Mifsudsalordians

mifsudsalordians

Existeix, entre alguns escriptors menorquins, una certa tendència a crear, per fusió més que no pas per aglutinació, noves paraules, el significat de les quals és una mescla dels termes que en fan part. Algunes han fet fortuna, com l’escriviure de Ponç Pons, el lletrescar de Damià Rotger o les pedraules de Joan Pons. Qui més que manco les coneix i, fins i tot, hi ha gent que les ha incorporades al seu vocabulari quotidià. N’hi ha qualcun més, evidentment, d’aquests neologismes, tot i que avui, per raons òbvies, com intentaré explicar més endavant, em voldria centrar en un adjectiu elaborat a partir d’aquest mecanisme i que, tot i ser molt menys conegut, ha esdevingut una paraula d’una força extraordinària: mifsudsalordià.

Captura de pantalla de 2020-01-17 20-21-35L’origen del mot cal cercar-lo en la facúndia de Jordi Florit, el primer que, si no vaig errat, en va fer un ús públic. S’hi definí. També sé cert que l’empra, a l’hora de marcar el seu perfil per les xarxes, Àlex Villeyra. Un servidor, fins i tot, hi recorre, al costat d’altres —pocs — mots, a l’hora de definir, esquemàticament, les seves dades biogràfiques al món internàutic. Tot i aquest ús explícit i poc pròdig de la paraula, estic convençut que hi ha moltes més persones que se la podrien fer seva (i aquest és un dels objectius implícits del xalandrot d’aquesta setmana). Algunes, tenen nom i cognoms i no crec que els sàpiga greu que els inclogui aquí: Joel Bagur, Josep Riudavets, Fonso Blanco, Pau Obrador…, a més dels ja citats Florit, Villeyra i Pelegrí. Tots mascles, és ver, malgrat que jo aquí no intentaria cercar-li tres potes al gat. Margarida Cursach i Betty Sintes, per exemple, també formen part de la colla dels mifsudsalordians. La llista, de fet, si la volguéssim fer, seria força llarga. Bon senyal!

El mot, no cal ésser cap llumenera per a descobrir-ho, neix de la unió de dos cognoms. El primer, Mifsud, fa referència a n’Àngel, el savi de Tavernes de la Valldigna a qui l’atzar va regalar-nos que s’establís a Menorca, on va poder irradiar el seu coneixement i bonhomia fins que, massa prest, se’n va haver d’anar. Encara l’enyoram. I molt. El segon, Salord, és el cognom de Josefina, na Fina, filòloga, catedràtica de llengua catalana al maonès institut d’educació secundària Joan Ramis i Ramis i, en el moment d’escriure açò, coordinadora científica de l’Institut Menorquí d’Estudis. Plegats, n’Àngel i na Fina formaren un tàndem imbatible. D’aquí l’avinentesa de l’adjectiu mifsudsalordià, que ens el recorda.

ramisLa parella, més d’un la vam conèixer gràcies a la docència, que exerciren al Ramis durant una colla d’anys, amb resultats pròdigs. Van ser d’aquells —pocs— professors que van deixar una marca profunda en alguns —molts— dels seus alumnes. En un món com l’acadèmic, poques són les persones que deixen la seva empremta més enllà del que és estrictament acadèmic (la qual cosa compensa la fredor i la decepció ocasionada per altres docents que són tot el contrari: exemples a no seguir). Unes poques generacions d’afortunats van —vam— poder coincidir a les aules amb na Fina i n’Àngel (amb ell, jo, molt poc; tampoc no ho vaig fer, i m’hauria agradat coincidir-hi, amb na Margarita Ballester, però no ho podem tenir tot). És, també, el cas de Nacho Martín, un altre savi que, el caprici dels astres, va fer coincidir en un mateix espai, el sempre vetust institut maonès, per on transitaven nosaltres, uns jovenets d’una edat en què hi ha coses que queden gravades amb foc per sempre. No en vam sortir indemnes. Els dos primers van esdevenir mestres en el sentit d’acabar tenint-nos com a deixebles. Per açò, mifsudsalordians és el mot amb què millor ens podem definir.

