Tenia la sensació que darrerament m’havia posat massa seriós a l’hora de compartir aquestes humils converses que van néixer amb la voluntat de ser informals: un entreteniment (i, tot s’ha de dir, també una manera d’exercitar l’escriptura, de fer que, seguint el que va dir Picasso, quan arribi la inspiració literària que almenys em trobi treballant). L’anterior xalandrot ja intentava treure un poc de ferro a les reflexions compartides amb els pacients lectors i tornar a l’esperit inicial dels textos. Si hi afegim que aquesta setmana, a nivell laboral, ha estat molt intensa, s’entendrà que calgui seguir la via del desembafament. Açò és el que justifica que avui ens centrem en dos elements aparentment tan dispars com els moixos i els microones.
Hi ha coses, però, que són inevitables. Per molt banal o intranscendent que sigui el tema tractat, sempre acaba emergint el professor d’institut que som, convençut de la importància d’allò que Ovidi anomenava docere delectendo: lectures entretingudes, sí; però amb algun aprenentatge al darrere, també. De fet, el que ve a continuació sorgeix de l’experiència personal dins les aules, d’unes sessions adreçades a alumnes de segon de batxillerat en què es parlava dels registres lingüístics. En abordar els formals neutres, havíem comprovat que —d’acord amb el nom—, aquestes varietats funcionals ocupaven una posició més o menys intermèdia (a l’hora de posar-nos aquest model de llengua, no anàvem ni massa mudats, per a entendre’ns, ni amb les babutxes d’anar per casa).
També, remarcàvem que eren els registres adients en la comunicació pública generalitzada i que, per açò mateix, havien de neutralitzar la variació (sobretot la geogràfica). De fet, aquesta característica els lligava a l’estàndard, la varietat comuna de tota la comunitat lingüística, aquella en què es prioritzen els elements compartits per la majoria de parlants per tal d’afavorir-ne la intercomunicació. Una finalitat que, per cert, explica l’obsessió que tenen els gonelles amb aquests aspectes de la llengua, conscients de la importància que té la varietat que cohesiona tots els catalanoparlants. Per açò l’ataquen. No és, per tant, tot i que també n’hi ha, una qüestió d’ignorància allò que proposen els defensors de l’existència d’una suposada llengua balear o aquells que denuncien, des de la caverna, la imposició d’un inexistent estàndard barceloní, a més d’altres barrabassades. És, bàsicament, mala llet i nacionalisme espanyol ranci que cerca acabar amb la diversitat lingüística en benefici d’una lengua común l’estàndard de la qual no es qüestionen en cap moment.
Deman disculpes al lector perquè ja m’estava desviant del tema, és a dir, dels moixos i dels microones. Bé, com deia, havíem parlat, a classe, dels registres formals neutres, dels quals també destacàvem que bàsicament eren emprats en la llengua escrita o llegida, és a dir, en els informatius radiofònics o televisius, en la majoria de pàgines d’un diari, en els llibres de text escolars… La seva finalitat era, per tant, la de donar una informació objectiva, clara i funcional. Per a exemplificar-ho, anava bé parlar dels manuals d’instruccions dels electrodomèstics, els quals, d’acord amb el que acabàvem d’explicar, havien de ser objectius, clars i funcionals. Aquí, sempre hi havia un moment per recordar que les coses no sempre eren així, sobretot en casos en què les traduccions automàtiques donaven unes solucions que anaven en un sentit absolutament contrari. També era un bon moment per comprovar que la llengua catalana, en la majoria d’ocasions, no hi era present, en aquesta mena de textos, cosa que no es devia a cap manca d’espai (el més normal era trobar-hi moltes versions, en aquests documents), sinó a altres motius que, açò sí, no tocava analitzar en aquell moment. Ja ho faríem més endavant, en abordar els temes de sociolingüística.
A més d’alguns exemples de traduccions surrealistes, fruit d’unes màquines amb què es demostra fins a quin punt és complex el llenguatge verbal, hi havia temps per a un moment de distensió, necessari a mitjan classe, en què — finalment— tocava parlar dels moixos i dels microones. Dels felins, no en direm gaire cosa. No és el moment. De l’electrodomèstic, potser sí que cal fer un apunt i comentar-ne l’origen, perquè és el fruit d’un fracàs estrepitós. El 1946, tot just acabada la Segona Guerra Mundial, un equip de científics britànics volien desenvolupar un aparell que, amb l’ajut del radar, servís per a localitzar submarins enemics. En una de les proves, un dels tècnics implicats va comprovar que, després d’una emissió d’aquestes ones, s’havia fus una xocolatina que duia a la butxaca de darrere dels pantalons. La resta, el camí que va des d’aquest experiment fallit fins a la creació d’un aparell que és present a gairebé totes les llars, és història.
