Un il·lús al país dels paletes i els cambrers

Som un il·lús. I escric aquestes línies des de la ràbia i la impotència. A la correguda. Som un de tants que havia cregut que la crisi del coronavirus es convertiria en una oportunitat per anar cap a un futur millor. Sobretot, en els moments més durs del confinament, aquesta mena d’optimisme s’havia convertit en un motiu per a suportar millor la situació: no podíem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema, deia l’eslògan famós. Al final, però, ara que començam a sortir del pou, sembla que les coses tornen al lloc de sempre i, per tant, s’imposa el curtterminisme de tota la vida, el que ens havia dut fins aquí. Tot sembla indicar que els criteris econòmics, per variar, s’imposaran a la salut pública, al bé general. Res de nou, per cert, perquè açò ja passava quan ningú no havia sentit parlar de la malaltia respiratòria causada pel SARS-CoV-2, coneguda col·loquialment com a covid-19.

Cal anar al moll de l’os, com sempre. És amb perspectiva que les coses poden explicar-se d’una manera més entenedora, sense deixar de ser complexes, com ho és la realitat que ens envolta: alerta, idò, amb els missatges simplificadors. Aquí, la mare de tots els ous és el canvi climàtic, un fenomen les evidències científiques del qual són clamoroses. En patim els efectes i, tot i que encara no hem arribat a una situació crítica, són devastadors. No són poques les previsions que apunten a un planeta on no s’hi podrà viure a mitjà termini. L’escalfament global és al darrere de la pèrdua de diversitat de la Terra. Els diferents ecosistemes estan desapareixent a la carrera. Tot açò ho patim de diverses maneres, gens subtils. Hi ha evidències que aquesta situació afavoreix l’aparició de noves pandèmies, per no parlar de moltíssimes altres patologies. La contaminació és al darrere d’unes quantes malalties cardiorespiratòries: mata. Algun estudi recent demostra que és un agreujant de la pandèmia coronavírica: té una major incidència a les grans ciutats, focus de pol·lució.

El més bo de tot és que no només coneixem el problema sinó que també sabem com solucionar-lo. Calen mesures dràstiques —al nostre abast—, per revertir el canvi climàtic, per aturar les emissions que escalfen la temperatura mitjana del planeta, les quals provenen bàsicament de les emissions provocades pels combustibles fòssils. El problema, ai las!, és que són el motor de gran part de les activitats econòmiques mundials. Sigui com sigui, el sentit comú indica que només hi ha dues vies per a evitar el col·lapse, directament relacionades: d’una banda, emprar noves fonts d’energia, no contaminants; de l’altra, reduir les contaminants, fins a fer-les desaparèixer. A la pràctica, açò ha de suposar un canvi radical de paradigma socioeconòmic. No hi ha cap altra opció, no hi ha un pla B si volem assegurar-nos la viabilitat de l’espècie humana al planeta.

D’entre les activitats que actualment més contribueixen a la insostenibilitat i que, per tant, més directament incideixen en la crisi ambiental del planeta, cal destacar la indústria del turisme: vols i emissions de diòxid de carboni a mansalva, consum indiscriminat de territori, gentrificació de les ciutats… Cap de les conseqüències d’aquesta activitat econòmica no ens resulta desconeguda. És un dels exemples més significatius del neoliberalisme econòmic, d’un tipus de desenvolupament per al qual no existeixen les divisions administratives. Els doblers no entenen de fronteres! Ara, per cert, hem descobert que els moviments continuats de gent a tots els racons del planeta han servit per escampar ràpidament i sense aturador la pandèmia de la covid-19, que tampoc no entén de divisions administratives i per a la qual la Terra ha esdevingut un únic escaquer.

No s’ha de perdre de vista, per tant, que el problema principal de tot plegat és el canvi climàtic i que, per tant, cal tenir ben present aquesta perspectiva a l’hora d’encarar-nos a la situació actual si realment la volem revertir. En els darrers anys abans del confinament (aC), un lloc com Menorca volia esdevenir —en el marc propici de la Reserva de Biosfera— en un territori on posar en pràctica una nova manera de fer les coses, amb reptes tan ambiciosos com, aparentment, mals d’aconseguir. L’exemple més clar, vehiculat a través de les DEM (Directrius Estratègiques de Menorca), pretenia assolir a mitjà termini la suficiència energètica a partir de les renovables. Existia, també, a nivell illenc, un Govern que s’havia atrevit a declarar l’emergència climàtica de l’arxipèlag —una declaració de principis que, sense mesures, corria el perill de convertir-se en paper mullat— o que havia plantejat algunes mesures respecte dels envasos o dels vehicles amb motors dièsel (per variar, a Madrid van passar-los el ribot) que, tot i arribar tard, eren lloables, per molt que algunes incongruències, com la construcció de l’autopista entre Llucmajor i Campos fessin dubtar de les intencions reals del govern dit balear. No és una casualitat que empri els verbs en passat per a referir-m’hi. El que està succeint ara, després del confinament (dC), obliga a fer-ho.

