Melismàticament

Una de les cerimònies rutinàries de l’avi en Joan —home del camp d’origen ferrerienc (del cor de la terra vermella, per dir-ho a la manera de Ruiz i Pablo: era nascut als encontorns de Ruma, tot i que, després de rodar per altres llocs menorquins, s’havia establert al maonès carrer dels Frares amb l’àvia Nena i els quatre fills)—, consistia a llegir el diari Menorca, al qual estaven subscrits. Com recorden els meus pares, prenia molt de gust amb els articles de Pere Melis, ja fossin els publicats a la secció «Espipollant» o a «Per passar l’estona». Als primers, hi trobava informacions interessants sobre la seva llengua, explicades de forma amena i, alhora, ben documentada. Es veu que l’avi no en deixava passar ni un.

Aquesta petita anècdota familiar –segurament, més d’un lector del blog en coneix alguna de semblant– serveix per demostrar el mèrit de la tasca de Pere Melis. Sabia connectar amb un públic ampli, la qual cosa és molt difícil, de la mà d’un producte que combinava la divulgació més amena amb el rigor documental amb què la fonamentava. I tot, embolcallat amb «una prosa admirable, pròpia d’un context tan ric com el menorquí», com remarcava Màrius Serra en un article publicat justament el dia que Pere Melis (1924-2005) celebrava el setanta-cinquè aniversari. El conegut verbívor s’encarregava també d’apuntar una dada que, encara avui, pot ajudar-nos a dimensionar la tasca del nostre autor: «deu ser l’articulista viu amb més columnes publicades en català». Els articles apareguts a la secció «Espipollant» (entre 1981 i 2003) freguen els set mil, una xifra que només Josep Maria Espinàs, en la nostra llengua, ha superat.

En aquestes col·laboracions periodístiques, fent honor al nom amb què havia batejat la secció, Melis es dedicava a espipollar la llengua pròpia dels menorquins, és a dir, en prenia petites porcions, bàsicament lèxiques –a partir de la pròpia curiositat o, sobretot, de la dels lectors que li feien arribar les seves propostes– i en donava a conèixer informacions lingüístiques interessants (l’etimologia, l’evolució de les grafies…). Ho feia, com explica el lingüista Joan Melià, «no amb esperit de taxidermista, sinó amb el desig de contribuir a mantenir viva i operativa la llengua catalana», una perspectiva que, n’estic convençut, era allò que el feia connectar amb la gent que el llegia. Al darrere d’aquesta tasca hi havia una vocació didàctica evident amb què cercava donar a conèixer una part fonamental del patrimoni dels illencs, guiat per la premissa segons la qual conèixer una cosa és condició sine qua non per a estimar-la.

Melis es centrava en les particularitats de la llengua dels illencs, del «rallar en pla català», com li agradava de dir-ne. Ara bé, aquest interès per les especificitats menorquines sempre es feia sense perdre de vista la unitat i la integritat de l’idioma. Per a dir-ho d’una altra manera, l’objectiu final de la feina de Melis era la d’enriquir el conjunt i no pas dividir-lo. En aquest sentit, és més que adient recordar la ponència que, signada conjuntament amb Ignasi Mascaró, va presentar a les jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans que es van celebrar a Menorca el 8 i 9 d’octubre de 1993, publicada un any després. Els autors recorden que un tant per cent molt elevat dels mots que els menorquins consideren propis de l’illa figuren al diccionari normatiu (i citen exemples com cercar o rallar). També, comenten que, a l’illa, algunes paraules han agafat significats específics (honest, en el sentit de fosc), que alguns llatinismes eclesiàstics han passat al lèxic comú (com reverteri, ‘persona molt magra’, procedent de l’expressió in pulverem reverteris!) o que els anglicismes, al XVIII, van deixar una petja important en el parlar de l’illa (en un «Espipollant», Melis recorda que, en català, abans del fúting –ara en diuen running– hi va haver el fàitim, l’esport no federat de la baralla), per acabar proposant, al final del text, una llista de mots que es podrien afegir al Diccionari de l’IEC, d’entre els quals fosquet o reganyol, que actualment ja en formen part.

El fruit de la recerca i l’aprofundiment en el parlar de Menorca li van permetre constatar algunes evidències que no és sobrer recordar, ara que hi ha veus ignorants o, sobretot, malintencionades, que volen fer trencadissa idiomàtica amb l’excusa de les suposades diferències geogràfiques: «Les paraules exclusives de la nostra illa no són tantes com pugui semblar». És a dir, la majoria de mots que empram els menorquins també es troben presents a altres zones de la catalafonia, la qual cosa no deixa de ser una prova de la unitat de la llengua. És molt més –gairebé tot– allò que ens uneix que no pas el que ens separa de la resta de parlants de català. Com passa en qualsevol llengua, per cert, en què la variació és la norma.

No cal dir, benvolgut lector que has tingut la paciència d’arribar fins aquí, que els paràgrafs precedents són fruit de la satisfacció que ens genera la notícia, coneguda aquesta setmana, del nomenament de Pere Melis com a Fill Il·lustre de Ciutadella, un acte que es celebrarà en el marc de la propera diada –per cert, un d’aquests mots que és ben nostre– de Sant Antoni. És aquest un molt bon moment per a posar en valor la figura d’aquest espipollador insigne, i de fer-ho melismàticament («una “melisma” designa el cant de diferents notes sobre una sola síl·laba. D’aquí l’adjectiu “melismàtic”, un terme que també admet sil·labejar les excel·lències dels treballs d’un escriptor triplement perifèric i valuós: el ciutadellenc Pere Melis Pons», com afirma Màrius Serra a l’article que hem citat més amunt). L’encarregada d’elaborar la memòria de mèrits que justifiquen la concessió de la insígnia (feina que completarà amb el parlament institucional el dia de la cerimònia pública de nomenament) ha estat Margarida Cursach. No es podia haver fet una tria millor! Ja en la jornada d’estudi i d’homenatge que la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis va dedicar el 2014 a qui en fou membre destacat o, recentment, amb l’edició d’un Plec de Lectura dedicat a Melis, a cura seva, Cursach ha demostrat que és la persona més indicada per a fer-ho.

Tot plegat, d’altra banda, ha servit també per posar de manifest que, avui dia, ningú no fa una tasca semblant a la del nostre autor i que, en aquest sentit, hi ha un buit important en la nostra premsa. Si que és cert que gent com Joan Pons, amb les «pedraules», o Xavier Gomila, espipollador de topònims, han fet dels mots el punt de partida de la seva tasca literària i acadèmica respectivament, però no és el mateix. Actualment, ningú no es dedica a parlar de la llengua pròpia de Menorca amb l’estil i la finalitat amb què ho feia Melis. El context no és el mateix, és ver, però en un moment en què el creacionisme lingüístic passeja sense vergonya per les nostres contrades i disposa, alhora, d’un accés sospitosament fàcil als altaveus mediàtics (que el fa aparentar ser molt més gros del que realment és), la presència d’una figura com la de Melis serviria, almenys, per a posar-los (encara més) en evidència.

Share Button

Un comentari

  • margarita ballester

    25 octubre, 2021

    Pere Melis, un pensador/escriptor insubstituïble !

Els comentaris estan tancats.