O segon de batxillerat o la vida

Va ser John Lennon l’autor d’un aforisme que ha fet fortuna i que, traduït al català, ve a dir que la vida és allò que passa mentre esteim ocupats fent plans. S’ha de reconèixer que la frase és enginyosa, malgrat no descobrir cap sopa d’all: no deixa de ser una recreació del carpe diem horacià. Mentre ens entestam a deixar ordenat i aclarit el futur, ens perdem allò que el present ens ofereix: la vida. Ara bé, crec que no hi deu haver cap estudiant de segon de batxillerat que estigui d’acord amb la reflexió del cantant britànic. Si fossin ells els encarregats de reescriure la definició, potser convindrien que la vida és allò que passa mentre estan fent exàmens, lliurant treballs o fent els deures i que, per tant, de tenir-ne, en tenen molt poca (per no dir gens).

D’entre tots els cursos que conformen la trajectòria acadèmica dels alumnes, el que tanca l’etapa postobligatòria del batxillerat és el més cruel. M’ha sortit eliotiana, la frase amb què vull apuntar el cas curiós que es dona durant aquests mesos que, pel que sembla, són tan crucials a l’hora de determinar el futur de les generacions de joves que han decidit —o els han fet decidir— seguir estudiant en haver acabat l’ESO. Sigui o no cert açò darrer, el que no es pot negar és que el segon de batxi presenta unes característiques que li confereixen una pressió excessiva de cara a qui el cursa, sobretot, però també a tothom que hi té alguna relació: docents, familiars…

Algunes de les causes que ho expliquen són internes. La primera, sense que açò vulgui dir que és la més important, té a veure amb uns currículums mal plantejats i inabastables. Açò lliga amb el fet que són la base d’un sistema d’ensenyament que encara prioritza, en molts casos, les memoritzacions massives de coneixement, les quals, evidentment, no serveixen per a res més que per a no recordar els continguts treballats pocs minuts després d’haver-los vomitat en un text (cal fer lloc per a encabir-hi el següent empatx que, sense pair, serà abocat poc després, sense criteri, en una roda que sembla que no és acabadora). Que ningú no es pensi, després de llegir el que acab d’escriure, que estigui en contra de la memorització. De cap de les maneres. Ara bé, el que no pot ser és que aquest procediment es converteixi en una finalitat i no en un mitjà.

Canviar aquest paradigma, obliga a fer un canvi radical, de base, en el sistema educatiu. No pot ser, i torn a recórrer a una frase que és un tòpic, que encara tinguem un sistema educatiu del segle XIX —basat, en gran part, en les classes magistrals—, amb professors del XX —l’època en que s’ha format la majoria de professionals de l’ensenyament— i alumnes del segle XXI —que viuen en un món en què la tecnologia, ens agradi o no, ocupa un lloc central del seu dia a dia. No té cap ni peus que, en aquesta dinàmica, l’examen sigui l’instrument central, i gairebé únic, de l’avaluació.

Dit d’una altra manera, cal caminar cap a un ensenyament que sigui, sobretot, competencial. Potser s’està fent aquest camí, però massa a poc a poc i sense prou convicció. Els canvis són més estètics, maquillatge, que no profunds. Només cal veure els recursos que hi dedica l’administració per a comprovar que, les bones paraules que, en aquest sentit, hi pugui haver, se les enduu el vent. Mantenim en funcionament un vehicle educatiu que fa molts d’anys que no passaria la ITV. La solució passa per adquirir-ne un de nou, per formar millor els conductors, per canviar el codi de circulació… No sé fins a quin punt, com a societat, ens podem permetre (de)formar d’aquesta manera el futur de les nostres generacions, que és també, no cal dir-ho, el de tots nosaltres.

La cirereta del pastís amb què es culmina aquest sistema maquiavèl·lic és una mena d’home del sac que es dedica a tenir atemorits els alumnes al llarg de tot el curs. Només de sentir-ne el nom ja tremolen: PBAU (o Selectivitat, com la coneixen popularment). Mentre aquesta tortura concentrada en una tanda inhumana d’exàmens, fets en tres dies, en què les universitats juguen al joc del mercadeig, per a assegurar-se i repartir-se els alumnes (he estat a no-res d’escriure clients), un sistema mitjançant el qual la gent es juga les seves aspiracions de futur al tot o res, mentre la selectivitat, com deia, coaccioni la manera de fer el batxillerat, poc es podrà fer per canviar les coses. En aquest sentit, és una bona notícia sentir a parlar de la reforma a què es vol sotmetre aquesta prova per tal de fer-la molt més competencial. A vegades, no hi ha més remei que començar la casa per les teulades. Ara bé, com ens va ensenyar l’apòstol Tomàs, fins que no ho vegi no ho creuré pas.

Fins ara, però, hem parlat de les causes internes que expliquen la pressió excessiva que pateixen els nostres alumnes de segon de batxillerat. És el moment de citar-ne les externes, perquè sembla que aquí no se’n salva ni l’apuntador. És ver que el sistema educatiu és el que és i que, en aquest sentit, no cal perdre de vista que ens trobam davant d’un mirall de la societat de què forma part i dels valors que hi imperen. Açò explica, segurament, la incidència directa que la sobreprotecció familiar té en els alumnes. En arribar a batxillerat, quan abandonar el niu i volar pel seu compte és a tocar, resulta que no saben abordar situacions d’estrès, que no tenen estratègies per a esquivar-les. Esperen, com estan acostumats a fer, que qualcú els acabi traient les castanyes del foc. I el comodí de la família ja no hi és.

Si hi afegim el fet que el consumisme capitalista els (ens!) ha inculcat la recerca constant del plaer efímer, descobrir que la vida vol esforços, sacrificis, que també escanya i, de tant en tant, fins i tot amolla qualque galtada, el xoc és enorme. Hi ha casos en què queden completament bloquejats. D’uns anys ençà, la feina dels tutors i dels departaments d’orientació té molt a veure amb la que fan els coach. Si us dic que una de les activitats més útils i més agraïdes que es fan amb els alumnes a les turories de segon de batxillerat són els tallers de mindfulness, no cal afegir-hi res més. Açò és el que hi ha.

No deixa de ser cert que els instituts, en certa manera, són escoles de vida (a la qual, per cert, no li sol agradar posar les coses fàcils: la vida, vull dir) i que, a les aules, també s’ha d’aprendre com són les coses al món exterior. Ara bé, potser no cal escanyar tant. Sobretot perquè en superar aquesta etapa, cosa que fan la majoria dels alumnes, quan comencen el primer any de grau universitari o un cicle formatiu de grau superior, una de les primeres coses que solen dir és que allò no és res en comparació al que van passar durant el pitjor any de la seva vida acadèmica. Potser que ens ho hauríem de fer mirar.

Share Button