Un punt i final que és, alhora, un començament

Captura de pantalla de 2020-01-24 11-28-45

El cap de setmana que fa de frontissa entre els mesos de gener i febrer d’enguany es presenta, a Lleida i a Barcelona, el llibre Pau Faner, Fabulador (Punctum – Ime, 2019), del qual som, al costat de Pilar Arnau i Josefina Salord, editor. L’aparició d’aquesta obra culmina un llarg procés, endegat fa cinc anys, alhora que esdevé el punt de partida d’una aventura el futur de la qual ja veurem on ens mena, tot i que no hi ha dubte que, tant en un sentit com en un altre —retrospectiu i prospectiu—, el volum no ha fet res més que generar bones notícies. Ha esdevingut, per tota una sèrie de motius, una fita en la historiografia literària catalana, especialment d’aquella que es refereix a autors de les Illes. Aprofitant l’avinentesa d’aquest xalandrot, no cal dir que seria un plaer poder comptar amb l’assistència dels lectors principatins del blog —qualcun n’hi ha— en els propers dos actes. Hi estan convidats.

jornadaSi fem un bot en el temps, hem de retrocedir fins al segon cap de setmana de juliol de 2015 i situar-nos en la quarta jornada d’estudi i d’homenatge, organitzada per la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis, centrada en Pau Faner, el pròdig autor ciutadellenc. A la seva ciutat, en aquell calorós i atapeït dissabte canicular, una sèrie d’estudiosos, la gran majoria vinculats a la institució acadèmica menorquina, vam plantejar la situació en què es trobaven els estudis sobre l’obra faneriana: les llacunes eren evidents. Potser, fins i tot, fora millor parlar de desert bibliogràfic (amb algun petit i significatiu oasi, tot sigui dit). La jornada es va complementar amb una sèrie d’activitats amb què es volia posar de manifest la vàlua de l’escriptor: primer, una taula rodona en què alguns narradors illencs abordaren el mestratge de Pau Faner a l’hora de desenvolupar la seva tasca; segon, una ruta literària en què els assistents van poder ubicar de primera mà una part significativa dels escenaris on succeeixen les històries fanerianes.

D’aquella jornada, en va néixer la necessitat de generar bibliografia acadèmica al voltant de l’obra i de l’autor, la llarga trajectòria literària del qual justificava la necessitat d’elaborar uns primers textos que ajudessin a situar i entendre la seva particular proposta literària, d’una banda, i el lloc que ocupa en el conjunt de la literatura catalana, de l’altra. Per a fer-ho —i fer-ho bé— el camí triat va ser el de la celebració d’un congrés (l’optimisme del moment preveia organitzar-lo a un any vista; finalment en van ser dos) en què els millors especialistes de la nostra historiografia literària haurien d’abordar els múltiples vessants de l’obra escrita de Pau Faner, per tal d’elaborar-ne una primera aproximació crítica de conjunt. En ser un autor amb obra traduïda a llengües com l’italià, l’alemany o l’anglès, es va considerar adient dotar el congrés d’un caire internacional.

Captura de pantalla de 2020-01-24 10-58-21Per tant, la passa següent d’aquest recorregut ens mena al primer cap de setmana d’un fred i plujós mes de novembre de 2017, en què, durant dos dies i mig intensos, es va desenvolupar, també a Ciutadella, el Congrés internacional Pau Faner. D’acord amb el que s’havia previst, els millors especialistes possibles del món acadèmic universitari (Julio Peñate, Àlex Broch, Caterina Valriu, Francesc Foguet, Joan Cantavella, Andratx Badia, Carles Cabrera, Pilar Arnau, Ursula Bedogni i Volker Glab), al costat d’algunes veus illenques (Francesc Florit, Josep Pons, Ismael Pelegrí, Joan Francesc López i Josefina Salord), es van dedicar a teixir el primer mapa de coneixement fanerià, a partir de les diferents conferències, ponències, comunicacions i una taula rodona que s’hi celebraren, sota l’atenta mirada i el somriure irònic de l’escriptor homenatjat. Més d’un ponent va aprofitar el luxe de comptar-ne amb la presència per adreçar-s’hi a l’hora de fer les seves intervencions. Aquesta darrera circumstància, la presència de qui és objecte d’estudi, no és gaire habitual en una cultura com la nostra —«de tanatori», en va dir David Castillo, fa una colla d’anys—, poc avesada a dedicar l’atenció que es mereixen als autors que encara estan en actiu.

