Galeries d’art per donar i —sobretot— vendre

En els darrers dies, a les xarxes, m’he trobat força imatges de gent que ha visitat l’exposició que la galeria Hauser & Wirth ha inaugurat a l’illa del Rei, al bell mig del port de Maó. Tots els comentaris que les acompanyen són elogiosos. No crec que sigui exagerat afirmar que hi ha una petita febrada entre els menorquins i els turistes per a anar-hi. He comprovat que, fins i tot, una agència de viatges ofereix, a un preu molt ajustat, una generosa visita guiada (en castellà o en anglès; els catalanoparlants, per variar, que es fotin!) a l’antic hospital marítim rehabilitat i al centre d’art (format per una sèrie de galeries expositives, un recorregut escultòric a l’aire lliure, un jardí i, a més, un restaurant —Cantina— i una botiga). Segurament, tot i que no surt a les lletres grosses de l’oferta, hi ha la possibilitat de veure-hi la basílica paleocristiana, declarada Monument Històric i Arqueològic, les restes de la qual fa molt de temps que són allà (és del segle VI de la nostra era) o algun exemplar —si és que els queden ganes de trescar per la zona, amb tant anar i venir de gent— de la sargantana endèmica que hi habita.

En canvi, què voleu que us digui, no acab de veure clara tanta eufòria. Potser és que tenc una certa tendència —innata— a ser un esperit de la contradicció i que, per açò mateix, m’agrada nedar a contracorrent. En aquest cas concret, però, som conscient que la meva prevenció deriva del fet que a l’illot hi actua una associació de voluntaris encapçalada (de manera visible o, en funció del moment, des de l’ombra) per un militar il·lustre que ha fet de l’okupació d’aquest espai un passatemps amb què alimentar una imatge pública de bon gestor que, a pesar de la claca constant dels seus incondicionals i dels mitjans de comunicació afins, nyaps com l’esperpèntica reforma de la carretera (del) general durant el seu mandat polític al Consell Insular, es dediquen a qüestionar seriosament.

Les reticències, per tant, són personals. Ho reconec. Així i tot, trob significatiu que l’arribada a l’illot de la famosa marca suïssa de marxants hagi coincidit, més o menys en el temps, amb l’obertura de la Galeria Cayón, a l’antic cinema Victòria, o amb la recentíssima posada en marxa del local de la firma francofrancesa Albarrán Bourdais, el local de la qual es troba situat davant del teatre Principal. Potser ho exager, però que en pocs mesos tres galeries d’art importants s’hagin establert a Maó m’ha recordat una notícia del mes de març d’enguany que explicava un procés semblant esdevingut, en aquest cas, a la palmesana plaça Chopin. El títol que encapçalava la informació era prou cridaner: «Marxants d’art que impulsen la gentrificació».

Es veu que, en aquest indret palmesà, s’hi han obert una sèrie de locals que, per començar, tenen molt clar quin tipus de client cerquen: turistes de poder adquisitiu alt, «els que poden pagar aquest tipus de peces». Però açò només és una part del paquet. Segons un dels galeristes acabats d’establir-se a la zona, cerquen que «quan el visitant passegi pel districte d’art [així en diuen d’aquest espai] ha de viure una “experiència” i ha de poder tenir-ho tot a l’abast: des d’un restaurant fins a una tenda per comprar quelcom per als infants, i fins i tot una cafeteria per a fer un descans. Tot, a més, ha de ser de primera qualitat i “per a tots els públics”.»

Els clients d’aquests negocis són estrangers, tot i que molts d’ells tenen casa a l’illa, cosa que explica la presència d’aquestes galeries a Palma, especialitzades en un producte que, a més, va molt lligat a l’interiorisme i a la decoració. La notícia remarca que el mercat de l’art està íntimament lligat al sector immobiliari, alhora que exposa que aquestes iniciatives no estan destinades als indígenes i que es relacionen molt més amb el mercat que no pas amb la cultura.

D’altra banda, i açò ja ho afegesc jo, no sé fins a quin punt esteim parlant de galeries que tenen en compte els artistes illencs, que n’exposen i en venen obres. Sembla, en el cas palmesà, que els encontorns de la plaça Chopin només esdevenen un escenari polit on col·locar-hi un negoci que, a la pràctica, no hi té gaire a veure. En haver llegit açò, la pregunta esdevé indefugible: fins a quin punt es tracta d’un fenomen que es pot relacionar amb el que està passant a Menorca? Crec que demanar-s’ho, sigui quina sigui la resposta, és pertinent. Ara bé, amb una notícia no n’hi ha prou per a escatir-ho. Hi manca, segurament, un marc teòric que ens ajudi a interpretar millor la realitat que ens envolta.

