Materials d’enderroc: L’àngel nou (Larus michahellis) (*)

I va anar així: d’un dia per l’altre les coses van canviar de forma radical i vau deixar d’alimentar-nos. Es van acabar, de cop, els panets i altres menjues abandonades als patis de les escoles, els animals esventrats a les voreres asfaltades o els munts inacabables de fems on sempre hi havia alguna cosa amb què assaciar-nos. Després del desconcert inicial, vam haver de canviar d’hàbits. Res no va ser fàcil: havíem perdut l’instint mariner i, avesades a viure terra endins d’allò que us sobrava, no ens va quedar altre remei que trescar pel camp a la recerca de caragolins i cucs, a la percaça de qualsevol petita bèstia amb què aplacar la fam que ens devorava i ens feia veure bellumes, a pispar fins i tot el pinso que algunes ànimes caritatives donen als moixos assilvestrats. No hi havia prou menjar per a totes les que érem i més d’una hi ha fet la pell, sacrifici de la carn que les altres companyes hem agraït.

D’un dia per l’altre vau començar a comportar-vos de manera estranya. Mentre sobrevolàvem el cel de les vostres ciutats, fórem testimonis alats d’uns primers dies en què vau romandre hermèticament tancats a casa, aferrats a les pantalles, abduïts per la llum catòdica a la qual heu venut l’ànima, menjant compulsivament mentre les de la meva espècie passàvem gana. Els carrers van quedar deserts; les carreteres, òrfenes de vehicles. Sense els vostres fums, l’aire es va tornar més net; l’aigua, cristal·lina. Un desastre! La calma només es veia interrompuda quan, poc abans de l’hora de tornar al niu per colgar-nos, sortíeu als balcons, a les finestres de les cases —on fos—, a celebrar l’estrany ritual: picar de mans. Poca estona. A vegades, alguns cotxes, amb els llums cridaners del sostre encesos, passaven pels carrers mentre emetien uns sons terrorífics. Aprofitàveu per saludar-vos els uns als altres, per parlar amb els veïns —o cantar, fins i tot—, a pesar que prest us retiràveu una altra vegada a la comoditat de les llars, a l’abducció luminescent dels vostres aparells, mentre les de la meva estirp romaníem al niu amortallades per la fam.

A poc a poc, començàreu a sortir de les cases, però ja no éreu els mateixos. Semblava que us havien tret alguna part de l’ànima, que us havien inoculat algun virus social. Caminàveu com autòmats pels terrats i els patis de les cases. Fins i tot, pels balcons estrets i minúsculs. Qualsevol lloc era bo per estirar les cames. Hi donàveu voltes i més voltes, aferrats a les baranes, esquivant la roba estesa, repetint incansables un mateix itinerari amb la mirada perduda cap a terra, com si no reconeguéssiu el lloc on havíeu de posar els peus. Gairebé no sortíeu al carrer. Alguns ho fèieu només si us hi acompanyava, fermat amb una corretja, aquell animal mesell de quatre potes que ha fet del servilisme cap a vosaltres el seu mitjà de vida. El trèieu a passejar, metòdicament, una vegada i una altra. Cada dia. Els ulls tristos de les bèsties reflectien un cansament que no sabíeu o no volíeu veure; uns udols silenciosos, que la vostra orella maldestra no pot captar, transmetien el dolor de les peülles després de caminar molt més del que estaven acostumats a fer abans de tancar-vos, quan encara ens donàveu de menjar a bastament.

Passat un temps, a més dels cans, vau començar a treure a passejar els vostres cadells: acompanyats d’un adult, colles de petites criatures amb la pell esblanqueïda transitaven pels carrers, amb por, saludant-ne d’altres que romanien als balcons o a les finestres de casa. Els recorreguts eren curts i breus, com si un cercle de foc invisible limités una gàbia de la qual no podíeu fugir, com si un temor desconegut us fes tornar ràpidament al cau. No jugàveu als parcs. No hi deixàveu restes de menjar. De fet, un silenci sepulcral, orfe de rialles i crits, es va ensenyorir d’aquests espais.