Ara bé, tot i ésser un terme binari, més que no pas en n’Àngel (l’enyorat Àngel!) voldria centrar-me, en aquesta ocasió, en na Fina, perquè no es pot amagar, de cap de les maneres, que el xalandrot d’aquesta setmana li vol retre un més que merescut homenatge. Hi ha una part important de la història personal, de la llegenda íntima de qui escriu açò, al darrere de tot plegat, però no només. Com he dit, en vaig ser alumne, al Ramis, el primer any que hi va exercir la docència. Sempre he dit, fent broma, que em van agradar tant les seves classes que no vaig dubtar a repetir curs només per a poder tornar a ser alumne seu d’aquella assignatura optativa anomenada «Literatura Catalana», en la qual vam fer tantes descobertes. La reincidència va acabar condicionant que, en acabar el batxillerat, cursés filologia catalana. No vaig ser l’únic. L’impacte de na Fina entre els estudiants va fer que, per exemple, més de la meitat de la dotzena llarga d’alumnes que cursàrem aquella matèria el primer any que la impartí acabéssim essent filòlegs. La gran majoria, ara, a més, som docents (en Jaume Gomila, na Marga Cursach, na Nati Mir, en Xavi Gomila…). Alguns, fins i tot, hem acabat essent companys de feina de na Fina i n’Àngel, en una evolució força lògica de tot plegat.

ime.menorcaTambé, amb el títol de llicenciat sota el braç, acabat de treure del forn, he d’agrair-li a na Fina que, en una conversa informal, fes aparèixer el nom de Gumersind Gomila com a potencial tema d’investigació. Tot el que ha vingut després, en certa manera, neix d’aquell moment i d’aquells mots encoratjadors: beques, estudis, publicacions, presentacions, conferències, pertinença a l’IME (on la relació amb n’Àngel es va fer més estreta)… Amb ella, amb ells dos, hem coincidit a València, a Prada (al Conflent nord-català), a Barcelona… En certa manera, em sent un privilegiat d’haver pogut fer tot el que hem fet (i del que encara farem). Treballar al costat d’algú que és, des d’un punt de vista acadèmic i personal, un model a seguir, no té preu. Poques persones com na Fina són especialistes a encomanar passió per allò que fan, a engrescar i dinamitzar la gent. Ho va aconseguir amb mi: no se m’ocorre un cas millor (el d’un estudiant més que mediocre, per no dir directament flac, el futur acadèmic del qual era negre com el carbó) per a exemplificar-ho.

Ara bé, enllà de la relació directa de na Fina amb un servidor (la importància de la qual, evidentment, és estrictament personal), la llista de mèrits que l’acompanyen és inesgotable. Ha fet, fa i farà, una feinada enorme per desentrellar el nostre patrimoni cultural i literari. Sempre, des d’un parell d’eixos en què s’ha d’entendre i situar la seva tasca. D’una banda, el que podríem anomenar la teoria del contínuum, mitjançant la qual ha demostrat l’existència d’un fil conductor ininterromput en el món cultural menorquí que ens mena de la Menorca il·lustrada del set-cents fins fins a la pròdiga situació actual, passant per períodes més complexos i difícils en què noms com els de Francesc Hernàndez Sanz, Àngel Ruiz i Pablo, Antoni Moll Camps, mossèn Salord i Farnés o Pau Faner (i aquí, al costat de molts altres que no hem citat, hi hauríem d’incloure també el de na Fina) han evitat que es trenqués. D’altra banda, els estudis salordians han servit per evidenciar que la cultura illenca ha estat ambiciosa, oberta (en el sentit de cosmopolita) i qualitativament destacable quan ha assumit, amb tota la naturalitat del món, la seva catalanitat, una evidència que, en més d’una ocasió, s’ha intentat relativitzar o, pitjor, amagar.

a_fillDeixant de banda la part acadèmica, el mestratge de na Fina té també els seus moments de distensió i de celebració. I un temple profà on fer-ho. La casa del ciutadellenc carrer de Sant Cristòfol esdevé, sobretot per Sant Joan (però no només), un punt de trobada on els mifsudsalordians, alguns d’ells escampats per tot el món —n’hi ha hagut a l’Argentina; n’hi ha a la Gran Bretanya, al Principat, a Mallorca…—, acompanyats d’un gotet amb el millor gin amb llimonada del món, mitjançant les converses pròdigues, continuen reforçant tots els lligams i complicitats teixides al llarg del temps, a més de retre homenatge a aquells que ja no hi són, però que ens acompanyen sempre (n’Àngel, evidentment, però també en Vidal). Any rere any, sempre que es pot, la cita és inexcusable.

