Ni en els somnis socialistes més tronats, no m’havia imaginat mai que un dia em despertaria amb la notícia que han nacionalitzat els bancs. idò bé avui a les 7 del matí, Alistair Darling, ministre de finances britànic ha anunciat la nacionalització parcial del sector bancari. Bé no tot, només dels bancs que encara no s’havien nacionalitzat. El govern injectarà diners públic a la “city” de londres a canvi d’un percentatge important de les accions dels bancs. No és l’únic país que ho farà. A tot el món, els bancs s’estan nacionalitzant de manera coberta o encoberta a un ritme vertiginós. Ja no existeix un sistema bancari independent, ni a Europa ni els estats Units.
Crec que no és exagerat afirmar que l’ordre econòmic que va sorgir de la greu crisi dels 70, l’era de Regan i Thatcher, l’era del liberalisme i la globalització, l’era del mercat financer i la cultural del “pelotazo”, l’era de la transició i l’espanya “va bién”, l’era del consumisme sense fi ha acabat i ho ha fet com un tro i un llamp. El que no sabem encara és com serà l’ordre econòmic i social que sorgirà de la greu crisi financera del 2008. Algú s’atreveix?
Visits: 1
Que te’n dic que primer en Cameron ha de guanyar i això no està fet. Fa dues setmanes guanyava i de molt. Avui encara és el favorit però ja no està tan clar. En Brow ha sortit molt reforçat de la crisi. En canvi els conservadors s’han vist desarmats ideològicament. S’ha quedat en faldaret i no han sabut respondre.
El problema dels conservadors és que la crisi qüestiona l’eix central del seu programa econòmic que no és altra que la desregulació del món financer. A diferència dels liberals democràtes, criticàven en brown per imposar massa traves al món financer, per no afavorir prou a la city. El seu projecte econòmic consistia en posar tots els ous a la city de Londres. El “think tank” favorit d’en Cameron va arribar a proposar el més d’Agost tallar el finançament a l’econonomia post-industrial “moribunda” del nord per redigirir-lo a “l’exitosa” economia financera del sud.
En Cameron ha arribat al poder gràcies al suport explícit de la city de londres. Les donancions més importants procedeixen de les persones que precisament estan avui a l’ull de l’huracà, moltes de les quals tenen el seu domicili fiscal a llocs co Mónaco i les Illes Caiman. Els nous toris són el partit més liberal que hi ha Europa, són els partits dels bancs, hedge funds, dels que reben “bonuses” d’1 milió de lliures o més per Nadal. Serà interessant veure el que passa.
En qualsevol no tenc cap dubte que just pugin en Brown o en Cameron vendràn els bancs. La injecció de diners suposa un 15% del deute públic.
Sí, sí Pau, però de l’envit-i-truc que te faig en el comentari anterior que me’n dius?
Sóc conscicent de la fortalesa del sistema bancari espanyol i del “seny” regulatori del banc d’Espanya. Val a dir el sistema bancari espanyol té un cert deix socialitzador amb mes del 50% del sector sota control de les autonomies i ajuntaments.
Tanmateix el problema de fons no és massa diferent: l’economia espanyola ha crescut molt als darrers anys en bona part gràcies al boom de la construcció que s’ha finançat en crèdit. Una part important dels diners que els bancs han deixat prestat procedeixen d’una manera o altra de l’estranger. L’economia espanyola no estalvia ni molt manco tot el que ha invertit en crèdit. Aquests diners s’han invertit bàsicament en pisos els quals estan sobrevalorats possiblement alrededor d’un 20% o 30% …. Tot plegat un subprime en potència encara que potser sense tants Credit Defoult swaps.
Dos apunts:
a)fins a l’estiu del 2007 els bancs britànics donaven hipoteques pel 110% del valor de la casa!
b) És curiós observar que les caixes més afectades, Sa Nostra, Cam Bancaixa, Castilla la Mancha estan situades gairebé totes en l’eix de la prosperitat que van crear n’Aguirre, en matas i en Camps. Curiós.
Pau, en aquestes darreres setmanes s’ha escrit tant i tan variat al voltant del tema que es fa dificil seguir-ne el fil. En referència a la connexió xinesa, aquest artícle és prou interessant
http://www.newyorker.com/online/blogs/stevecoll/2008/10/the-debtors-dil.html
Pel què fa a la teva esmena sobre la meva lectura marxista del moment, em jug fifteen pints of guiness or a bottle of talisker 12 years (el què prefereixis) que abans de cinc anys en Cameron haurà tornat a privatitzar els bancs que ara nacionalitza en Brown.
