Un Sant Joan distòpic

Tot just manquen deu minuts perquè siguin les dues, migdia solar del vint-i-tres de juny, quan un sol abrusador cau a plom sobre Ciutadella. La calor fa grinyolar els cans. El sempitern flabioler, impecablement vestit, des de l’habitació de matrimoni de ca seva, perneja amb el mòbil per assegurar-se que la connexió al Facebook Live funciona. Ja ha seleccionat el millor angle per a l’emissió, el que permetrà que tothom vegi tot allò que cal en un moment així. A la pantalla, en un requadre de la dreta, contempla el rostre seriós del caixer senyor, que segueix el cerimonial des del seu confinament mexicà. Encara no és l’hora, però gairebé.

Després de mirar-se el rellotge un parell de vegades, l’home no pot evitar d’iniciar un subtil gest instintiu cap als hipotètics menadors de la somereta amb què els convida a obrir-se pas entre la gentada. Quan n’és conscient, atura la mà i fa una repassada visual per tota l’habitació. No hi ha ningú més que ell i la dona, que el contempla, discretament asseguda a una coca-rossa. De fet, malgrat la normalitat amb què vol seguir allò que marca el protocol, és conscient que, el d’enguany, és un Sant Joan atípic. Els carrers de Ciutadella, ara mateix, són un desert. Només alguns individus, pocs i per causes justificadíssimes —i que res no tenen a veure amb la festa—, esporàdicament, passen per davant dels llocs centrals de la festa, començant pel palau del caixer senyor, un edifici antic que roman amb totes les portes i finestres barrades.

L’alarma havia saltat el mes de març, quan encara no es preveia que el confinament pel coronavirus hagués de durar tant. Des del moment en què passaven les setmanes i les mesures dràstiques contra l’epidèmia s’anaven allargant, es succeïren les diferents estratègies per adaptar la festa a les possibilitats que el context oferia. Així, l’ajuntament i la junta de caixers —quines coses fa la necessitat!— havien treballat colze a colze en el disseny d’un primer escenari que, bàsicament, preveia evitar un Sant Joan massificat i poca cosa més. Havien fet nombres i tenien calculat el número exacte de persones (cinquanta al caragol des Born, trenta-tres als jocs des Pla, sis al primer toc de flabiol, dos o tres al picadero de cas baró…) que podrien assistir a cadascun dels actes festius, de manera que es pogués mantenir el prescriptiu metre de distància entre cadascun dels participants, a més de deixar habilitat un passadís prou ample perquè passés la colcada, reduïda a un terç dels cavallers habituals, per evitar riscos. També, s’havia previst modificar alguns actes puntuals: res de córrer abraçats, per exemple, ni d’arronsar, a les corregudes de ses Voltes, cap de les vuit persones de públic autoritzades. En aquest sentit, s’havia decidit que els interessats a assistir-hi s’haurien d’inscriure al web de l’ajuntament i que hi podria participar qualsevol persona empadronada a Ciutadella, major de setze anys, sense antecedents penals i que no presentessin cap factors de risc sanitari. L’atzar, en forma de sorteig, faria la resta. Tots aquests plans, però, se n’havien anat en orris arran de la cinquena pròrroga de l’estat d’emergència (la darrera, per cert, abans que el govern de Madrid decretés l’estat d’excepció actual).

Llavors, l’objectiu principal del gabinet de crisi, un grup format per les autoritats competents en el tema —a més dels representants de l’ajuntament i de la junta de caixers, hi havia un general de l’exercit de l’aire, un alt comandament de la guàrdia civil i un veterà comissari de la policia nacional en situació de segona activitat—, creat arran de l’entrada en vigor d’aquesta mesura encara més dràstica que l’anterior, havia estat la de celebrar sí o sí la festa, ni que fos adaptant-la a les condicions draconianes que la situació del moment imposava. En cap moment, a ningú no li va passar pel cap la possibilitat de suspendre-les. No havia funcionat, però, la idea de canviar-ne les dates. La primera proposta, d’endarrerir-les un mes, havia comptat amb l’oposició ferma del poble des Castell, l’ajuntament del qual trobava que la mesura entraria en conflicte amb Sant Jaume i que tants dies seguits de festa no els aguantaria gairebé ningú. Tampoc no va quallar la proposta de l’ajuntament de Maó de celebrar-les una setmana abans de la Mare de déu de Gràcia. Els representants de la junta de caixers van deixar ben clar que no volien ser teloners de ningú. Al final, davant de les dificultats que oferia el calendari, el gabinet de crisi va decidir que la data del vint-i-quatre de juny era innegociable. Després d’una sèrie de deliberacions, no va costar gaire que, veient l’èxit que durant el confinament havien tingut tota mena d’activitats emeses a través de les xarxes socials, es trobés la millor solució possible per resoldre el conflicte. Es tractava de fer el primer —i, per anar bé, el darrer— #SantJoanacateua de la història.

De fet, la prova de foc d’aquesta edició especial de les festes, s’havia superat amb escreix: el dissabte des Be les coses havien anat de dalt de tot. Una webcam, estratègicament col·locada al pati de les cases de Biniqualquecosa de Baix, un dels tres llocs que mena el caixer pagès de tramuntana, va servir perquè tothom pogués seguir el procés de neteja, engalanat de l’animal i la posterior vetlla, gairebé com si es trobessin a tocar de l’antic forn que presidia aquell espai, per molt que aquella part de la festa només la protagonitzessin l’amo, la madona, el fill major del matrimoni i les dues germanes petites. L’èxit de la retransmissió no va sorprendre a ningú, perquè, en tant que precedent, ja havia tingut una bona resposta a les xarxes el seguiment de cadascuna de les sessions de preparació de l’homo des Be, el qual, amb la càmera GoPro enganxada al front de l’animal —còmodament col·locat damunt les espatlles del portador— va donar a conèixer totes i cadascuna de les tanques del lloc que serviren per a fer quilòmetres i call als peus. Les fotos d’aquesta part del cos que el jove emulador de l’evangelista anava penjant després de cada caminada a Instagram, rebien automàticament una quantitat ingent de «m’agrada» i un número gens menyspreable de comentaris, la majoria dels quals incloïen la fórmula «allà va», mostra genuïna de l’esperit santjoaner.

