És temps de canvi. Aquest mes de setembre han marxat dos arquitectes clau de la política menorquina, Joana Barceló i Arturo Bagur. D’aquí un any i mig marxarà un altre arquitecte important, Ramon Orfila. I no seran els únics. El 2011 tots els candidats a la presidència del Consell Insular ho seran per primera vegada. Fins a quin punt es tracta d’una canvi d’arquitectes i fins a quin punt d’un canvi d’arquitectura política? M’agradaria aprofitar l’ocasió per examinar els principals dilemes pateixen les tres forces polítiques més importants de Menorca.
EL PP entre el centre i el feixisme
Fa temps que el PP es debat entre consolidar-se com un partit de centre “reformista” o fer el que el cos (Pedro J i Jiménez Losantos) els demana: impulsar un project espanyolista i de dretes sense complexos. Després de molts anys de treballar una imatge centrista, Aznar cap allà l’any 2000 va fer un canvi radical d’estratègia, inspirat pel projecte neocon de George Bush. Ara Rajoy que potser és més soso però té mes seny vol refer el camí d’Aznar i tornar allà on eren l’any 2000. Aquest dilema és clau per entendre la política menorquina. L’èxit del PSOE a Menorca descansa en un fort sentiment anti-PP. Molta gent vota el PSOE senzillament perquè no guanyi el PP – el qual representa l’especulació i el feixisme més absolut. No només gent treballadora sinó empresaris i altres membres de l’establisment. El fort sentiment anti-PP explica també la solidesa als pactes d’esquerra a Menorca. Ni el PSM (ni EM, ni els Verds) han tingut cap opció real. O recolzaven activament els governs d’esquerra o esdevenien col·laboradors de la pitjor dreta possible. No pactar significaria un suicidi polític amb tota regla. Després de molts anys de no rascar bolla, sembla que finalment el PP ha entes el que pasava i s’ha decantat per l’opció més moderada. L’objectiu de la nova direcció a Menorca és molt clar: ser una opció elegible per a la majoria de menorquins. Si ho aconsegueixen trontollarà un pilar bàsic de la política menorquina. El PSOE veurà trencada el seu argument principal per a guanyar les eleccions i els partits d’esquerra no es sentiran obligats a escriure xecs en blanc. Ara bé el PP no ho té gens fàcil amb tanta merda i amb una dreta interna tan dura com tenen.
PSOE: Entre Menorca i Espanya.
Tan ocupats com estan en governar, el PSOE ha tingut poc temps per a debats. Tanmateix el PSOE també té els seus dilemes. L’èxit del PSOE menorquí, molt especialment el de na Joana i n’Arturo, descansa en la capacitatde casar el PSOE i Menorca. Tot i ser el partit ideològicament menys regionalista de tots, el PSOE s’ha projectat com el partit natural de Menorca, el que està més a prop de les preocupacions i els interessos dels menorquins i menorquines, el partit que sap lidera els projectes de país. Tanmateix l’estratègia menorquinista del PSOE es cada vegada més difícil de mantenir. Quan el PP governava el govern balear i l’estat espanyol l’associació del PSOE amb menorca era fàcil de vendre. Ara que el PSOE ho governa tot, l’estratègia esdevé buida de contingut. I és que els mateixos que es presenten com el partit natural de Menorca, són els que neguen el pa i la sal als menorquins. La victòria del PSOE no ha comportat ni més competències, ni més respecte per la llengua i la cultura de Menorca, ni un millor sistema de finançament, ni mes influència política a Madrid, ni tan sols més protecció del territori. Madrid no està interessant ni amb Menorca ni amb el PSOE menorquí. Tot i ser un territori clau per a la victòria socialista, el PSOE menorquí no ha estat recompesant ni tan sols amb una secretaria general tal com volia na Joana. El PSOE es troba amb el mateix dilema que el PSC o el PSOE o Menorca. La decisió de na Joana de marxar cap a Mallorca demostra ja tenen la resposta al dilema. Els interessos del PSOE sempre es posaran per davant als interessos dels menorquins.
PSM: Entre l’autonomia i el sobiranisme.
Des de fa més d’una dècada el PSM ha jugat un paper de frontissa en la política menorquina. És l’únic partit que trenca el bipartidisme quasi perfecte de Menorca. El PSM ha decantat sistemàticament la balança cap el PSOE a canvi de parceles importants de poder i un programa de govern menorquinsita i progresssita. El pacte ha fet possible projectes de país importants com són el PTI, el reforçament del Consell com a primera institució menorquina, el control urbanístic, etc. Sense el PSM (i en alguns moments EM) el PSOE es veuria temptat a seguir una línia més centrada. És el que va passar en l’època d’en Borja Carreras. Tanmateix els límits d’aquesta estratègia són cada vegada més evidents. Tot recolzant sistemàticament el PSOE, el PSM corre el perill d’esdevenir la seva marca blanca. Això no seria un problema si les aspiracions de les dues forces polítiques fossin les mateixes. Però no ho són: per uns l’estat de les autonomies és un instrument per reforçar espanya, per els altres es un pas cap a la direcció contrària. La renúncia del PSOE de Menorca a liderar projectes de país que puguin fer mal al PSOE de Madrid fa encara més visible el dilema. Si segueix com fins ara, el PSM corre el perill de diluir la seva identitat i utilitat, si trenca amb el PSOE, corre el perill de regalar Menorca al PP. La disjuntiva a que es veu abocada el PSM és un simptoma més de l’esgotament del projecte autonomista d’Espanya. Enlloc de reforçar-la l’estat de les autonomies dilueix la menorquitat. Cada vegada són més els menorquins que flirtergen amb posicions sobiranistes. El federalisme del 70s està convertint en el sobiranisme del segle 21. El PSM se sent còmode amb les posicions sobiranistes, fins i tot independentiestes, tanmateix això no s’està sempre traduïnt amb una estratègia política clara. Val a dir que no es l’única força política que té aquest problema. El dilema d’ERC és encara més dur.
PD: NO és la meva intenció reduir la política menorquina a tres dilemes. Hi ha més vida. Una altra dia la tractarem
Visits: 0