Què ens diuen els noms dels carrers

Passejar pels carrers de les ciutats ofereix la possibilitat, entre d’altres moltes coses, de poder-les llegir. Les seves geografies són una mena de llibre obert, la lectura del qual pot ajudar-nos a conèixer-les més a fons, així com també a la gent que hi viu. Els noms de les vies públiques, en aquest sentit, ens poden dir —o no dir, un aspecte que a vegades és tant o més important encara que allò que hi ha— moltes coses respecte del que som com a comunicat. En són un mirall.

Les autoritats han tingut sempre clara la importància d’aquest element de la toponímia menor. Açò explica perquè, al llarg de la història, els canvis el els sistemes de govern han anat acompanyats de la revisió dels noms dels carrers de les poblacions. L’arribada de la dictadura franquista n’és un exemple clar: a Barcelona, tots els carrers els noms dels quals es podien relacionar o bé amb la Segona República o, sobretot, amb la cultura catalana, van ser rebatejats. Calia deixar ben clar qui tenia la paella pel mànec i inserir la ciutat comtal en les coordenades de la unitat de destí universal —per molt que ningú no tengui clar, encara, què volia dir aquesta expressió— que havia guanyat la guerra. Així, denominacions tan significatives com les de la plaça de Catalunya o de la Gran Via de les Corts Catalanes van ser substituïdes per les de la plaza del ejército español i de l’Avenida de José Antonio Primo de Rivera.

L’espanyolització —per emprar el mateix terme que feia servir el franquisme— va ser profunda. Així, el carrer dedicat a Bernat Metge, l’escriptor del segle XIV, va passar a dir-se oficialment de la Infanta Carlota Joaquina; el del Consell de la Vila mudà en Poeta Zorrilla; el Doctor Robert va ser substituït per l’Emperador Carlos I i Joan Alcover va cedir el seu lloc a la Infanta Isabel. La dèria de la dictadura va afectar fins i tot la nomenclatura catòlica d’algunes vies. D’aquesta manera, una mare de déu tan problemàtica com la de Núria —el nom de la qual anava indefugiblement lligat a l’estatut d’autonomia impulsat pel govern de Francesc Macià— va ser canviada per la patriòtica Virgen de Covadonga. Tampoc no se’n salvà Joan Gamper, de la ràtzia transformadora. Qualcú com ell —fundador del Futbol Club Barcelona—, no podia tenir una projecció pública tan notòria com la que atorguen les plaques viàries. En aquest cas, l’alternativa triada per les autoritats del règim va ser de caràcter floral: Crisantemos.

L’acabament de la dictadura va permetre canviar la situació. El règim del 75 va possibilitar un nou paisatge urbà. Sense anar gaire enfora, a Maó, la plaza del Generalísimo Franco va passar a ser el pla de la Parròquia. El carrer Nou esborrà el nom del general Goded. S’Arravaleta, que hi connectava, és la forma que substituí la via anomenada fins llavors de Calvo Sotelo. El camí des Castell deixà enrere el general Sanjurjo. La plaça del Príncep deixa d’estar dedicada a José Antonio Primo de Rivera. Com es pot comprovar, la recuperació també va ser lingüística: les formes oficials passaren a ser les catalanes, d’acord amb el nou marc legal, amb genèrics com carrers, places, avingudes, camins i passejos, entre d’altres, que s’escriviren en la nostra llengua, la mateixa en què parlava la gent.

Els canvis, en més d’una ocasió, van ser lents. Massa. Alguns comerços, a les acaballes del segle XX, encara s’anunciaven amb les referències pretèrites. Avui mateix, una pàgina web indica que una farmàcia d’Alaior s’ubica al carrer del general Mola. S’ha de dir que el web, que no té cap relació amb aquest negoci, presenta una informació del tot desfasada i, pels capricis internàutics, roman inamovible. Desconec d’on devia xuclar les dades en el seu moment Al web oficial del Col·legi Oficial de Farmacèutics de les Illes Balears sí que consta la ubicació correcta del negoci, al carrer des Porrassar (un lloc on, antigament, hi devia haver un camp de caramuixes), així com també el nom de l’actual propietària. Encara romanen, escampades per la pell de brau, centenars de denominacions franquistes, la qual cosa no deixa de ser força significativa. Fins i tot, en algun cas en què s’han intentat substituir aquestes referències vergonyoses, la justícia —aquella que, en alguns casos, amb la mort de Franco, va canviar de règim però no d’essència— ha tombat les iniciatives. Hem sabut no fa gaire que Madrid torna a tenir, per ordre judicial, un carrer dedicat al filonazi Millan Astray. L’existència d’un marc legal que regula la memòria història no ha estat suficient per deixar enrere un període nefast de la història de l’estat espanyol.