Idò parlant del fet que els manuals d’instruccions dels electrodomèstics haurien de ser objectius, clars i funcionals, semblava escaient donar a conèixer l’experiència lamentable que una senyora havia tingut amb un microones, als Estats Units (on, sinó? Un lloc on Donald Trump pot ser president del govern dona per aquesta i per a moltes històries estrambòtiques més). L’anciana venerable tenia un moix. Se’l devia estimar —és una suposició plausible— i en tenia molta cura. Fins i tot, es veu que el banyava amb regularitat, per molt que diuen que a aquests animals no els agrada l’aigua. I, clar, després del bany tocava eixugar-lo, i aquesta era una feina molt laboriosa, amb tant de pèl. En algun moment, per tant, aquesta senyora va tenir una mena d’il·luminació i va pensar que el microones podria ser útil per fer aquesta tasca, ja que emetia calor. No ho allargarem: el cas és que va ficar la mascota dins de l’aparell, va posar-lo en marxa i, com no podia ser d’una altra manera, va escatar l’animal.
No farem ara l’exercici d’imaginar com va acabar tot plegat, tot i que si hi ha algun lector amant de les pel·lícules de sang i fetge, aquí té algunes imatges potents amb què delectar-se. El que ens interessa és que l’anciana —potser perquè era nord-americana i, ja se sap, allà estan fets d’una pasta especial—, en tost de lamentar l’animalada o animalicidi que acabava de cometre, va interposar una denúncia contra el fabricant del microones, al qual acusava de no haver deixat clar, a les instruccions de l’aparell, que no es podia fer servir per a eixugar mascotes (ni, es suposa, cap mena d’animals vius).
Vet aquí la importància de la redacció dels textos destinats a la comunicació massiva: han de ser objectius, clars i funcionals. El jutge, que va acceptar la demanda, va donar la raó a la venerable senyora, que va rebre una generosa indemnització per part del fabricant, amb què es va compensar, ni que fos en part, tan lamentable i felina pèrdua. És per aquest motiu, i aquí acabava l’exemple que explicava als alumnes, que si hom viatja als Estats Units de l’Amèrica del nord, i hi compra un microones, a les instruccions hi trobarà especificat clarament que no es pot fer servir amb animals vius.
La veritat, però, és que la història no acaba aquí. No sé per quina mena de curiositat —bé, sí que ho sé: tenc la dèria d’intentar explicar amb el màxim rigor possible les coses—, vaig cercar informació respecte d’aquests fets. Volia conèixer-ne algun detall secundari (el nom de la dona, la marca de l’electrodomèstic) i, sobretot, localitzar-ne la sentència, per poder explicar-ho, la propera vegada, amb un major domini del tema, amb tota mena de detalls. I és aquí quan vaig descobrir que sí, que hi havia força literatura acadèmica al voltant del tema, però en un sentit totalment diferent al que esperava. Tot plegat no era res més que una llegenda urbana, una mostra de folklore popular del segle XX, amb totes les característiques pròpies del gènere: un origen poc clar, la creació de variants geogràfiques, etc. Una més. Per tant, no hi havia ni moix, ni microones, ni senyora, ni jutge. Era tot fals.
Què en podem treure, de tot açò? Moltes coses. La més immediata, però, té a veure amb el fet que, prest, tocarà tractar una altra vegada la variació lingüística a classe, amb els alumnes. Per tant, hauré de cercar un nou exemple amb què crear un moment distès, tan necessari per a oxigenar el cervell dels alumnes (i del docent!) a mitjan sessió lectiva. Tot i que, ben mirat, podria aprofitar per explicar-los la història sencera, tal i com he fet aquí. Així, faria dos tirs amb una pedra: a més dels elements de lingüística, podria parlar-los de la necessitat de ser rigorosos a l’hora de consultar les fonts d’informació, un hàbit que els serà molt profitós a l’hora de fer treballs acadèmics. Pot ser-ne una sortida digna. Per cert, la història de la invenció del microones pot semblar fantasiosa, però tot indica que és certa. He consultat diverses fonts —alguna, és ver, poc fiable: una pregunta (i la corresponent resposta) d’un joc de taula, que se’m va plantejar fa poc, la dona per bona— i es veu que la cosa va anar així. Almenys, fins que no es demostri el contrari.
Visits: 1