Quin betlem!

Segona festa de Nadal. És a dir, Sant Esteve. Continua la marató, el caramull d’hores mortes, d’horaris capgirats i de digestions interminables típiques d’aquestes dates. O no, perquè amb la pandèmia hi ha hagut més d’un canvi d’hàbits que ha capgirat la manera en què molta gent celebrava els dies assenyalats de desembre. Sigui com sigui, hi ha força moments que es poden dedicar a la lectura en aquesta època. Hi ha força clàssics que s’hi relacionen (més enllà d’Una cançó nadalenca, de Charles Dickens, que també seria una bona tria en aquesta època, aprofitant l’excusa que Josep Carner, de qui se’n commemora el centenari del naixement, en va fer una traducció al català), però potser perquè és una font primària on apareixen molts dels elements que formen part de l’imaginari col·lectiu d’aquests dies, llegir els Evangelis mentre el torró i altres dolços van fent la seva via digestiva, pot ser també una opció idònia per a qui vulgui passar Nadal acompanyat de llibres.

D’aquesta obra, dels Evangelis, en tenim sortosament una traducció en llengua catalana que permet llegir-la en clau literària. Perquè, a la pràctica, aquest és «un llibre, o conjunt de narracions, entre la realitat històrica, la crònica, la pura creació i la fantasia, que des del moment mateix de la seua redacció, fins als nostres dies, ha tinguts un pes, una difusió, una influència i una penetració cultural i social com cap altre llibre imaginable de cap llengua o literatura europea», com ens recorda en l’«Explicació» inicial Joan Francesc Mira, l’encarregat de traduir l’obra directament del grec, llengua en què van ser escrits majoritàriament aquests textos.

Pel que fa al naixement de Jesús, data que una part molt important dels cristians —però no tots— van celebrar ahir, dia vint-i-cinc, hi ha dos evangelis que en parlen, els de Mateu i Lluc. Marc i Joan no s’hi refereixen. El que ens diuen aquests dos textos és aparentment poca cosa i, pel que sembla, van ser incorporats tardanament al conjunt de la tradició evangèlica. Caldria cercar-ne l’origen en els midraix o interpretacions hermenèutiques de la Bíblia d’origen rabínic. No ens interessa, però, ara mateix, aprofundir en aquest aspecte, per molt interessant que ens pugui semblar. O no. Quedem-nos amb la idea, seguint els mots de Mira, que a partir dels evangelis de la infància, nom amb què es coneixen les narracions que expliquen l’arribada al món de Jesús, podem reconstruir (ni que sigui parcialment) un relat que forma part, encara, de la cultura occidental i que explica moltes coses que la gent fa, independentment del fet que sigui religiosa o no, aquests dies.

Per començar, Mateu i Lluc expliquen la concepció de Maria. És a dir, com la mare de Déu va quedar embarassada per intervenció divina, sense perdre la virginitat i, per tant, sense la taca o màcula de sang que hi va associada. D’aquí que fos immaculada. En el text de Lluc, aquesta concepció i embaràs s’explica paral·lelament al d’Elisabet, dona de Zacaries, del qual nasqué Joan Baptista. En el de Mateu, només es parla de Maria. Hi podem llegir la curiosa reacció de Josep en saber el paper que li tocava jugar en aquesta mena de triangle amorós en què es va veure immers. Com que ell i Maria eren promesos i, per tant, no vivien junts, en saber de l’embaràs de la dona, en l’origen del qual no havia tingut res a veure, «va decidir que era millor separar-se’n en secret» per evitar la infàmia de la dona, segons el relat bíblic. No em queda clar si la mala fama que volia evitar era la seva o la de la promesa. El text afirma que, per damunt de tot, Josep era un bon home, però hem d’entendre que sempre segons els cànons de la societat heteropatriarcal que hi havia darrere d’aquesta narració. Bé, el fet és que després d’un somni en què un àngel li va explicar la situació i li donà una sèrie d’instruccions divines, Josep assumí la situació i «va rebre a casa la seua dona, però no la va tocar fins que ella tingué el fill. I li va posar el nom de Jesús.» No l’abandonà.

Respecte del naixement, és conegut que va tenir lloc a Betlem. De fet, aquest topònim dona nom a la representació que es fa del natalici diví, també coneguda com a pessebre. Ambdós termes, com explica Gabriel Bibiloni, són hispanismes —paraules que provenen del castellà—, especialment el segon, escrit amb doble essa, sorda, tot i que també en tenim una versió genuïna, d’origen valencià, en què la essa és sonora i, per tant, només se n’ha d’escriure una: pesebre. Bibiloni no ho diu, però potser aquesta darrera forma, que l’Alcover-Moll dona com a prioritària, hauria de ser la preferible en la nostra llengua a l’hora de referir-nos a la representació del naixement. Deixem, però, aquestes disquisicions lèxiques per a un altre moment.