I respecte al Santander i en ZP has de tenir en compte que:
a) en Botín ha estat el més fidel valedor del PSOE dins l’empresariat espanyol els darrers cinc anys.
b) no m’atreviria a dir el millor però no tenguis dubte que un dels 5 millors bancs(i aquí hauriem d’entrar a discutir quins paràmetres ho determinen això, del millor banc) sí que ho és. Pensa que la reconversió a què estan abocats els bancs britànics i nord-americans, a l’estat espanyol la van fer Solchaga i Mariano Rubio a finals dels 80 i principis dels 90 (et sona RUMASA, Banesto, i Argentaria? segur que si). És cert que les passaran magres en termes de menys beneficis, però no crec que vegem en Solbes ni en Sebastián firmant nacionalitzacions.
c) el Santander avui en dia no és un banc espanyol (ni per on té el negoci principal, ni per la nacionalitat dels seus propietaris). Així idò: perquè l’hauria de nacionalitzar en ZP i no, per exemple, en Chávez (que de fet ja ho va intentar fa un parell de mesos), en Medviediev, en Lula, na Bachelet o en Brown?
d) posats a cercar candidats a la nacionalització, millor cercar més a prop: bancaixa, sa nostra, CAM. No necessariament per aquest ordre. I a més: sempre és més fàcil nacionalitzar una caixa d’estalvis que al final, no té accionistes que s’emprenyin i és -de fet- una entitat mig pública.
Kisses
No he fet un comentari més extens perquè hi ha molts elements importants que se m’escapen. Sincerament no tenc ni idea el que són Credit Derivaties o credit Defoult Swaps, també coneguts com CDS. Val a dir que sembla no sóc l’únic, part del problema és que molt poca gent en el món de les finances sabia que comprava o venia.
De tot el que vist i llegit aquestes setmanes, m’ha cridar l’atenció un reportatge més aviat obscur que tractava sobre el paper de la xina com a prestamista dels grans bancs. Es veu que una proporció cada vegada més important del que els bancs prestaven a la població procedia de llocs com la xina i l’orient mitjà. El dèficit de compte corrent que es diu és especialment important als Estats Units, Espanya i Anglaterra, tres economies especialment consumistes i alegres. Northern Rock, el primer banc que va fer fallida a Anglaterra fa cosa d’un any demanava prestat més del 70% del que prestava. És a dir que només tenia el 30% del que deixava. En poques paraules que tots hem viscut per damunt les nostres possibilitats, comprant cases, cotxes (fets a la xina), viatges.
Val a dir que no és un tema nou. Fa estona que analistes seriosos en parlaven. Entre ells els dos profetes d’aquesta crisi a Anglaterra Vince Cable, responsable d’economia dels liberals demòcrates i Robert Preston, editor econòmic de la bbc, que es va fer famós per destapar els problemes de Northern Rock i provocar “the first run on a British bank for 150 years”
Estic d’acord amb el que dius sobre la socialització de les pèrdues. Tanmateix el que ha fet el govern britànic va una mica més enllà. Socialitza les pèrdues però a canvi de quedar-se una part del banc, és a dir a canvi de socialitzar també els futurs guanys. Estic esperant el dia que Zapatero nacionalitza el Santander que va pel món de xulo dient que és el millor banc del món.
Aquí teniu un clip que està arrassant a internet i que explica prou bé la crisi financera
http://www.dailymotion.com/swf/k2GEzYKbv1P6IUHSpY
El què estim veient aquests dies és la materialització al 50% de les teories marxistes: socialització,….. de les pèrdues.
Ara que,… l’alternativa de deixar que els bancs se’n vagin a fer punyetes tampoc és massa engrescadora.
Canvi de model? depèn de per qui. No crec que la globalització s’aturi, els mercats fiancers sgur que tindran més regulacions. I de pelotazos, n’hi seguirà havent ben igual que n’hi va haver després del 29. Tal vegada la diferència és que ara seran a la Xina o a la India.
Per cert, jo encara no he sentit obrir boca a les autoritats xineses en tot aquest follón. I si tenim en compte que són el principal creditor de mig món,… això sí que m’acolloneix un poc més.
Sort a a l’Argentina anam sobrats i tot això no ens afecta,…
Va gros, eh. EEUU ha anunciat que comprarà qualsevol banc que es vulgui vendre, i aquest cap de setmana es reunixen els ministres de finances de més de 150 països.
Es xerra molt de nou ordre econòmic, però a saber com acabarà. La COE demana només un “parèntesi” a l’economia de mercat, per quan els hi hagin salvat el cul poder seguir com sempre. Supòs que depenent del nivell d’indignació de la població, la sortida de la crisi serà un canvi de regles o tornar a més del mateix.
Jo no. Fa por