Dia 23 (1). Sobre la flexibilitat sensorial de la memòria a l’ampit de la finestra.

Situem-nos: finals de novembre de 1992, aquell any amb les olimpíades a Barcelona, després que, al maig, el Barça aconseguís la seva primera Copa d’Europa. A finals de novembre, deia, el Barça juga a casa contra l’Espanyol a qui engalta un 5-0 rotund i implacable. A les acaballes del partit, Witschge fa el quart mentre a la banqueta blaugrana, el mestre Johan Cruyff riu amb Hristo Stòïtxkov. Joia blaugrana en plena època del Dream Team, Bakero, Beguiristain, Goikoetxea, Guardiola, Laudrup, Nadal, Salinas, Ferrer, Eusebio…

Situem-nos, de nou. Finals de novembre de 2007, el Barça ara l’entrena un altre holandès, Frank Rijkaard, que empata a 2 a Lió en la Lliga de Campions. En l’anada de la lligueta, el Barça havia derrotat els lionesos per 3 a 0.

Finals de novembre del 2007, deia, un novembre meteorològicament agradable, amb temperatures suaus per l’època de l’any, que diuen els homes i dones del temps. Un divendres o dissabte, tant és!, ell i ella sopen junts en un restaurant prop de l’Hospital Clínic, una zona, per cert, amb proliferació de bars i restaurants, de presentables cap amunt. Sortint de sopar, ella proposa de prendre alguna cosa a ca seva. Després de pujar trenta-cinc pisos i vuitanta mil esglaons arriben al piset, a ell li falta l’aire però aguanta mentre aspira tot l’oxigen que pot. Ja dins del piset, l’alguna cosa esdevé un molt bon conyac, i ella busca un cd que posa a l’aparell, un radiocasset d’aquells d’abans, sona Satie.

L’endemà, dissabte o diumenge, tant és!, el sol l’encega quan surt del portal per tornar cap a ca seva, du la mateixa roba d’ahir però, maniàtic com és, no l’incomoda, se sent lleuger i, tot i no ser-ne gens conscient, les seves cèl·lules somriuen.

Share Button

Un comentari

  • Ismael Pelegrí

    23 abril, 2020

    Una experiència amb Erik Satie sonant de fons mai del món no pot acabar malament… Enhorabona pel text, Joel, i pel retorn al blog.

Els comentaris estan tancats.