La cosa va canviar quan, un bon matí, els carrers es començaren a omplir d’exemplars de la vostra espècie vestits ridículament amb roba esportiva, ajustada i brillant, amb ulleres de sol i xibits, amb xandalls que feia anys que no havíeu emprat. Us amollaren. I us dedicàreu a córrer pels carrers i places, per carreteres i camins, com si us hi anés la vida; més d’un esbufegava per la falta de costum. La suor i els alens marcaven el compàs del passeig. Mentre giragonsàvem enlaire, a la recerca del menjar enyorat, la vista ens ofrenava un exèrcit de bicicletes a la reconquesta d’uns espais de què la vegetació s’havia empoderat. Tothom pedalava. Més d’un —es veia d’una hora enfora— no ho havia fet mai. Arribàveu a casa esbrellats, amb el rostre desfet i la pell cremada pel sol, satisfets pel suplici patit abans d’empantallar-vos de nou.

Lentament, idò, tornàreu al carrer. No com abans, però. En tost d’entrar als locals, fèieu coa defora, emmascarats, mantenint la distància amb els vostres congèneres, com si no us volguéssiu empeltar algun mal desconegut. Dia rere dia, les carreteres anaren rebent més cotxes, tot i que els animals atropellats eren insuficients per a satisfer una gana que ens feia perdre l’oremus, que ens duia a volar en falcats sense rumb, com una processó d’éssers al·lucinats, enyorant les antigues comoditats alimentoses. Les escoles seguien tancades. Al vespre, més d’una de les meves companyes, jo la primera, ajaçada entre els plàstics acollidors del niu, somiava amb un tros de pa amb companatge arrabassat de la mà incauta d’un fillet qualsevol.

El canvi, però, no es va notar —ben al contrari— als indrets on us soleu ajuntar per prendre begudes enllaunades, on parlau de coses banals mentre treis fum pel nas i la boca, on us reuniu per a mirar-vos aquelles pantalles gegants que projecten imatges dels vostres corrent per l’herba verda en calçons curts mentre encalcen una pilota: hi havia més taules que mai, al carrer, plenes de gent que es tocava i reia, que emetia gestos ostentosos mentre menjava.

Malgrat que ha passat molt de temps des del dia en què es va aturar tot, les coses finalment tendeixen a ser com abans, s’albira el retorn als costums del passat. Ja era hora! En moments de debilitat havia arribat a pensar que res no tornaria a ser com antany, que hauríem d’aprendre noves maneres de fer i adaptar-nos a un context que no ens ho posaria gens fàcil. Per sort, no ha estat així: ara ja rodau per tot, a tota hora. Però no sou tants. En necessitam més, dels vostres. Els avions encara no s’atreveixen a solcar el cel com solien fer-ho i, per açò, encara no hi ha prou fems als abocadors. La manca de menjar fa estralls entre les de la meva espècie.

Les coses, per tant, tornen a una nova normalitat que no deixa de ser la de sempre. Però no l’arribaré a veure. Ja no tenc forces, el cap em balla. El proper sacrifici de la carn serà el meu. M’estic morint de gana i la veu aliena que parla a través de mi malda per acabar el missatge mentre, amb els ulls desencaixats, la boca oberta i les ales esteses, mir cap al passat i només hi veig les mateixes runes sobre les quals anau fonamentant el futur.

Diu que no heu entès res i que ja no sou a temps de fer-ho. Que no és aquest, no, de què tant parlau, el virus que acabarà amb vosaltres. Ara, una tempesta que no podeu percebre comença a arremolinar-me les ales i és tan forta que no puc plegar-les. Un cap de fibló invisible m’arrossega —ens arrossega— cap al futur. Per més que intenti donar-li l’esquena, un cúmul de runes, ciment i plàstic, puja davant meu cap al cel.

Aquesta tempesta és allò que anomenau progrés.

 


(*) Aquest conte va sortir publicat, no fa gaire, al diari Menorca. Forma part d’una sèrie dedicada a l’experiència del coronavirus i, no sé encara per quin motiu, van convidar-me a participar-hi. En Jordi Florit, a Empelts, té un poema en què una àguila peixetera (Pandion Haliaetus) esdevé la transmutació de l’Angelus novus o àngel de la història teoritzat per Walter Benjamin (que es va inspirar, per a fer-ho, en un dibuix de Paul Klee). Jo he intentat fer una cosa semblant, canviant l’àguila per una gavina i el poema per un conte, tot adaptant-los al context actual. A més, cal dir que els darrers paràgrafs del text són obra del filòsof alemany, que parla a través de l’ocell. Que cadascú en faci la interpretació que vulgui.

Share Button

Deixa un comentari