El nom sí fa la cosa

He de confessar que en algun moment he arribat a passar una penada. No voldria, de cap de les maneres, que condemnessin l’alcalde de l’alegre ciutat de Maó, la meva ciutat blanca, a passar una temporada inhabilitat o, pitjor, a la presó. Ho sap tothom i és profecia que, políticament, tenim visions força diferents en moltes coses i que, per açò, no l’he votat mai. Però, també és cert que és la persona que la gent va triar per a ser el cap de la corporació municipal, la qual cosa fa que li degui el meu respecte institucional. A més, tot i que no ens coneguem gaire, em cau bé i, per açò, la darrera cosa que voldria és que li passés una desgràcia. Per exemple, que el tanquessin al centre penitenciari de la carretera de Sant Lluís. Seria un desastre!

I no, no us penseu que les paraules que encapçalen aquesta humil reflexió —feta més amb el cor que no pas amb el cervell, he de confessar-ho— tenen cap relació amb el fet que un regidor de la corporació maonesa s’hagi vaccinat contra el coronavirus abans que la resta. Les baralles de pati de col·legi i el politiqueig infantiloide no m’interessen. Estic parlant d’un fet molt més important. Sobretot perquè veient quin és el pa que s’hi dona, no puc evitar passar una penada per ell. M’explic: si per no retirar a temps la pancarta d’un balcó han inhabilitat tot un president autonòmic, el de la Generalitat catalana; si, per fer-se una foto amb un nas de pallasso, al costat d’un guàrdia civil, a un clown (que també era regidor del seu poble), a més d’inhabilitar-lo, li han posat una bona multa; si, per pujar damunt d’un cotxe i desconvocar una manifestació pacífica, dos activistes socials fa més de tres anys que són a la presó; o, per cantar uns raps, les lletres dels quals s’han demostrat purament objectives (a més de fer curt en la informació que transmetien) respecte del comportament del rei emèrit espanyol, un cantant mallorquí s’ha hagut d’exiliar nord enllà i un altre, lleidatà, és a punt d’entrar a la presó, no em vull imaginar quina pena li acabarà caient al nostre alcalde (o, pitjor, als membres de la corporació municipal, si es demostra que han actuat amb connivència) per incomplir la llei de manera conscient i reiterativa.

És evident que la primera autoritat del meu municipi va accedir al càrrec després de jurar —o prometre, ara no me’n record i no m’agradaria ficar la pota— complir i fer complir la llei. Potser m’equivoc i la fórmula va ser una altra, però sigui com sigui, el càrrec que ostenta obliga al compliment escrupolós de la legalitat vigent, la que emana d’un de referència, la Constitució, que algunes formacions polítiques, també la de l’alcalde, han convertit en una mena de tòtem immutable, sagrat gairebé, a partir del qual fonamenten la unitat d’Espanya, un estat que s’identifica amb la nació espanyola. El seu compliment és un deure i sempre hi haurà qui s’encarregarà de fer saber a jutges i fiscals qui es desvia de la llum vertadera, de la Llei, per fer-l’hi pagar. D’aquesta fe, i del dogma que la motiva, se’n diu patriotisme constitucional. El concepte no deixa de ser, però, una interpretació esbiaixada i interessada del que va formular el politòleg alemany Dolf Sternberg, però açò són figues d’un altre paner i ara no tenim temps de parlar-ne (tot i que, si qualcú hi està interessat, vaig dedicar-li un xalandrot ja fa uns anys).

El fet és que, com ja s’ha dit, l’alcalde ha estat incomplint la normativa vigent, diria que de manera conscient i reiterada, de forma continuada en el temps, amb el risc personal que aquest fet implica. No és l’únic, però: en la legislatura anterior ja va passar una cosa semblant, per no dir idèntica: quatre anys en la il·legalitat (realment, no tants: des que els canvis en el marc legal permeteren corregir l’estropici previ). En aquell cas, governaven els meus. I em va saber molt de greu que, amb excuses de mal pagador, incomplissin allò que la llei establia i estableix. Si, pel que sigui, resulta que la justícia té caràcter retroactiu, l’anterior batlessa també podria acabar condemnada. No cal dir que em sabria molt de greu que la cosa acabés malament per a ella. Molt.

