Els contes i la tortuga

Fa molts d’anys de tot plegat i, com que cit de memòria, no sé si el que diré és del tot cert. Però ens servirà. Érem al tombant de la darrera dècada del segle passat, en un dels últims cursos de la carrera universitària. Els continguts d’una de les assignatures que fèiem en horari de capvespre es centraven en la narrativa catalana breu del segle XX —el conte, segons el programa oficial, tot i que hi ha tot un debat taxonòmic i terminològic al voltant de les narracions de curta distància que, en aquell moment, no vam abordar. Va ser aquí que, tot parlant de Pere Calders i de la seva proposta literària, va aparèixer la tortuga.

Hi vam arribar després que la professora ens situés en el necessari marc general tot explicant-nos l’evolució d’aquestes formes narratives en la literatura universal (des que, al segle XIX, Poe va inaugurar el gènere tal i com el concebem actualment i fins als anys seixanta del segle passat), a partir de la lectura de peces d’autors com Hemingway o Kipling, amb què eixamplàrem un marc teòric que, uns cursos abans, havíem treballat a una assignatura d’introducció a la narratologia. Així, un cop adquirits els fonaments necessaris, el pas següent va ser endinsar-nos en autors com el Pere Calders de les Cròniques de la veritat oculta o el Jordi Sarsanedas de Mites (un autor que, a més, vam poder escoltar en una conferència que va dictar respecte de la seva obra narrativa de referència, una de tantes situacions privilegiades que record haver viscut al llarg de l’època universitària).

Tot i que ho estic rememorant d’una manera molt vaga —segurament, si trobés els apunts, ho podria explicar amb una major precisió, però ara mateix no els tenc a mà—, diria que, per explicar la proposta literària caldersiana, va aparèixer —en algun moment i no sé com— el nom de Luigi Pirandello i l’exemple de la tortuga. Potser l’autor era un altre; no ho era, però, l’animal. No som capaç de dir, tampoc, si el rèptil protagonitzava algun conte de l’autor o era part d’una reflexió teòrica en forma d’al·legoria. Fins i tot, he arribat a creure, en alguna ocasió, que tot plegat és fruit de la meva fantasia, cosa que no caldria descartar. Sigui com sigui, la història de la tortuga venia a dir que, si n’agafam una, la capgiram i la deixam reposar damunt de la closca, com que es troba en un context totalment imprevisible aquesta mena de rèptils no tenen la capacitat de reaccionar-hi. Per tant, es dediquen a actuar com si la situació fos normal: movent les cames com si haguessin de posar-se a caminar sobre un terra fet d’aire. No hi ha, per part seva, cap esforç per tornar a la posició inicial, perquè no són conscients que la seva manera de ser en el món ha canviat (*).

Des d’un punt de vista biològic, caldria explicar el que acabam de descriure: una tortuga, girada, es troba en una situació crítica. Hi pot fer la pell, perquè és una presa fàcil per a molts depredadors. Si queda a l’inrevés, és ver que mou les potes, el cap i la coa, desesperadament, però no perquè intenti actuar com si res no passés sinó, al contrari, per intentar tornar a la posició normal, per tocar de peus a terra. Sembla que la mida de les closques i la seva geometria explica que alguns exemplars, després de molts esforços, puguin revertir la situació. Una part important d’individus, però, no ho aconsegueix. En el cas de la tortuga mediterrània —aquella que roda pels nostres camps i que, ara, a l’estiu, podem veure amb certa facilitat—, els mascles adults són els que ho tenen pitjor si es troben en aquesta situació (i, no deixa de ser curiós que, quan es barallen entre ells, un dels objectius dels contrincants sigui deixar el rival peus per amunt).

Perdonau l’incís fenològic: no l’he pogut evitar, però som conscient que esteim parlant de literatura. En aquest sentit, de la imatge pirandelliana de la tortuga invertida en podem extreure la idea que, del contrast entre la nova realitat i la manera d’actuar com si res no hagués canviat, en surt una imatge molt expressiva. Si en tost d’un rèptil queloni, el protagonista d’aquesta situació fos un ésser humà, el potencial literari que en derivaria seria enorme. Dit d’una manera molt simplificadora, aquesta era més o menys la proposta de Pere Calders: els protagonistes de les seves narracions, moltes vegades, rebien la visita d’un fet insòlit que capgirava la seva existència, però davant del qual seguien actuant com si tot continués en la més absoluta de les normalitats. Del contrast en sorgia la constatació de la feblesa dels fonaments sobre els quals es sustenten les convencions socials humanes, cosa que, de divertida, no en té res. De fet, ens mostra un escepticisme i una poca confiança en les persones típics de la literatura de després de la Segona Guerra Mundial.

