L’esperit de Nadal (un conte)

20191219_093707

Arriba Nadal i na Pràxedes Sintes Gibeli, un bon dimecres matí, poc abans de començar les vacances escolars, creua decidida els carrers del poble. D’un temps ençà — bàsicament des de fa tres anys— les coses, per aquestes dates, no han acabat de funcionar, per no dir que han servit per acumular un trio de fracassos clamorosos: un cant de la Sibil·la passat de voltes, un dinar familiar amb què es va acabar una tradició canelonística que es perdia en la nit del temps i, finalment, el trencament de la relació tibant i estrictament professional que mantenia amb un escriptor. Aquests són, bàsicament, els motius pels quals s’ha proposat, enguany, de fer com si la temporada nadalenca no existís. Però, com sempre, al final la troca s’ha acabat embullant.

20191219_093535

Mentre passa per un dels carrers comercials de la població (després del carrer Nou i la costa de la Plaça, es disposa a creuar el carrer de les Moreres), la majoria dels quals, a aquesta hora del matí, encara romanen tancats, contempla els mostradors de les principals botigues, totes franquícies de marques conegudes a nivell mundial, i no pot evitar de pensar que la festa s’ha venut al consumisme salvatge. D’aquesta manera —troba— s’ha capgirat l’esperit primigeni de la festa. Tampoc no fa tant, aquests dies sense escola estaven tenyits d’una màgia amb què, gràcies a la mirada innocent dels infants, el món es tenyia de valors com l’amor i l’amistat, al voltant dels quals s’unien tots els humans.

20191219_094302

Els carrers semidesèrtics pels quals passa contrasten amb l’ambient que hi va trobar dissabte passat, en què la gent, literalment, havia envaït l’espai públic. Semblava que tot ho regalaven! Per ambientar-ho encara un poc més, sonaven, per una sèrie d’altaveus situats en alguns punts estratègics de la via pública, diferents nadales, totes elles cantades en anglès. Pràxedes Sintes Gibeli no n’entenia la lletra, però en coneixia tots els títols («Jingle Bells», «White Christmas», «Santa Claus is coming to town»…) i, sobretot, les melodies, que se li encomanaren amb facilitat en més d’una ocasió, de manera que, sense esser-ne conscient, en alguns moments del recorregut va acabar cantussejant-ne qualcuna, amb la lletra trabucada per mor del seu gairebé nul coneixement de la llengua de Shakespeare: «tenc un pèl, tenc un pèl…» Ara mateix, en recordar-ho, pensa que no deixa de ser molt trist que haguem deixat de banda les nadales de sempre, les nostres, tot i que, malgrat esforçar-s’hi, no n’acaba de recordar cap de sencera. De fet, li costa anar més enllà del típic i tòpic «fum, fum, fum».

como_hacer_un_pesebre_de_navidad_3826_paso_2_600

En creuar la plaça Esplanada, mentre segueix intentant, infructuosament, recordar la lletra d’alguna de les nadales que cantava quan era petita, automàticament li ve al cap el record de la il·lusió amb què, a ca seva, en aquella època, es vivia la confecció del Betlem. Deu dies abans, com a mínim, del dissabte de Nadal, partia amb son pare cap a un alzinar que hi havia relativament a prop de casa, carregant un càvec i un poal, que tornava a la llar carregat de verdet. Ara —reflexiona, amb un deix de tristor— ho tenen prohibit i, per molt que volguessin, no podrien collir-ne. Com gairebé tot el que fèiem abans. No respecten res! Quan era filleta, damunt d’un gran llit vegetal, travessat per un riu serpentejant, fet amb paper de plata, que ocupava una taula prou gran, aferrada a una paret del menjador, passava un capvespre sencer col·locant-hi totes les figures del betlem (que romanien estotjades, durant la resta de l’any, dins de tres capses de sabates, als porxos de casa). Per no perdre la tradició, avui, encara, en un raconet de la sala d’estar, en terra, hi ha disposat un petit pessebre, de plàstic, amb les figures mínimes, només el naixement (la qual cosa, per açò mateix, el fa reglamentari), que va comprar fa un temps, d’oferta, en un supermercat.