Segurament, però, tot plegat són ganes de passar pena inútilment. Com sempre, som un il·lús. El patriotisme constitucional, aquesta ideologia que gira al voltant de la veneració de l’anomenada Carta Magna (un nom que, no sé perquè, no puc deixar d’associar al conyac), no deixa de ser parcial. No sé com és que se m’oblida! Curiosament, sembla que als devots d’aquest pensament monolític només els interessen alguns punts de la Constitució. És un poc semblant al que els passa a alguns radicalismes islàmics, que fan una interpretació molt esbiaixada del text de l’Alcorà. Així, els nostres talibans constitucionals sembla que només s’interessen per uns pocs articles de la sacrosanta Taula de la Llei, i de tot l’entramat jurídic que en deriva. Bàsicament, es centren en aquelles parts que fan referència a la unitat indivisible d’Espanya i al paper que hi juga el cap de l’estat (i de l’exèrcit), que la garanteix (d’aquí que, si cau, caigui tot l’entramat) o, en mateix sentit, en aquelles disposicions que impossibiliten la federació de les comunitats autònomes, per citar-ne les essencials.

En canvi, els germans de la Confraria de la Sagrada Carta Magna, semblen oblidar alguns dels articles del text que, es suposa, haurien de tenir la mateixa importància que la resta. Per exemple, el que fa referència al dret a l’habitatge digne —el quaranta-set— o aquell altre que afirma que «les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.» El segon article de la Constitució, que acabam de citar literalment, no lliga, per cert, amb algunes de les decisions que han emanat darrerament del Tribunal Europeu de Drets Humans respecte de la manera en què, a Espanya, s’han violat aquests drets.

Potser on aquest patriotisme parcial és més curiós és a l’hora d’abordar el compliment o omissió —depèn de les circumstàncies— de l’article tercer de la Constitució. Cada dos per tres es remarca allò que afirma el primer punt del redactat, que «el castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la». El plat s’acompanya ben amanit amb algunes mostres de nacionalisme lingüístic: el mite de la «lengua común» (en què, suposadament, tots ens entenem), una versió actualitzada del veterà «háblame en cristiano», n’és el més conegut.

En canvi, s’obvia que el segon punt de l’article estableix que hi haurà més llengües oficials a l’estat (tot i que, pel seu abast parcial, són els estatuts d’autonomia els encarregats de regular-les). Damunt del paper, d’acord amb la llei, no hi hauria d’haver, pel que fa als drets dels parlants, diferències entre les diferents llengües oficials d’un territori. La realitat, ja ho sabem, és una altra i, els catalanoparlants, en aquest sentit, som ciutadans de segona que, una vegada rere una altra veim conculcats els nostres drets. Moltes vegades, a més, vivint-ho des de la normalitat de qui ha assumit que açò és un fet natural.

Per acabar-ho d’arrodonir, l’article tercer de la Constitució es tanca amb un darrer punt en què s’afirma que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció». Per als patriotes constitucionalistes, però, sembla que només existeixi la primera part de l’article, el que fa referència a la llengua castellana.

Una manera, ja l’hem apuntada més amunt, de comprovar com funciona aquest patriotisme parcial, una ideologia que s’encarrega de perseguir tothom que incompleix aquells articles que formen el nucli dur de l’espanyolitat constitucional (la garantia del qual és en mans d’uns jutges que s’han pres molt seriosament la seva feina de mantenir-ho tot «atado y bien atado»), és veure quins són els càstigs que s’imposen a tots aquells que es desvien de la recta via que marca la Carta Magna. La llista seria llarga, només en els darrers anys. La podem resumir en dues paraules: presó i exili.

En canvi, l’incompliment sistemàtic d’altres àmbits de la llei no sembla importunar les consciències dels garants de les essències pàtries. Miren cap a una altra banda o, pitjor, fins i tot van en contra del marc legal que, aparentment, diuen defensar. Si el constitucionalisme fos equànime, els partits que el defensen (curiosament, no només a l’oposició), amb l’ajuda inestimable del poder judicial, haurien fet els deures fa temps i, en conseqüència haurien denunciat als tribunals l’incompliment flagrant de la corporació municipal maonesa d’allò que estableix la Llei de Normalització Lingüística, és a dir, que l’única forma oficial del topònim de la ciutat és la catalana, Maó. Res més lluny de la realitat. Segurament hi té a veure el fet que van ser els mateixos constitucionalistes (la facció de l’Albatros) els encarregats de perpetrar, en contra del que establia el marc legal (que no van dubtar a modificar), un topònim bicèfal, frankensteinià. El vergonyós invent d’aquella corporació municipal (d’infausta memòria), d’acord amb la llei, tornada a la normalitat, fa temps que s’hauria d’haver eliminat. Però no ha estat així. Una legislatura i mitja després, es segueix incomplint la llei. Si els constitucionalistes s’ho haguessin pres seriosament, quan temps fa que el nostre batlle (i l’anterior, ja que hi som, si la condemna fos retroactiva) estaria inhabilitat?