Ja hem dit que la crisi pandèmica ha posat damunt de la taula una ocasió immillorable —l’hòstia ha estat molt forta i som només al començament de les conseqüències que n’ocasionarà l’onada expansiva— per deixar enrere l’anormalitat en què vivíem, per no tornar al problema. A la mínima, però, en què s’ha tornat a posar en marxa la roda, per molt a poc a poc que s’hagi iniciat l’arrencada, tot sembla indicar que aquesta serà una altra deixada perduda, com totes. És decebedor que els poders fàctics, econòmics, facin i desfacin i que els governs, independentment del color polític, acabin ballant sempre al so de la seva música i no actuïn cercant el benefici general. Només cal veure les corregudes que hi ha per a reactivar el turisme. És una prioritat de les institucions europees i dels estats que en formen part. Cap administració no roman aliena a la febrada.

Un exemple mirífic d’aquesta dèria ens l’ha ofert el decret llei de reactivació econòmica que acaba d’aprovar el Govern de les Illes Balears i Pitiüses. Tot i que en el moment d’escriure aquestes línies encara no està publicat oficialment al BOIB, les mesures que preveu marquen un camí clar cap endarrere. Són un retrocés en molts sentits. Ens situam, fins i tot, a la casella de sortida, abans que tothom s’omplís la boca del canvi climàtic (sobretot, el mateix executiu que ha tirat endavant aquesta norma). Ja fa temps que sabem que els monocultius econòmics són perillosos, que la diversitat productiva és més sòlida i que, en moments de crisi, esdevé un factor crític d’èxit: gairebé el mateix que passa amb els ecosistemes naturals. Ara, a més, sabem que potenciar el turisme massiu, els serveis que s’hi vinculen i la construcció (el que fa el decret llei) és una incoherència flagrant que fa evident la ineptitud de més d’un. No té cap lògica voler ésser «un país de paletes i cambrers» (per dir-ho amb els mots d’Àlex Villeyra) quan el món va cap a una altra banda. El sentit comú sembla indicar que el més lògic seria adaptar-s’hi. En canvi, veient segons quines actuacions, sembla que ens entestam a fer exactament el contrari. Ja ho diuen, que és el menys comú dels sentits…

Segons explica Pau Obrador en un article, de lectura obligada, publicat en aquest blog fa uns dies, hi ha força indicadors que apunten clarament a un canvi de model turístic, en què els creuers («una mena de geriàtrics flotants») i el tot inclòs massiu dels operadors turístics ho tenen molt malament per a reeixir. No hi encaixen. La crisi per al sector té força nombres de ser sistèmica. Hi ha dades que permeten dir que ens trobem en l’escenari anomenat «divided desquiet», d’acord amb la definició establerta el 2009 per The Forum for the Future quan assenyalava futurs possibles. Una tendència a la desglobalització i al turisme sobretot domèstic, elitista i que cerca seguretat política, sanitària i climàtica indica per on aniran les coses. Si van cap aquí, per què les mesures que prenen les administracions avancen en un sentit contrari? En tost d’adaptar-s’hi, amb decisions valentes i amb la mirada posada a mitjà i llarg termini, s’ha imposat la política dels pegats amb què es satisfan les demandes de les patronals de l’hoteleria i de la construcció —autèntics poders fàctics de la nostra contrada—, i poca cosa més. Ara bé, caldria veure quin paper hi juguen, aquí, els vertaders beneficiats de tot plegat: els fons d’inversió, autèntics voltors dels negocis que, en situacions com la que vivim, ensumen la sang d’una hora enfora i sobrevolen fent voltes el cel illenc mentre esperen aprofitar-se dels cadàvers que la crisi vagi deixant. Se’n parla molt poc, d’aquests rapinyaires.

He de confessar, ja ho he dit al començament, que havia estat ingènuament optimista respecte de l’arribada de la pandèmia, en el sentit que la considerava una cruïlla a partir de la qual poder transformar radicalment la realitat del canvi climàtic, el problema més greu que pateix actualment la humanitat. La manera com s’està encarant la crisi del coronavirus —que, cal tenir-ho present, n’és només una derivada, la més immediata, l’onada més petita de les que ens amenacen: ja veurem com entomam la crisi que vindrà després—, m’ha fet tocar de peus a terra de cop. M’ha obert els ulls. La decepció és enorme. És tan trist, tot plegat, que ara mateix no veig cap altre futur que no sigui esperar el col·lapse del sistema, des de dins. Que tot acabi fent un pet com una gla. Després, evidentment, les coses canviaran, tot i que els costos hauran estat enormes i de res no ens servirà plànyer aquells moments en què —quan encara hi érem a temps: ara mateix— vam ser incapaços de canviar les coses.

Visits: 0