En una recerca no gaire aprofundida (condicionada, a més, per les restriccions tècniques del lloc d’estiueig que, d’altra banda, a l’hora de desconnectar, són més que agraïdes), es pot localitzar per la xarxa internàutica un article d’Unai Fernández de Betoño, de la Universidad del País Vasco, «Arte y gentrificación. La cultura como supuesto motor de la renovación urbana», publicat el 2015. És ver que es centra en la realitat d’una gran ciutat, Bilbao (i del que s’ha anomenat efecte Guggenheim), tot i que presenta una sèrie d’elements que es poden extrapolar a zones turistitzades com la nostra.

Segons Fernández de Betoño, existeix una relació entre les renovacions urbanes i l’art que, a més de donar fruits positius, també posa damunt de la taula possibles processos de gentrificació (un desplaçament urbà que pateixen els veïns de baix poder adquisitiu d’un barri renovat que no poden fer front als alts preus dels lloguers causats per la remodelació). En aquest marc, l’art tindria la funció d’impregnar l’espai urbà renovat d’una pàtina de refinament i d’elegància cosmopolita que facilitaria la revalorització dels bens immobles de la zona.

En el cas de Maó, tot i que la reflexió que estic proposant es pot fer extensiva a qualsevol indret urbà en què el turisme sigui el gran motor econòmic, per molt que les dades no permetin parlar encara de gentrificació, tal i com vam comentar en una altra ocasió, les arribades recents dels comerços de les grans franquícies internacionals i, sobretot, la proliferació d’hotels urbans i, ara també, de galeries d’art, fa que sigui interessant analitzar quin és el camí que està prenent el nucli històric de la ciutat a nivell urbanístic.

En el seu article, Fernández de Betoño recorda que ens trobam en un context general —parla de globalització econòmica de base neoliberal— en què els sectors primari i secundari de cada vegada més tendeixen a ser deslocalitzats a països en vies de desenvolupament, on troben mà d’obra molt barata. El nostre territori, per tant, es concep com un escenari en què actuen plegats el sector serveis —sobretot el turisme i tota l’oferta que s’hi vincula—, i l’anomenat sector quaternari (R+D+I, noves tecnologies, creativitat…). És aquí, segons l’autor, on trobam el discurs urbanístic —en què cal incloure també l’arquitectura de l’espectacle, de la qual Calatrava seria un exponent clar— que promou la cultura i l’art com a motors de l’anomenada economia intel·ligent, amb l’objectiu final de captar doblers en forma de turistes i d’inversors atrets per l’oferta urbana.

Ara bé, cal que les zones urbanes on invertir siguin atractives i, segons Fernández de Betoño, el plus diferencial que ho fa possible no prové dels edificis nous i enlluernadors, perquè més o menys tots segueixen la mateixa lògica, sinó dels nuclis antics de les ciutats que, pel fet d’haver-se construït abans de la globalització, són els que, a més de ser singulars, reuneixen els espais lliures i els edificis més interessants per als inversors. Ara bé, també sol passar que són les zones més degradades, aquelles en què viu la gent amb menys recursos econòmics. Amb les reformes, però, aquests espais s’impregnen d’un ambient artístic amb què agafen un nou valor immobiliari.

Som davant, per tant, d’una estratègia especulativa més, de caràcter neoliberal (no hi ha lloc, en cap moment, per abordar els condicionants socials que puguin intervenir en aquests processos), en què l’espai és considerat una mena de peça museística, un escenari amb possibilitats turístiques. Hi ha autors com Elike Schlack i Neil Turnbull (2009) que parlen d’indrets amb estil. L’art, els artistes, formen part del procés que crea aquests espais. A parer de l’autor, són, de fet, una coartada cosmètica i distractiva del poder econòmic. En tost de criticar-lo i fiscalitzar-lo des de la reflexió creativa i política, li fan la feina bruta.