La presència d’elements fantàstics per capgirar la realitat resulta obligatòria, en aquest model, sempre amanida amb unes dosis d’humor més que necessàries davant de l’absurditat del món que els textos de Calders acaben retratant. Tot i que pugui semblar paradoxal, del xoc entre la realitat en què viu el lector i el món imaginat per l’autor, els contes esdevenen un mirall (ni que sigui a base de mostrar-ne la cara, la veritat oculta) del món de què formam part.

Sembla que l’ús de la fantasia ens allunya, per exemple, de la manera de fer del naturalisme que, al final del segle XIX, havia concebut la literatura com un instrument científic gràcies al qual es podia conèixer millor la realitat (sobretot aquella sorgida de les noves societats burgeses), amb la finalitat de localitzar-ne els mecanismes que la feien funcionar i, en conseqüència, millorar-ne els engranatges allà on grinyolaven. Es tractava de formular, gràcies a la literatura, tota mena de situacions socials possibles i descriure-les. El text era un experiment; l’escriptor, el científic; els personatges, els ratolins i, la gàbia, el marc social: si posava, per exemple, tres personatges, de classes socials diferents, en un determinat context i se’ls feia interactuar, què en sorgia? L’obra literària s’encarregava d’explicar-ho. Aquella gent creia que una sèrie de factors —aplegats sota el nom de determinisme social— podien explicar i, per tant, predir, els comportaments humans a nivell col·lectiu. No en direm gaire cosa més: la proposta va fracassar perquè, per molta literatura que es conreés, no hi va haver manera que ajudés a canviar la realitat cap a millor. Quedem-nos només amb la idea que la literatura tenia com a finalitat principal el coneixement del món del moment.

L’objectiu de Pere Calders era semblant, tot i que va arribar amb una altra mena d’experiments que, en tost de la realitat, empraven com a principi reactiu una sèrie d’elements fantàstics amb què, per contrast, permetien entendre el món que ens envolta, de manera força satisfactòria, tot i que el resultat fos poc optimista respecte dels nostres congèneres: ens mostrava uns éssers humans que es movien en el més absurd dels mons possibles, que actuaven empesos per unes convencions socials adquirides de manera no crítica que, quan la situació canviava radicalment, no disposaven d’eines per a enfrontar-s’hi, amb la qual cosa es seguien comportant com sempre, abocats al fracàs.

Tot açò dels contes, Calders i la tortuga em balla pel cap, recursivament, des que el passat mes de març l’insòlit va esdevenir real i els humans vam començar a actuar com la tortuga de què —suposadament— rallava Pirandello. L’aparició de l’imprevist, per molt anunciat que estigués des de fa força temps (no estic parlant de la Covid-19, tot i que podria fer-ho des del moment en què és una de les tantes puntes de l’iceberg del canvi climàtic, des que hi ha força evidències científiques que l’expansió de les pandèmies també n’és una conseqüència directa), ens ha deixat en falderet. La presència del virus ha suposat un cert capgirament de la realitat en què vivíem, però en tost d’intentar girar la closca —amb esforços importants— i adaptar-nos a la nova situació, hem fet veure que res no havia passat, que el principal objectiu de tot plegat era tornar a l’antiga normalitat (per molt que en diguem nova) . Per açò, amb la màscara posada i les mans més netes que mai, a la pràctica som al mateix lloc de sempre.

Després de tot açò que acab d’explicar, crec que, especialment en el món dels contes, hi ha tot un camí literari per recórrer, molt potent, a partir del qual fer evident la veritat oculta del món en què vivim. La manera de fer caldersiana torna a ser totalment actual i, evidentment, compatible amb altres propostes. Al final, el que importa és que el resultat sigui, des d’un punt de vista literari, reeixit. Ara que, curiosament, estic passant una època d’immersió contística, m’agradaria pensar que, prest, hi podré afegir a la varietat d’autors que estic llegint —actuals i no tant; nostrats o no: des del recull Invasió subtil, de Pere Calders, passant per Cavalcarem tot la nit, de Carlota Gurt, fins arribar als Nou Contes de JD Salinger o al Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin—, aquells llibres de relats que m’ajudin a entendre un poc millor el món en què vivim, ni que sigui per a confirmar el pessimisme irreversible des del qual fa temps que me’l mir i el pens.

 


(*) Després de donar-li voltes i, sobretot, d’haver trobat, als arxius, els apunts a què he fet referència fins ara, puc matisar els primers paràgrafs d’aquest xalandrot. Abans, cal constatar la poca fiabilitat de la memòria. Pirandello, efectivament, va ser un fenomen mundial i la influència que exercí en Calders és evident.