A més, una sèrie d’activitats complementàries, no estrictament acadèmiques, arrodoniren el congrés. En primer lloc, el sopar d’homenatge a l’autor, en què la gastronomia, sempre present en l’obra del ciutadellenc, va esdevenir tangible: els assistents van poder gaudir d’alguns plats que apareixen per les pàgines de la literatura faneriana. En segon lloc, aprofitant la celebració de la Fira del llibre en català, es va estrenar un espectacle teatral basat en textos del nostre autor, agombolats sota el títol, suggeridor, d’El món tan gran. Els actors Agnès Romeu i Josep Mercadal, de la companyia La Trup, es van encarregar de mostrar al públic l’enorme potencial dramàtic de l’obra de Pau Faner (la qual, per cert, hauria d’haver circulat molt més, perquè s’ho val). Finalment, una nova ruta literària, en què, de nou, Miquel Àngel Limón exercí de cicerone, ampliava la que s’havia fet un parell d’anys abans.

La següent estació d’aquest recorregut, lògica després del congrés, havia de ser la publicació de totes les aportacions que s’hi feren, en forma de llibre. De fet, aquest era l’objectiu principal de tot plegat. El camí anterior només tenia sentit si ens conduïa al llibre, a la fixació per escrit dels coneixements generats durant dos dies i mig intensos d’activitat acadèmica. Aquí, els coordinadors vam considerar, en un exemple de sana ambició, que la millor manera de fer-ho era anant de la mà de l’editorial de referència en l’àmbit universitari català, la lleidatana Punctum (encapçalada, açò sí, per dos menorquins: Òscar Bagur i Marta Villalonga). Les gestions van ésser fructíferes i, potser amb un poc més de temps del previst, a mitjan 2019, el llibre, Pau Faner, fabulador esdevingué una realitat. En som part de cuixa, ho sé, però no em puc estar de dir que el llibre fa molt de goig, respecte dels continguts, però també pel que fa al continent. Com diria Biel Mesquida, és un artefacte que fa llegiguera.

Tots els esforços que ha suposat recórrer aquest camí han estat el fruit de la voluntat —tossuda— d’una sèrie de persones que han cregut en el projecte. Hi ha moltes hores de dedicació al darrere. Ara bé, tota aquesta feinada no hauria estat possible sense el suport institucional, sense el seu ajut econòmic. En aquest sentit, és de justícia posar nom i cognoms a una sèrie de persones que, des dels càrrecs que ocupaven, van considerar que calia fer realitat el congrés i el llibre que en derivava. Miquel Àngel Maria, del Departament de Cultura del Consell Insular de Menorca; Fanny Tur, de la (tristament desapareguda) Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears; i Francesc Rotger, de l’Institut d’Estudis Baleàrics, van fer que les administracions públiques estalonessin aquesta aventura faneriana, cosa que se’ls ha d’agrair profundament i pública.

Ara, idò, som aquí, encarant els primers mesos de 2020, a punt de donar a conèixer al Principat aquest Pau Faner, fabulador. Podríem pensar, per tant, que el camí iniciat fa un lustre ha arribat al final. Res més lluny de la realitat! El recorregut no ha fet res més que començar. O, millor dit, n’acaba de començar un altre, diferent però no menys interessant, el que l’ha de dur, per començar, a trobar el seu públic. De fet, cal remarcar que aquesta és una obra que satisfarà l’exigència, a nivell acadèmic, de qui vulgui fer una primera aproximació rigorosa a l’obra escrita de Pau Faner (tant de bo, a més, serveixi d’estímul perquè nous investigadors s’animin a aprofundir-hi amb noves aportacions monogràfiques), però no només açò. El llibre s’adreça, també, al públic en general, als lectors no especialitzats que hi trobaran, també, uns textos que l’ajudaran a situar-se en el món fanerià. De tot plegat, en haver trobat qui l’aculli, el llibre hauria de generar, en conseqüència, les ganes de descobrir (o de rellegir, des de noves perspectives) l’obra de qui és un autor essencial de les lletres catalanes. En arribar a aquest punt, sí que tots els esforços esmerçats hauran pagat la pena.

Share Button

Un comentari

  • Òscar Bagur

    25 gener, 2020

    Gràcies, Ismael, per la feinada i per convidar-nos a fer part d’aquest viatge junts. Una abraçada i molta salut per seguir fent tan bona feina!

Deixa un comentari