Ja sé que el context maonès no és ben bé el mateix, però crec molt interessant intentar trobar punts de contacte i de conflicte entre allò que diu la teoria i la realitat que ens envolta, fins i tot, forçant un poc la màquina i amb alguna boutade. A vegades, els grans contrastos són necessaris: permeten de veure-hi més clar. Per exemple, pel que fa a la suposada finalitat combativa de l’art —un aspecte del text de Fernández de Betoño que no m’acaba de convèncer—, potser en trauríem alguna cosa de profit, des d’aquestes coordenades, si intentéssim veure per què el gran mural que s’ha fet a l’edifici en runes de l’antic restaurant Rocamar, a cala Figuera, no gaudeix del beneplàcit de les autoritats i sí que el tenen, per exemple, una sèrie de passos de vianants del port de Maó, pintats de molts colors (que, per molt polits que puguin ser, confonen els conductors) o, també, les magnífiques expressions d’art urbà aparegudes al nucli antic de Ciutadella. Si acordam que ens estem referint en tots els casos a manifestacions artístiques —independentment de si ens agraden més o manco—, per què n’hi ha que no són tolerades?

Finalment, i de forma totalment inesperada, el text de Fernández de Betoño dedica un parell de paràgrafs a parlar de l’okupació. He de confessar que m’ha sobtat que ambdós conceptes, una aplicació concreta dels quals trobam, curiosament, a l’illa del Rei, es puguin relacionar. L’autor considera que el clàssic moviment okupa, de caràcter contestatari, ha estat substituït pel que el sociòleg francès Jean-Pierre Garnier anomena okupacions culturals o artístiques. Es tracta d’unes accions gens subversives, per la qual cosa no generen cap mena de maldecaps a les administracions públiques. Ben al contrari, solen ésser tolerades en nom de la participació ciutadana en la gestió de la cosa pública, per molt que aquests moviments acabin contribuint de manera directa en la revalorització immobiliària. Així, malgrat néixer com a formes de denúncia de l’abandonament d’espais i edificis, que es recuperen per a la celebració d’esdeveniments públics (concerts, exposicions, debats…), caldria veure fins a quin punt —essent-ne o no conscients— hi ha col·lectius que estan fent la feina bruta a l’administració i, sobretot, als inversors immobiliaris, ja que «seleccionan, detectan y apuntan las ansiadas áreas de oportunidad situadas en la ciudad.»

En el cas de l’okupació i posterior rehabilitació de l’illa del Rei, el resultat de la qual s’ha arrodonit amb l’obertura de la galeria Hauser & Wirth, hom es pot demanar fins a quin punt aquests moviments han contribuït a crear un indret amb encant que pot acabar repercutint urbanísticament en la ciutat que té a la vora. No deixa de ser un pol d’atracció de moltes coses. Fins a quin punt podem relacionar-ho amb la quantitat de noves galeries d’art i d’hotels de ciutat que han proliferat en el centre urbà maonès, o amb la compra indiscriminada per part de gent amb un poder adquisitiu més que elevat —grans inversors— de cases senceres en alguns carrers concrets i cèntrics de la ciutat o, ja no diguem, de tota mena de finques agrícoles escampades per l’illa de Menorca?

Digueu-me exagerat, però, sobretot, contraargumentau-me, demostrau-me que estic equivocat i que veig fantasmes on no n’hi ha. Perquè ho pugueu fer, he posat les meves cartes damunt de la taula i he llençat l’envit. No us puc dir si vaig o no de farol. De fet, no té cap importància. El que cal és que hi hagi partida, que en parlem. Havia de manifestar els meus temors, exposar com veia un panorama que, ja ho he comentat en començar, està molt condicionat per una sèrie de prejudicis de caràcter personal i que venen d’enrere. Concretament, dels anys en què un col·lectiu de joves inquiets, davant dels problemes que gent de l’illa tenia per a accedir a un habitatge digne, va okupar durant un temps l’antiga bateria militar de Llucalari, una part de la qual, per cert, avui és un allotjament rural de luxe.

Si em convenceu i em feis veure que estic equivocat, no descart fer-me voluntari de l’associació que gestiona l’illa del Rei i dedicar-m’hi en cos i ànima. Tot sigui per purgar els pensaments maquiavèl·lics que genera la meva ment. Esper, idò, en forma de comentaris, de noves entrades al blog, o del que sigui i on sigui —si pot ser, però, públicament—, que qualcú vulgui prendre l’envit i que hi hagi debat.

Share Button

9 comentaris

  • Cristina

    16 agost, 2021

    Gràcies Isma , molt d’acord en moltes coses q dius ; crec q toca afegir un detall no petit quan xerres de sa coincidència en el moment d s’obertura de tres galeries d’art d rellevància mundial a Maó, i és q sa de s’Illa del Rei està situada a sòl públic , a diferència de ses altres dues , i aquest punt, per jo és també un curtcircuït rellevant , vistes ses xifres , esteim davant d’una infraestructura cultural o d’ un negoci milionari vestit amb paper d’art ?