Ja en la primera obra publicada, El difunt Mattia Pascal (1904) apareix una problemàtica que serà constant al llarg de la seva producció, el de la relació entre realitat i ficció: els personatges vacil·len entre el que és real i el que no. Per exemple, en el teatre, Pirandello vehicula la impossibilitat per a objectivar els actes humans, vists des d’angles molt diferents, de què en resulta que no es puguin entendre objectivament i profundament com es comporten. Açò romp amb la tradició literària anterior des del moment en què fa inútil la introspecció psicològica.

Ens trobam davant d’una visió de la realitat entesa com a miratge i engany, i de la ficció com a consciència de viure. En aquesta concepció literària es produeix un estira i arronsa entre còmic i tràgic, sense pietat, per la condició humana. En el cas de Calders, a diferència de l’italià, sí que hi haurà un punt pietós davant de la crueltat del món.

Pirandello travessa la línia de la versemblança gràcies a la ironia. Açò és de les coses més sorprenents en l’autor. D’aquesta manera romp amb les formes decimonòniques (les de la novel·la realista i naturalista), en què l’obra és una mena de mirall de la realitat i, sobretot, de la idea que es pot copsar la realitat.

Els contes pirandellians (que volia aplegar en el projecte, titànic, anomenat Contes per a un any) han estat menys valorats que la resta de la seva obra, però no defugen la dualitat que trobam en tot allò que escriu i que ens aboca a la idea que la versemblança no és un sistema de valors vàlid. És una obra que, per aquest motiu, trenca amb les expectatives del lector.

Els personatges que hi apareixen sovint pateixen el problema de l’antiheroi, la bogeria. L’humor serveix, aquí, per dissimular la visió pessimista de la condició humana. Solen ésser plans i passius (no fan, els passen coses), perquè de fet les persones són així.

«La por de ser feliç» és un dels contes de Pirandello més prototípics del model que seguirà Pere Calders. Hi apareix l’atzar i la possibilitat o no d’evadir-lo. El relat té tres parts, la primera de les quals és l’al·legoria de la tortuga (després hi ha l’aplicació d’aquesta al·legoria i, finalment, la resolució de la narració).

L’al·legoria de la tortuga és més complexa que no pas l’explicació que en faig al xalandrot. Sí que queda a l’inrevés, però no en el sentit que creia recordar. Vet aquí el fragment del conte que ens interessa:

Sobretot es distreia assistint als esforços inconnexos d’una vella tortuga, la qual feia anys que s’obstinava, enterca i caparruda, a pujar el primer dels tres esglaons pels quals des d’aquella terrasseta s’anava al menjador.
[…] Després d’aconseguir superar amb grans esforços l’alçada del graó, quan ja posava a la vora del següent les potetes torçades i gratava desesperadament per aixecar-se, tot d’una perdia l’equilibri i queia tombada sobre la cuirassa rocosa.
Més d’una vegada, Feroni, malgrat estar segur que la tortuga, si a la fi hagués superat el primer, després el segon i després el tercer graó, un cop fet un tomb pel menjador, hauria volgut tornar al ciment de la terrassa, l’havia agafat i deixat delicadament al primer graó, premiant així la inútil dèria de tants anys.
Però havia experimentat amb gran meravella que la tortuga, per por o per desconfiança, no havia volgut aprofitar mai aquella ajuda inesperada, i, contrets el cap i les potes dins la cuirassa, s’havia quedat una bona estona allí com una pedra, i després, girant-se a poc a poc, s’havia situat novament a la vora del graó, donant senyals inequívocs de voler-ne baixar.
I aleshores ell l’havia posat abaix; però vet aquí que poc després la tortuga reprenia l’etern esforç de pujar per si mateixa aquell primer graó.

La tortuga no accepta l’ajuda per passar, de la mateixa manera que l’home no accepta el destí ja que, si per una banda pot afavorir-lo, per l’altra el pot perjudicar. Hi ha, per tant, una espècie d’il·lògic per damunt de la lògica humana, la qual, en els contes de Calders es concreta en «el conflicte entre la necessitat d’acordar la comprensió de la realitat a un codi d’interpretació i les contradiccions, les incongruències i, en definitiva, la part d’absurd que hi ha darrere de qualsevol intent de fixar la realitat segons un sistema infal·lible d’interpretació», per dir-ho amb mots de Joan Melcion. Calders, d’aquesta manera, posa en evidència tot allò que té d’absurd el sistema de valors sobre el qual l’home construeix el seu codi de seguretats.

Crec que, més o manco, arribam allà mateix, tot i que la memòria m’havia duit a simplificar massa les coses i a no ésser precís a l’hora de desenvolupar els conceptes. I, sobretot, havia difuminat totalment el conte de Pirandello, del qual només havia romàs, d’una manera imprecisa, la imatge de la tortuga capgirada.

[Nota afegida el 4 d’agost de 2020]

Share Button

Deixa un comentari