Mateu ens diu, de manera molt esquemàtica, que Jesús va néixer a Betlem. Més endavant, en concreta un poc més la ubicació i parla d’una casa. Res més. Lluc amplia les dades i ens en dona una altra versió. Explica per què Josep i Maria arriben a aquesta població de Judea —hi van haver d’anar per censar-s’hi— i que, en no trobar hostal, Jesús va néixer allà on van poder. Després del part, «l’embolcallà i el posà en una menjadora», la qual cosa ens pot fer deduir que eren a una establia. Res d’una casa, per tant, i potser sí una cova, perquè aquest ha estat un lloc on, tradicionalment, s’hi ha tingut el bestiar a redossa.

Lluc, però, no parla en cap moment de la presència del bou i de l’ase en l’escena del naixement. L’origen d’aquestes figures sembla que cal cercar-lo en un text profètic de l’Antic Testament. Isaïes posa en boca de déu les paraules següents: «He criat fills i els he ennoblit, però ells s’han revoltat contra mi. Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora.» Ara bé, desconec el procés que ens mena a la incorporació dels dos animals als betlems. Hi ha un nexe teològic a través del qual aquests mots explicarien, també, perquè els primers que visitaren el nadó acabat de néixer van ser uns pastors, tal i com també explica Lluc. Déu es presenta primer davant dels més pobres, de les persones que es trobaven baix de tot de l’escala social, els encarregats de pasturar bous i ases, als quals s’equiparen des del moment en què coneixen sense dubtes qui és el seu amo. El seu salvador, el messies, en aquest cas.

A més dels pastors, Jesús rep una visita destacada, de la qual només parla Mateu, la d’«uns astròlegs que venien de l’orient». No diu, el text, quants eren ni, molt manco, que els visitants fossin reis. Ni quin nom tenien. Coneixien els astres, açò sí. A partir de la seva posició en el cel podien predir esdeveniments. Per açò, en trobar-se amb Herodes, li van demanar: «On és el rei dels jueus, que acaba de nàixer? Hem vist allà a l’orient la seua estrella, i venim a inclinar-nos davant d’ell.» És el mateix estel que van veure els pastors, per cert. I, potser, el mateix fenomen que hem vist nosaltres aquests dies, perquè hi ha algunes teories que parlen de la presència de l’alineació de Júpiter i Saturn en l’època en què es suposa que va néixer Jesús (entre l’any 7 i 5 abans de la nostra era). Per cert, que la data coincidís amb el vint-i-cinc de desembre —no en diuen res, del dia del natalici, les fonts bíbliques—, no deixa de ser una manera en què s’assimilà aquest fet amb la festa pagana del naixement del sol invencible, el natalis solis invicti o solstici d’hivern, a partir del segle quart. No és l’únic cas d’apropiació per part del cristianisme (l’altre solstici, el d’estiu, per exemple, coincideix amb la festa de Sant Joan Baptista).

Recuperem, però, el fil del discurs i tornem als astròlegs. Aquests personatges, en «veure el nen amb Maria, sa mare, s’agenollaren, es prostraren davant d’ell, i van obrir els cofres que portaven per oferir-li presents d’or, encens i mirra.» És a partir d’aquests regals que s’ha interpretat que els il·lustres visitants eren reis —perquè els regals que van fer a Jesús són símbols de la reialesa—, aficionats, açò sí, a la contemplació dels astres, i que eren tres. Els noms —Melcior, Gaspar i Baltasar—, provenen dels evangèlics apòcrifs. Del color de la pell o de la barba, no sé si en diuen res, les fonts que estem citant. Ho desconec.

La trobada entre Herodes i els astròlegs, a més, és l’origen d’un episodi de sang i fetge que, a la Bíblia en general, no hi poden faltar. Al rei de Judea no li va fer cap gràcia saber que, d’acord amb les escriptures, li acabava de néixer un competidor directe, el messies. I ho va voler aclarir a la valenta, tot i que, com no podia ser d’una altra manera, no se’n va sortir. Herodes va ordenar el sacrifici de tots els fillets menors de dos anys arreu del país. Tots els innocents, els sants innocents, van morir en la matança, excepte aquell que cercaven que, gràcies a la intervenció divina, havia fugit a Egipte amb els seus pares, lloc on va romandre fins que un àngel, missatger diví, els va comunicar que ja podien tornar. No sé si la massacre va tenir lloc el vint-i-vuit de desembre. Sí que sé que a molts llocs del món —no a Menorca: en aquest sentit, encara som britànics— la data es commemora fent bromes o innocentades a la gent.

