Un País de botiguers

Des de la distància i amb el prisma amb què m’arriben les notícies refrents a Menorca, he seguit amb relatiu interés tots els senyals que semblen evidenciar que -ara que ja ha passat Gràcia i per tant l’estiu està pràcticament escatat- l’economia de l’illa es troba aprop del què tècnicament en diriem crisi.

No tenc ni punyetera idea de si enguany hi han hagut manco aglomeracions al pàrquing de Macarella, si ha estat més fàcil trobar taula per sopar a Calasfonts, si les cues per pagar a sa botiga de s’uestrà han estat més curtes, o si la corrúa de cotxes a la carretera generala ha sigut més o manco grossa. Pel que he anat llegint però, sembla que alguns agents del model econòmic menorquí diuen i repeteixen que hi ha crisi i que les coses aniran a pitjor.

M’agradaria reflexionar a partir de dues informacions periodístiques llegides recentment. La primera, de fa un parell de setmanes, reclamava al conseller insular de turisme flexibilitat i iniciativa pública a l’hora de convertir establiments turístics obsolets (bàsicament apartaments) en establiments més competitius a base d’augmentar i diversificar la qualitat del producte. L’argument no és nou (fa molts anys que sent rallar de millora de la qualitat), la novetat és que qui reclama aquestes mesures són els mateixos “empresaris” que fa un parell d’anys volien reconvertir aquests apartaments,  però no per dotar-los de major qualitat i per tant diferenciar el producte, sinó per abocar-los al mercat immobiliari en forma d’apartaments individuals destinats a la compra-venda.

Aquí és on les paraules del conseller me van semblar especialment encertades. Més o manco venia a dir que sí, que val, que molt bé, que les institucions -el Consell en aquest cas- tenen un paper a jugar possiblement en termes de promoció, però que els empresaris també hi han de posar de la seva part i que no poden esperar asseguts que els hi treguin les castanyes del foc.

I és aquí on vull lligar el títol de l’entrada amb els “empresaris” entre cometes. De fet, la meva teoria és que al sector turístic Menorca hi ha pocs empresaris i una gran majoria de botiguers. Sense que cap dels termes vulgin tenir connotacions negatives o despectives. A vam si m’explic: el botiguer pensa amb mentalitat de caixa, per simplificar-ho ingressos menys despeses, mentres que l’empresari pensa en termes d’inversió i rendibilitat. Reclassificar un complex de 20 apartaments turístics obsolets per convertir-los en unitats aptes per la venda és pensar en termes de caixa (descapitalitzar actius de l’empresa i dinamitar la capacitat futura de generar ingressos). Reformar un hotel per reduir-ne les places i agumentar-ne els serveis és pensar en termes d’inversió (capacitat futura de generar retorn d’aquesta inversió).

No fa massa, rallava amb un company de feina holandès que es dedica fonamentalment a assessorar empresaris turístics al Brasil i m’explicava que en el sector, un dels paràmetres per mesurar la rendibilitat és el fet -que es dona per descomptat- que qualsevol hotel necessita cada 15 anys com a màxim una inversió en modernització superior al cost inicial de la seva construcció. Quants botiguers -perdó- empresaris turístics menorquins conèixen i apliquen aquest axioma?

Per altra banda, és evident que amb mes o manco distorsions, però el model d’equilibri entre oferta i demanda funciona, i quan hi ha tensions per qualcuna es les dues bandes, a la llarga es tendeix a l’equilibri: si augmenta de demanda, primer augmentaran els preus i després (si és possible) augmentarà la oferta, fins a arribar a l’equilibri. Si disminueix la demanda, l’excés d’oferta pot tenir una incidència inicial en els preus, però a la llarga, s’acabarà ajustant la oferta. I l’ajust vindrà via desaparició dels que no siguin competitius. Massa salvatge? com deia Clinton fa 16 anys: és l’economia estúpid!

Finalment, voldria aprofitar un parell de reflexions den Guillem López-Casasnovas publicades en aquesta entrevista. Especialment els tres darrers pargrafs, que fan referència a capital humà, sentiment i voluntat de pertànyer a la societat menorquina i la contundència amb la que s’oposa a que l’estat salvi el cul als mals empresaris. Totalment d’acord.

Share Button

4 comentaris

  • Joel

    16 setembre, 2008

    Molt bon article, Àlex. L’economia se’m revela com a cosa comprensible quan mestres com tu l’expliquen. Gràcies!

  • Santi

    15 setembre, 2008

    Em fa molta gràcia com gran part dels “empresaris”, no ja de Menorca, sinó de tot el món, demanen caritat a les institucions públiques quan van mal dades, sense cap vergonya. Acostumen a ser els mateixos que quan les coses els hi van be posen el crit al cel contra l’intervencionisme estatal i fan d’abanderats del lliberalisme. Quan pens amb ells em ve al cap el darrer fitxage estrella del PP, en Pizarro. De moment les institucions d’aquí semblen aguantar l’embestida, i en Solbes també. I avui he sentit que el Tresor ianqui ha dit que prou de rescatar bancs insolvents … ja era hora.

  • Àlex

    13 setembre, 2008

    De fet, Pau, quan m’he assegut a escriure he dubtat entre fer un comentari sobre el canvi de presidència o aquest sobre economia. Veig que ens hem coordinat i per sort no ens hem repetit.

  • Pau

    13 setembre, 2008

    Moltes gràcies Àlex. un article excel·lent.

Els comentaris estan tancats.