20191219_093923

Pràxedes Sintes Gibeli recorda com, cada dia, en un cerimonial que repetia fins que, per Sant Antoni, el desmuntaven, anava canviant la distribució de les figures del Betlem, especialment la dels tres reis d’orient, que cada vegada eren més a prop del naixement—representat dins d’una cova feta amb tres o quatre còdols grossos (obtinguts a la mateixa excursió amb què havien aconseguit el verdet), dels quals penjava un estel folrat de purpurina i, devora, un àngel protector—, moment que aprofitava, també, per fer el manteniment de la vegetació, per tal que es conservés verda, a base d’humitejar-la amb un fru-fru, ple d’aigua de l’aixeta. En canvi, una llambregada ràpida als mostradors dels comerços davant dels quals ha passat al llarg del camí, li ha servit per constatar que, en tost de representacions del naixement —només n’ha trobat un, però no compta, per evident, davant de l’església de Santa Maria—, la majoria de botigues llueixen com a únic motiu de la festa l’arbre de Nadal, una tradició —troba— totalment espúria: mai no n’hi va haver, a ca meva, quan era petita, d’arbre.

20191219_094533

Capficada en aquestes reflexions, Pràxedes Sintes Gibeli s’atura davant la reixa de l’escola sa Graduada (quan mon pare hi estudià —recorda—, en deien Colegio Primo de Rivera, un nom que, per molt que en Franco fos mort, va aguantar fins ben entrada la dècada dels noranta). Després de prémer un parell de vegades el botó del porter automàtic, accedeix al pati de l’edifici, on una mestra surt a rebre-la amb el millor dels somriures. En canvi, ara que hi és, comença a penedir-se d’haver-li dit que sí a la seva amiga coral, na Guida, quan, amb tota la bona intenció del món, va explicar-li que, de cara als tallers de Nadal, necessitaven la col·laboració externa de qualcú a qui els fillets no tinguessin vist i a qui li agradés actuar. Ella, personatge literari avesat a una gran varietat de papers, no s’ho va pensar dues vegades a l’hora d’acceptar l’encàrrec, sense ni saber concretament què havia de fer. Sobretot, perquè, al·lotera com es considerava, actuar davant de fillets petits era la cosa més agraïda del món, tal com va comentar a na Guida en acceptar el repte.

nadal2

A mesura que Pràxedes Sintes Gibeli, acompanyada per la mestra, avança per la planta baixa de l’escola, observa la decoració nadalenca que penja del sostre i les parets del passadís del centre. Veu com hi conviuen, en plena harmonia, Santa Claus i els reis d’Orient, entre d’altres personatges i no pot estar-se de maleir, per a ella mateixa, la presència del barbut de la gorra i galtes vermelles. A ca nostra —pensa—, quan era petita, no en vam fer mai, de Pare Noel. Ni sabíem gairebé que existís. És la perversió total de la festa, la demostració evident que el consumisme s’ha fet amo i senyor d’aquesta època de l’any: perquè ja me diràs què hi pinta, aquí, en una illa com la nostra, al bell mig de la Mediterrània, un senyor que va lligat a la neu, als trineus i als rens. I, per a acabar-ho d’adobar, resulta que és el fruit d’una recreació que en va fer la cocacola, amb el blanc i el vermell característic de la marca. No sé on vaig llegir que, originalment, l’home anava vestit de verd. Ara, però, ningú no se l’imagina d’un altre color. Ni, tampoc, que no hi sigui per Nadal. A cada bugada, perdem un llençol!