No ens diuen gaire coses, els evangelis de la infància, del naixement de Jesús, però déu n’hi do la informació que proporcionen (i tot allò que no diuen, però que tothom associa a aquests fets). Ambdós textos són la base d’una història que, amb els segles, s’ha anat modelant fins a convertir-se en allò que és avui en dia. Sembla que a partir de 1223 es va començar a fer la representació del naixement, el betlem o pessebre, de la mà de Francesc d’Assís, un costum que es va popularitzar de llavors ençà. També contribuí a fer-ho l’art, les moltíssimes representacions iconogràfiques de tota mena d’elements relacionats amb la narració. I el teatre religiós, a partir també de l’edat mitjana. Les representacions que han arribat fins als nostres dies dels pastorells o pastorets o, fins i tot, del cant de la Sibil·la o les adoracions dels Reis, són fruit d’aquest procés que, especialment, va fixar els textos o les versions que ens han arribat durant el barroc.

Qui estigui interessat en aquestes mostres del teatre tradicional religiós, a més d’assistir a les representacions que se’n solen fer en aquestes dates (enguany, a Menorca, bàsicament s’hi haurà vist la Sibil·la), pot complementar la lectura dels evangelis de la infància que hem citat amb l’anònima Comèdia de los pastorells o amb l’Adoració de los Reis Magos, en la versió de Roc Coll i Orfila. Ambdós textos van ser editats per l’Institut Menorquí d’Estudis fa uns anys, dins la col·lecció Capcer, a cura de Xavier Martín, qui en va fer unes introduccions molt completes, en què el lector pot aprofundir en més d’un aspecte citat en aquest xalandrot.

En ambdues popularitzacions dels relats veterotestamentaris —és a dir, pertanyents al Nou Testament— apareix un personatge que té molt a veure amb el graciós típic de la picaresca barroca: en Bernat. La presència d’aquest personatge entranyable fa que la història sigui entretinguda i divertida, que connecti amb el lector, bàsicament perquè la seva presència garanteix les riallades i, alhora, la seva innocència el fa coneixedor de la veritat (en açò és ben càndid, a la voltaireana manera). Però no només. Segons explica Xavier Martín, «mitjançant les seves intervencions es destaquen aquelles necessitats més bàsiques i primigènies de l’home dins la vida quotidiana, com el gust pel menjar, gairebé insaciable, el bon vi i el dormir», acompanyades d’una bonhomia fora dubtes. Més d’un, segurament, s’hi identifica, amb en Bernat.

Arribats a aquest punt, però, no puc fer altra cosa que —i em perdonaran la ignorància els especialistes en la matèria— creuar dades i formular una exposició sense base que, potser, qualcú podria resoldre a la secció de comentaris del blog. Amb el nom de Bernat qui caga es coneix, a Menorca, la figura del caganer, una presència imprescindible als betlems dels Països Catalans. L’origen d’aquest personatge, del caganer, és incert. Hi ha qui defensa que el nom, originalment, designava un nadó, un caganer (també, se’n diu caganiu del fill més petit d’una nissaga). D’altres, en cerquen orígens molt concrets en representacions que apareixien en figuretes, rajoles o en relleus, durant l’edat moderna. El que no diuen, però, és perquè justament es triaven aquests motius escatològics. No n’he sabut trobar una explicació plausible.

Com i quan s’incorpora la representació d’aquest adult que defeca i, per tant, adoba i converteix en fèrtil la terra on deixa la deposició? És una apropiació, maldestra si escau, d’alguna de les divinitats clàssiques relacionades amb la fecunditat? Que aparegui en el context d’un natalici podria ser no casual. Ara bé, ja us dic que tot açò no són res més que elucubracions sense cap mena de base rigorosa. Bé, alguna sí que en deuen tenir, especialment quan és ben coneguda la tendència que tenien durant el barroc cap als elements escatològics (la poesia de l’època és plena de substàncies que actualment ens semblen de mal gust). Per açò mateix, crec que podríem assegurar-ne l’època d’origen (entre els segles XVII i XVIII). I la genuïnitat, perquè com he dit en un altre lloc, la cultura catalana és escatològica que t’hi cagues i, amb poques excepcions, aquesta és una figura ben nostrada.

No en sé dir res més, però, i m’agradaria saber d’on surt en Bernat qui caga i, sobretot, escatir si el caganer té res a veure amb el personatge que protagonitza algunes obres emblemàtiques del teatre tradicional nadalenc. La coincidència dels noms podria ser un indici d’alguna cosa?

Share Button

Un comentari

  • margarita ballester

    26 desembre, 2020

    Una delícia de text, que acaba on acaba. Es poden anar fent moltes conjectures , però el cert es l’existència de l’escatologia , del fet, del comportament; la merda defecada, l’acte de cagar. Tot un compendi d’interrogants.
    En algun moment dins de la psicoanàlisi s’ha interpretat la cagadeta del nadó del nen petit com un regal. Ho deixo Aquí per no allargar-me.

Deixa un comentari