria per a fer un altre xalandrot, d’aquestes coses.
    Gràcies per llegir el blog, fins i tot des de Lanzarote.
    Salut!

  • Ismael Pelegrí i Pons

    17 gener, 2022

    Moltes gràcies, Eduard, pel comentari. A l’hora d’escriure el text vaig pensar en el text de Pere Xerxa, però al final el vaig descartar. Bàsicament, perquè vaig escriure fa anys un poema en què en parafrasejava un parell de versos per adequar-los al que era (i és) la meva percepció col·lectiva de l’illa: “els que hem nascut a la mar / tenim per pàtria un naufragi”. Coses meves.
    Sigui com sigui, el poema de Pere Xerxa seria inacceptable per a molta gent, tot i que diu algunes veritats com cabassos.
    Salut!

  • Pere Gomila

    17 gener, 2022

    Isma, llegit des de Lanzarote, molt bones reflexions, com sempre i moltes gràcies per la referència. Avui un comentari una mica més llarg.
    Per començar he de dir que no m’agraden els himnes en general, tot i que hi ha excepcions. No m’agraden gens els d’exaltació patriòtica, però n’hi ha que són tota una altra cosa perquè no són els càntics plens del desig de dominació o d’orgull de la raça sinó d’una expressió fonda d’una ànima, per dir-ho així, col·lectiva. La Muixeranga, els Segadors… La Balanguera entra també dins aquesta categoria, perquè els versos d’Alcover són profunds.
    Dit açò, no crec que Menorca necessiti cap himne. Si hi hagués una votació, el meu vot seria negatiu. No ho desenvolupar és ara més.
    Record un acte al Principal de Maó, patrocinat o organitzat en part per en Rubió i recordaré sempre el ridícul aliè que vaig sentir quan, al final, va sonar “Un senyor damunt un ruc” i aquell bon senyor es posà dret, i també bona part de la sala. Voler fer un himne d’una cançoneta com aquesta és de vergonya. Et cont aquesta anècdota perquè vegis que no només va ser als EUA que es va donar aquest cas.
    Per mi, millor sense himnes. Arribar a una peça acceptada per tothom és ara pràcticament impossible. Ja veus que passa amb la bandera, en alguns llocs et planten la del castellet blau que no té res a veure amb Menorca, per molt oficial que sigui. Només vaig fer una visita a LOAC (vaja nom). Símbols normals de diferents llengües per a les explicacions. En català, hi havia la senyera com a símbol reconegut internacionalment? No! El castellet i la franja morada dels orgues.
    Sempre m’he demanat perquè de l’escut del Consell Insular van desaparèixer les franges grogues i vermelles per convertir-se en blaves i blanques.
    Com que escric amb el mòbil no em vull allargar més, però, en fi, millor sense himnes de nou encuny.
    Gràcies, Isma, per les reflexions.

  • Eduard Riudavets i Florit

    15 gener, 2022

    *per a

  • Eduard Riudavets i Florit

    15 gener, 2022

    Sempre he pensat, i així ho he dit i escrit, que ‘Mariners sense barca’, el poema de Pere Xerxa musicat també per Maria Àngels Gornés, seria el que jo escolliria com a himne de Menorca. Naturalmemt part de la lletra seria inacceptable per molta gent. Què hi farem!

Els comentaris estan tancats.