7a02bfbae537763f2dab3ce9a46bf8e2

La mestra del centre acompanya Pràxedes Sintes Gibeli fins a la sala de Professors. En aquella hora, no hi ha cap docent llegint-hi el diari, prenent un cafè o preparant materials acadèmics. Tothom és a classe. A la de P4, concretament, ningú no es pot imaginar la sorpresa que es a punt de produir-se. Tal i com van acordar, ha arribat amb el temps suficient per a poder-se disfressar sense haver de córrer. És l’hora en què els fillets parteixen del gimnàs, on han acabat de fer psico. No han coincidit al passadís per poc. Estava calculat, però. En haver tornat a l’aula, mentre facin una dinàmica per explicar què els agrada més de les vacances que tot just són a punt de començar, ella farà acte d’aparició, per sorpresa, i començarà el moment màgic per als fillets. Les ganes de veure quina cara faran els al·lots en aquell moment fa que s’esfumin els dubtes que li van sorgir quan na Guida li va concretar en què consistiria la seva actuació, una incertesa que, en arribar al col·legi, ha tornat a fer acte de presència, sense prou convicció, però: que no faria ella per a fer feliços els infants? No és açò, entre d’altres coses, l’esperit de Nadal, fer les coses pensant en els altres?

39-cabalgata-reyes-magos-denia-2017-regalos

Mentre Pràxedes Sintes Gibeli es va posant les diferents peces de roba que conformen la disfressa, i es col·loca un coixí damunt la panxa, el pensament la mena al record del fred —compensat per l’escalforeta provocada per una il·lusió sense límits—, que patia mentre, a prop de la plaça del Carme, on sempre hi feia un estar d’ases, esperava l’arribada de la comitiva reial. Més que les carrosses on hi havia ses majestats i els patges que els acompanyaven, el que la deixava embadalida era un camió que anava carregat de regals. D’entre el munt de capses embolicades, intentava imaginar-se quina podia ser la seva —una només: a ca seva sempre hi van deixar un únic regal— i intentava recordar-ne el color del paper d’embolicar, per estar segura que coincidia amb el que es trobaria unes hores més tard, en aixecar-se, als peus del llit.

Rei_Mag_Melxor

En maquillar-se, mínimament, la cara i, sobretot, en col·locar-se una llarga barba postissa, blanca com la neu, Pràxedes Sintes Gibeli recorda que, dels tres, el seu rei preferit era en Melcior. El seu aspecte de vellet respectable la tenia captivada. Trobava que un ésser com aquell havia de ser, com a mínim, la bonhomia personalitzada. La carta, amb una llista ajustada a les expectatives d’una casa on arribar a final de mes no sempre era fàcil, anava adreçada sempre al rei blanc. I, pel que es veu, l’admiració era mútua: any rere any, el regal que rebia era un dels que hi havia apuntat. Mai, per tant, no va es va trobar el temible carbó, per molt que, en veure’n a la desfilada (un camió n’anava ple fins dalt), patia perquè era ben cert que els reis ho sabien tot dels fillets del món i ella, de tant en tant, alguna endemesa havia fet. En Melcior, però, no li ho tenia en compte i, al final, la cosa sempre acabava bé.

En estar llesta, la mestra l’acompanya fins al llindar de l’aula on els fillets de la classe de les Granotes no s’imaginen de cap de les maneres allò que és a punt de succeir. Escolta, açò sí, moltes veus parlant alhora. Fins i tot, qualque crit. Encara —pensa— estan esvalotats de l’estona que han fet al gimnàs. Per açò, Pràxedes Sintes Gibeli pica amb la mà plana damunt la porta, amb prou energia perquè es faci silenci, de cop. Tot seguit, entra a l’aula mentre saluda amb la mà, sense dir-los res. La vintena de fillets que, en aquell moment, seuen fent rotllana, els quals, després de la sorpresa inicial, presos per una alegria que els fa brillar els ulls, oberts com a plats, d’emoció, comencen a cridar:

—Mirau! És el pare Noel!

Share Button