Tot aquest panegíric ve a compte perquè som a tocar d’una data assenyalada per a na Fina. En el moment en què es publiqui aquest text, un bon divuit de gener, hi mancaran només tres dies perquè es jubili oficialment. Açò no vol dir, de cap de les maneres, que deixi de fer feina: vam-ell-ara! Aquesta és una idea simplement inconcebible. Encara té moltes coses a fer, però ara s’hi podrà dedicar des d’una altra perspectiva —sobretot, des d’una concepció del temps diferent—, sense desconnectar del tot de l’Institut Menorquí d’Estudis, una institució de la qual ha estat, des que la fan fundar, un dels motors principals, tot i que, potser, d’una manera més explícita des del moment en què va exercir el càrrec de presidenta del Consell Científic i, després de la pèrdua d’en Vidal, el de coordinadora científica, càrrec des del qual dirà adéu a la seva trajectòria professional i laboral.

9d626f52898440ef389f2be1a66fc955Sigui com sigui, idò, volia aprofitar el xalandrot d’aquesta setmana per afegir-me, per avançat, a la celebració del jubileu de na Fina. No és sobrer, ara que hem arribat fins aquí, recordar que, etimològicament, aquest mot prové del llatí jubilare, el significat del qual és ben clar: ‘fer crits d’alegria’. Per cert, si no vaig errat (la teoria és discutible), el mot ‘treballar’ prové, com es pot llegir al diccionari etimològic de l’Enciclopèdia «de la forma TRIPALIARE, ‘torturar’, derivat de TRIPALIUM ‘mena de cep o instrument de tortura’, compost de TRES ‘tres’ i PALUS ‘pal’, pels elements que integraven l’instrument; la idea de patir tortura va contaminar la de laborar o obrar, i en plasmà pejorativament l’esforç que implica». Déu n’hi do amb les sorpreses que algunes vegades ens brinda conèixer l’origen dels mots que fem servir habitualment. (*)

Aquesta segona (i tortuosa) definició, però, no li escau de cap de les maneres a na Fina. M’atreviria a dir que, per a ella, la feina ha estat, és i serà, per damunt de tot, una devoció, una font d’alegries (i, tot s’ha de dir, de qualque decepció, però ja sabem que açò hi entra). Per açò, aprofitant que és a punt d’assolir una nova fita en la seva trajectòria vital, em permetré la llicència —ja m’ho perdonareu, companys— de rallar en nom de la resta de mifsudsalordians (almenys d’aquells que, amb un somriure irònic a la boca, n’Àngel anomenava la guàrdia pretoriana), i manifestar-te, Fina, el nostre agraïment per tot allò que hem pogut aprendre de tu i per refermar la fidelitat als valors que ens heu transmès, cosa que, evidentment, haurem de celebrar com toca. Perquè, com bé saps, no podem perdre mai!

—–

(*) A partir de la dicotomia existent entre aquestes dues paraules, vaig escriure, fa uns quants anys, un breu conte, amb motiu de la jubilació de Montserrat Bayà. El text es va publicar en un volum, de circulació molt restringida, que es va regalar a l’homenatjada i a tots els participants que hi havien fet aportacions. Crec que l’ocasió justifica que, ara, el doni a conèixer a Xalandria (clicau aquí per accedir-hi), adaptat a les circumstàncies actuals. Esper sincerament que el doblet d’aquesta setmana no acabi amb la paciència dels lectors.

Share Button

5 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    23 Gener, 2020

    Benvolguts Josep, Joel i Margarita: és un plaer poder-nos aplegar al voltant d’aquest adjectiu tan potent. Vet aquí la força de les paraules!

  • Josep Piera

    22 Gener, 2020

    Un record mifsudsalordià per a la Fina Salord des de l’alta vall de la Drova a la Valldigna on ens vam conèixer fa un munt d’anys.
    Josep Piera

  • Joel

    19 Gener, 2020

    Com a membre de la guàrdia pretoriana de na Fina agraesc a n’Isma el xalandrot, a la vegada que renov els meus de lleialtat a ella i n’Àngel. Na Fina no es retira, només s’enretira (i no massa). Temps al temps.

  • margarita ballester

    18 Gener, 2020

    *per tal d’homenatjar.
    (Son coses del directe i les inseguretats meves)

  • margarita ballester

    18 Gener, 2020

    Estimats mifsudsalordians i com a “primus inter pares” estimat Isma, també jo m’apropo com puc a la vostra estirp per tant d’homenetjar na Fina Salod ara que jubila i sempre que calgui.
    Brindem plegats per una vida de jubileu i profit de la dolça i estimada Josefina Salord.

Els comentaris estan tancats.