Una cosa semblant va passar l’endemà, el dia des Be. El primer toc es va retransmetre en directe, per streaming internàutic, amb uns índexs d’audiència espectaculars. A més, per arrodonir-ho, cinc minuts després de les vuit del matí, tots els ciutadellencs —excepte el caixer senyor, que seguia l’acte des de l’altra banda de l’Atlàntic— van sortir, paradoxalment, al balcó (o al portal de ca seua) a aplaudir i a fer sonar tambors i flabiols, en una bella simfonia de colors que va amarar, durant uns minuts, la majoria de carrers de la ciutat de ponent. D’altra banda, les visites protocol·làries de la jornada, totes elles emeses per Facebook Live, es van desenvolupar amb poquíssimes incidències tècniques i amb els caixers i cavallers esperant la comitiva virtual cadascú al seu lloc, al camp, davant de la impossibilitat de romandre a les posades del poble.

Quan es començava a fer fosc, des de ca seva, en Bep Marquès va repassar a capella alguns dels temes més populars d’Inventari i, també, uns quants més que fan part de la seva carrera en solitari, tot i que, malauradament, en haver acabat de cantar, es va adonar que no havia premut el botó correcte del mòbil, per la qual cosa, durant els tres quarts d’hora que va durar l’actuació, els seus seguidors es van haver de conformar a mirar una pantalla negra, muda per a més inri. Ara bé, uns minuts després sí que va funcionar la iniciativa impulsada per Joan Mesquida, el qual, des del balcó de ca seva, va dirigir un concert improvisat i informal en què tots els veïns que s’hi van voler afegir, amb tota mena d’instruments, van poder interpretar unes quantes cançons santjoaneres i sentir-se, per uns moments, part de la banda municipal. De fet, l’actuació es va acabar empeltant a tots els carrers de poble —fins a sa Caleta i a sa Farola en va arribar l’onada expansiva—, de manera que tota Ciutadella va esdevenir un autèntic clam festiu.

En canvi, tot s’ha de dir, per a la congregació de Santa Clara, aquest diumenge que era dissabte —ara no explicarem el sentit de l’aporia, per molt que té un significat facilíssim— va transcórrer en la més absoluta normalitat. Potser amb molta més calma fins i tot que en altres anys perquè, amb excepcions molt puntuals, hi va haver molt més silenci a fora que no pas dins del convent, on les monges tancades van desenvolupar la seva rutina diària sense gairebé cap canvi, tot i que s’ha de dir que, a l’hora de resar, dedicaren una atenció especial, com havien fet en els darrers mesos, a atenuar els efectes de la pandèmia que havia capgirat el món tal i com el coneixíem fins ara. Sí que és ver, també, que en alguns moments del dia, la mare abadessa va tenir algunes estones per anar donant forma als mots que hauria d’adreçar al caixer senyor abans del caragol dels casats. Per sort, però, avesades com estaven a emprar les noves tecnologies, cap de les germanes passava pena per com es veuria o es sentiria el parlament a traves de les xarxes. Aquesta pantalla feia temps que la tenien superada.

Després de l’èxit del dissabte i del dia des Be, avui, vint-i-tres de juny, quan hi manquen només cinc minut per al migdia solar, el flabioler, que fa una bona estona que espera davant la càmera del mòbil, es prepara per a parlar. Amb el micròfon del mòbil encara inhabilitat, aprofita per fer alguns exercicis vocals senzills, petites gàrgares per a evitar la veu ronca. Ha de beure un got d’aigua, no protocol·lari, per tal de mantenir la boca humida. No pot fallar. A les dues en punt, després d’habilitar l’àudio de l’aparell, deixa anar aquells mots tel·lúrics amb què s’inicien els dies centrals de la millor festa del món: «noble caixer, donau vós permís per començar es replec?»

En aquell moment, la connexió massiva de milers de principatins i, sobretot, de desenes de milers de mallorquins àvids de viure la festa, satura les xarxes i fa caure tots els servidors de telecomunicacions. El casc antic ciutadellenc, on no ha arribat encara la fibra òptica, no pot resistir l’embat d’una autèntica rissaga de gent que vol accedir a la retransmissió en directe del primer toc de flabiol, després de clicar el corresponent «m’agrada» a la pàgina oficial de Facebook que l’ajuntament té dedicada a les festes, una altra de les iniciativa conjunta del gabinet de crisi, en aquest cas encomanada als serveis d’intel·ligència de l’exèrcit i de la benemèrita. L’única cosa que reflecteixen les pantalles de tota mena de dispositius a partir d’aquell moment és la imatge congelada d’un flabioler que espera, inútilment, una resposta que no arribarà.

Share Button

2 comentaris

  • Dani

    28 març, 2020

    Tranquil company ho aplasarem es mateixos dies de Gracia i veurem qui fa sa pena.P.D.podras venir a ciutadella sensa rencor estas convidat.

  • Siscu Faner

    28 març, 2020

    Vaja imaginació que tens Ismael, no crec que siguin moments de imaginar aquestes coses, per tu superficials per altres hi van molts de sentiments, en fas burla, i açò no t’ho accept, sa teva ironia es maliciosa!

Els comentaris estan tancats.