Confés que aquesta és una pregunta que m’he formulat en alguna ocasió. Coneixent-ne la realitat, no tenc cap confiança en els defensors a capa i espasa de la pàtria i de la benemèrita Constitució que l’apuntala. També en tenc poca respecte de la valentia de qui, podent-ho fer, sis anys després no ha mogut un dit al respecte, escudat rere tota mena de pors atàviques que demostren massa complexos d’inferioritat: un que si ara no convé, que el tema crea polèmica, que prest hi haurà eleccions i no es hauríem de… Al final es tracta, només, de fer complir la llei. Ara que ha sortit per premsa que el govern autonòmic ha renyat l’ajuntament maonès perquè és l’únic municipi illenc que no té normalitzat el seu nom, diuen que s’hi posaran. La meva fe, en aquest sentit, és la de l’apòstol Tomàs: fins que no ho vegi, no m’ho creuré.

Share Button

5 comentaris

  • borja pons

    13 febrer, 2021

    No passis pena Isma, si incompleix sa llei cap a sa banda que toca no passa res.
    Sa banda que toca és sa que afavoreix Castella, es Deep State, sa llotja des Bernabeu o ses clavegueres de s’estat, com li vulguis dir.

  • Ismael Pelegrí

    9 febrer, 2021

    Gràcies Joel. Per llegir-lo i per comentar-lo. Planteges alguns debats interessants, en poques línies que, no sé per què, però tenc la impressió que quedaran en açò: en plantejaments sense resposta. Ja ho apunt al text: estic molt decebut perquè quan governaven els nostres (i, per una vegada, crec que ho puc dir sincerament, que eren els meus), no ho van aclarir i, pel que sé, els motius em van semblar molt pobres (bàsicament, por a les conseqüències electorals que podien derivar de la mesura, des del moment en què l’oposició en faria un casus belli).
    És ver que som partidari de la política del dia a dia i de no fer renou en la gestió municipal sinó esser eficient, però a nivell simbòlic calen alguns gestos que vaig trobar, i molt, a faltar en la legislatura anterior i que ara, si es donen, serà perquè de fora ens han hagut de renyar, la qual cosa justificarà posar-hi remei (tot i que, com també dic, fins que no ho vegi no m’ho creuré).
    No pens, en aquest sentit, que el problema sigui que aquests nostres considerin el nom de la ciutat o no un tema menor (hi ha un mesclòrum molt interessant a nivell ideològic dins l’agrupació): saben que és important justament per açò, per la por que li tenien a una cosa tan senzilla com és adaptar-se al marc legal.
    Finalment, en el cas de Maó, després dels resultats de les darreres eleccions, crec que és millor esser-hi, fer part de l’equip de govern, que no pas a l’inrevés. Bé, esser-hi i fer-ho bé, cosa que, en general, crec que és el que s’està fent (tot i que no deixa de ser una percepció subjectiva, fruit d’una visió molt parcial de la realitat, la meva). L’oposició és una postura còmoda, però a la llarga és millor demostrar capacitat de gestió i solvència, almenys a nivell municipal. Crec que, amb més encerts que errors, açò és així en el cas actual de Maó, per molt que els rivals polítics no només són a l’oposició sinó en el mateix partit que forma part de la coalició de govern, que ja sap tothom com és.

  • Ismael Pelegrí

    9 febrer, 2021

    Gràcies, José Luis, pel comentari. És ver que venim d’un infern, tot i que sembla que encara no hem acabat de sortir-ne. A vam si és ver que s’administra justícia i la pau arriba algun dia.

  • Joel Bagur

    9 febrer, 2021

    Bon article, Isma. Per punyent i oportú. Ara bé, i si desviam -un poquet- la diana de la indignació als que també formen part del govern, en aquest i l’anterior mandat, i no han aconseguit normalitzar la normalitat i continuar vivint en l’excepcionalitat aberrant? Es pot donar suport a un equip de govern (municipal, autonòmic o estatal) sense haver-ne de formar part expressament si en qüestions importants no hi ha acord. Però tal vegada passa, cagundena, que aquesta, ni pels que consideram dels nostres, deu esser una qüestió important.

  • José Luis montes lopez

    8 febrer, 2021

    La democracia como ideología sigue allí, en los cielos, ya llegaremos cuando Dios quiera. Venimos de los infiernos del caciquismo, autoritarismo y otros ismos complicados de superar en 4 días, haber si nuestro Alcalde le hecha cuajo y administra justicia y la paz igual llega algún día.

Deixa un comentari