A vegades, els noms oficials dels carrers conviuen, en una coexistència interessant, amb les formes populars. En algunes ocasions, les darreres tenen molta força, almenys entre les franges de la població nascudes abans de la dictadura de Google Maps: a Maó, per exemple, el carrer de Sant Jeroni és conegut per la gent com a carrer Fred. Seria molt interessant saber fins a quin punt aquestes denominacions es mantenen entre els joves i la població nouvinguda. En d’altres casos, el desconeixement fa que els noms agafin formes curioses. Possiblement, qui més ho pateix és el pintor Pasqual Calbó, el llinatge del qual dona nom a un carrer de la zona de l’avinguda de Menorca. Molta gent, que ignora qui va ser aquest maonès il·lustre o, almenys, que el nom de la via hi fa referència, l’associen, en castellà, a qualcú que ha patit alopècia, de manera que l’home acaba lluint una closca ben pelada (que no puc deixar d’associar, per contrast, amb un dels seus quadres més coneguts: “El venedor de perruques”). El pintor Calvo, li diuen. Molts dels negocis que s’hi ubiquen fan servir aquesta forma creativa. I tira milles!

Com hem dit en començar, passejar pels carrers de les poblacions tot fixant-se ens els noms que ostenten és una manera interessant de fer un recorregut per la pròpia història, de palpar-la. De saber, per exemple, quines són les persones que han ajudat a configurar la societat que hi viu. Per a mi, és molt significatiu que un carrer de la meva ciutat estigui dedicat a Gumersind Gomila. Per molt que, en no haver-se urbanitzat la zona en què s’ubica —una conseqüència de la crisi immobiliària de 2007— no hi hagi cap placa que ho recordi. Un poble que remarca la importància dels seus escriptors i artistes és molt més digne, a parer meu, que aquell que bateja els seus carrers amb noms de militars.

Ara bé, aquest llibre obert que són els carrers, com a mirall que és de la comunitat que hi viu, també ens en mostra les mancances. Per exemple, si deixam de banda les mares de déu (de Gràcia, del Carme…) i les santes (Santa Victòria, Santa Escolàstica, Santa Cecília…), on són les dones? Llevat de Maria Lluïsa Serra, a Maó n’hi ha alguna més? Si, suposadament, estem avançant en el camí de la igualtat entre homes i dones, les vies públiques l’haurien de reflectir. Ja sé que el procés per a fer-ho és complex (com ho són molts de tràmits administratius) i lent. A més, de carrers, no se’n fan de nous cada dia. En aquest darrer sentit, potser no seria mala idea recórrer a la reutilització i treure de la llista dels carrers nostrats alguns noms com els dels governadors Ramírez i Anuncivay, personatges que van fer més mal que bé a la nostra població, o el de l’almirall italià Andrea Doria. Hi sortiríem guanyant.

Share Button

4 comentaris

  • Joel Bagur

    28 setembre, 2021

    He llegit aquesta entrada assegut en una cafeteria a la plaça dels Països Catalans, a Berga. No fa falta dir res més.

  • Joan Bagur

    26 setembre, 2021

    Més val fomentar els noms dels poetes que et porten a la pau que un nom de militar que té connotacions de guerra i mort, Bravo Ismael!.

  • Michel Bourret Guasteví

    25 setembre, 2021

    Una delícia, Ismael. A Perpinyà, l’Éric Talavan ja està enllestint una nova retolació per al Gumersind Gomila.

  • margarita ballester

    25 setembre, 2021

    Molt interessant!

Els comentaris estan tancats.