  • Ismael Pelegrí i Pons

    14 agost, 2021

    Moltes gràcies pel comentari, Aleix. Hi apuntes un aspecte fonamental i amb el qual estic totalment d’acord: no serveix de res queixar-se i ja està. De fet, el que dius m’ha ajudat a redactar una nova entrada al blog, “Galeries d’art, encara”, que amplia aquesta resposta. Et convid a llegir-la i a comentar-la, si et ve de gust. Salut!

  • Marta Cardona

    14 agost, 2021

    Gràcies Ismael, perquè dius el q molts pensem. Afegiria que el drama és que s’ està fent una política d’ intentar treure rendiment i oferir cada racó i cada valor propi de l’ illa amb mentalitat de negoci i per vendre un producte pensant en portar més gent i col·locar-se medalles i fer-se la foto. Podrien dir: camí de cavalls, coves subterrànies, galeries d’ art, turisme d’ estrelles, hotels a les ciutats, gastronomia..,
    Amb l’ excusa d’ un turisme de qualitat q no sé de quina ment il·luminada ha sorgit ens estan venent i portant gent on abans no n’ hi havia.
    Em fa oi pensar en aquesta illa per als rics q estan muntant.

  • Aleix Romaguera

    12 agost, 2021

    D’acord, ja veig que no us agrada la galeria ni el que es fa a l’Illa de l’Rei. De fet, no us agrada gairebé res. I dit això, quina solució o que faríeu vosaltres, teníeu amagada alguna idea respecte a l’illa i no la havieu compartida amb els pobres mortals ?. (A part de omplir-la de funcionaris i arruïnar als nostres besnéts)

  • Pau Obrador

    1 agost, 2021

    i l’altra cosa que volia comentar i que de fet és la idea principal del meu article és la debilitat del turisme de masses tal com l’hem conegut tota la vida. Una economia basada en els hotels/apartaments de 3 o 4 estrelles de costa controlats per TTOO no té un futur massa esperançador. No veig una alternativa que no passi per transformar el perfil turístic de l’ILla (Però tampoc un futur que es limiti a açò):

  • Pau Obrador

    1 agost, 2021

    No he volgut comentar res del teu article fins que no es publiqués abans el meu (que està escrit molt abans de llegir el teu). Els dos articles crec que tenen molt en comú, inclosa la referència a l’efecte Bilbao i la preocupació pels efectes sobre la població local. Efectivament , no podem ser Suïssa sense els sisemesde protecció de Suïssa (allà per exemple és difícil comprar una casa si no ets algú local): Un parell de comentaris: el primer és que són galeries d’art (la de l’Illa del Rei) que està tan inserida dins l’engrenatge artístic del capitalisme mundial que ni tan sols té per objectiu “vendre” o almanco “vendre” com ho entenem nosaltres tots fills de mantelitat de botiguer. I l’altre és la paradoxa de la radicalitat Una galeria d’art internacional és capaç d’exhibir un art molt més radical (i crític) que qualsevol museu local

  • Pere Gomila

    31 juliol, 2021

    Isma, compartesc els temors i preocupació que expresses en aquest article tan lúcid. Estic convençut que no caldrà que et facis voluntari de l’esmentada associació. Enhorabona per l’article.

  • Ismael Pelegrí i Pons

    31 juliol, 2021

    Gràcies moltes pels comentaris, Margarita. Pel d’avui i per la resta. Són molt encoratjadors.
    Ara mateix, acab de llegir els següents mots de Pilar Benejam (al llibre de Pere Antoni Pons, Un arxipèlag radiant): “Es tracta de raonar conjuntament, perquè quan raones tot sol penses el que ja saps; en canvi, si raones amb els altres, tothom pensa una mica més del que sap, perquè els altres et fan replantejar certes qüestions i t’obliguen a resituar algunes certeses”.
    Açò és, més o manco, el que pretenen els textos que public a Xalandria. Que tenguin lectors i que els comentin (aquí, al blog, o on sigui), ajuda a fer aquesta reflexió conjunta, cosa que agraesc sincerament.

  • margarita ballester

    31 juliol, 2021

    Res a dir Isma, el teu discurs amaga un cabreig que també és el meu.
    Algunes veus el calificaran de derrotista pel què fa a “l’embelliment i prestigi “de la nostra illa. Però els arguments que fas servir jo també els comparteixo i com jo molta altra part de la població que patirà per culpa del desfici per la opulencia que capgira la naturalesa de les coses.

Els comentaris estan tancats.