La inspiració

(c) Camden Local Studies and Archives Centre; Supplied by The Public Catalogue Foundation

Hubo una época en que teníamos que
recurrir al rompeolas… Sinó, no había tema.
José Maria Sanz

Quan escric açò que estàs llegint és dijous i, per variar, una setmana més, tot i que no m’hi obliga ningú, em sent pressionat perquè encara no he redactat el xalandrot d’aquesta setmana. No deixa de ser curiós que —malgrat no estar escrit almon que cada dissabte de bon matí, a les set en punt, hagi de publicar-lo i mantenir, d’aquesta manera, la fidelitat de la cita amb els lectors (algun n’hi ha, pel que m’han fet saber)— m’entrin tots els mals quan començ a fer càlculs del temps de què dispòs per a posar-m’hi mentre, alhora, constat que la inspiració, una vegada més, no té cap pressa per fer acte de presència.

Hauria de ser més previsor i deixar les coses aclarides amb temps, escriure els textos a quinze dies vista, com a mínim, amb marge suficient i evitant els imprevistos i les corregudes de darrera hora. Ho he fet així alguna vegada, però aquesta manera —assenyada— de fer les coses ha estat més l’excepció que no pas la regla. Es veu que m’agrada el risc, actuar a contra rellotge, esperonat per la tensió. Com que, al final, la cosa funciona i, com sempre, el text acaba sortint, ja me va bé seguir com fins ara. Ja arribarà, segurament, el dia en què l’estratègia falli. Llavors, veurem si, del disgust, en surt una millor manera de planificar les coses.

Sigui com sigui, la realitat és que som a dijous i, encara, no he decidit de què parlar aquesta setmana. La inspiració brilla per la seva absència. Caldrà, per tant, forçar un poc les coses per facilitar que les muses em facin una visita i m’acabin suggerint algun tema interessant al qual treure punta. El més curiós de tot, però, és que diria que la cosa no es perd per manca d’idees. Recórrer a les xarxes socials, avui dia, és un comodí de fàcil accés que, en més d’una ocasió, m’ha tret les castanyes del foc. Per exemple, les frases breus de Twitter solen ser un bon punt de partida per començar a estirar fils, per a desenvolupar tota mena d’exposicions i arguments, sobre idees que són plenament actuals i sobre altres que, com deien antigament del gin Xoriguer, a tota hora cauen bé.

Redes_Sociales_mas_utilizadas_en_EcuadorAquests dies, d’acord amb allò que és tendència al món internàutic, podria centrar-me en continguts que, per a mi, són més que interessants, com la problemàtica del canvi climàtic, ara que, a Madrid, s’haurà representat l’enèsim festival de la política cosmètica amb què s’amaga la incapacitat dels governs per aturar el desastre i fer-li front. I d’escàndols que s’hi relacionen, com el fet que Endesa, la segona empresa espanyola que més diòxid de carboni envia a l’atmosfera cada any, hagi comprat les portades de tots els grans diaris espanyols, en un exercici d’hipocresia supina, per a fer-se un rentat d’imatge i presentar-se com a solució quan és una part molt significativa del problema de l’escalfament global. També, podria dir moltes coses sobre la presència i el blanqueig del feixisme i de l’extrema dreta, no només a les institucions espanyoles, sinó a nivell europeu o mundial. O intentar escatir si hi ha realment una revolta global, amb focus escampats per tot el planeta, que obeeixen a alguns factors compartits, en què, potser, hi podríem incloure, com han fet algunes veus, el que està passant a Catalunya. Tal vegada en sortiria una contextualització d’àmplia perspectiva que ens permetria veure les coses des de nous punts de vista. Podria, finalment, recordar el drama de les migracions i del cementeri en què s’ha convertit la mar Mediterrània, un tema que, per molt que no sigui protagonista dels informatius, és una realitat escandalosa a una Europa que es vol civilitzada mentre camina, decidida, cap a la barbàrie. Però no crec que ho faci.

No només de política vivim els humans (fins i tot aquells que diuen que se’n fan enfora, per molt que, des del moment en què vivim de manera col·lectiva, tot ho és i no en podem fugir). Una sortida digna per a un xalandrot seria centrar-lo en algun tema relacionat amb la cultura, en general, o amb la literatura, en particular. Són àmbits que m’interessen especialment, moltíssim, la qual cosa justificaria que parlés, per exemple, de Joan Margarit i de la seva obra poètica (a més de tot allò que, com a símptoma i termòmetre d’una cultura, ha suposat el fet que li hagin concedit el darrer premi Cervantes i les reaccions que ha generat aquest fet) o, també, perquè m’encurioseix, abordar la polèmica —si és que realment n’hi ha— generada al voltant de la publicació de Ciutat de Mal, de Jaume C. Pons Alorda, ni que fos com a excusa per acabar cartografiant la funció de la crítica actual dins de l’ecosistema literari català. No crec, però, que ho acabi fent.

20190905151342_9788494836688De fet, una altra sortida digna seria dedicar un xalandrot a parlar de les darreres lectures que he fet, de les que m’han agradat o, perquè no, de les que cruixen de per qualque banda (o de per tot!). Podria, així, lloar les excel·lències de L’erosió, d’Antoni Martí Monterde (Minúscula, 2019), un llibre que combina l’assaig amb el dietarisme i la literatura comparada, entre d’altres ingredients —trens, cafès, bibliofília…—, a partir d’unes estades de l’autor a Argentina. O refermar-me en la convicció que Ferran Torrent és un mestre a l’hora de construir diàlegs, com demostra a Poder contar-ho (Columna, 2019), en què gairebé desapareix el narrador, en una novel·la que no passarà a la història de la literatura, però que proporciona una bona dosi d’entreteniment a qui s’hi endinsa. O, en acabar-los (gairebé els tenc enllestits), recomanar L’estrangera, de Serguei Dovlàtov (Labreu, 2019), Lítica, de Lucia Pietrelli (Males Herbes, 2019) o 39º a l’ombra, d’Antònia Vicens (Lleonard Muntaner, 2019).  D’aquelles obres que no m’han fet el pes, m’estim més no parlar-ne. No cal perdre el temps fent-ho. Pel que fa a les destacables, però, tampoc no ho acab de veure clar.

Una altra possible font d’inspiració podria ser la premsa illenca. No tenc per costum llegir-la —m’agrada desinformar-me i adoctrinar-me per altres vies—, però a la feina la tenc a mà i, de temes a tractar, en sortirien prou. Podria semblar un tòpic, però l’actualitat política alaiorenca donaria per una sèrie monogràfica prou llarga (i aquí, recórrer a l’estil de l’enyorat Gabriel Galmés seria obligat). També, podria entrar a disseccionar la sempiterna valoració negativa de les campanyes turístiques a què ens té acostumat el diari, per molt que, paradoxalment, any rere any, ens visiti més gent que mai (amb una despesa que, també, segueix una tendència a l’alça), com si no hi hagués límits ni demà que ho poguessin aturar. Podria centrar-me, perquè sempre hi té una presència destacada, ni que sigui en sentit negatiu, a la situació de la llengua catalana a l’illa i, sobretot, a l’anticatalanisme que, allà, hi té tots els altaveus disponibles. Amb qualsevol d’aquests temes, salvaria la papereta, tot i que no crec que m’acabi decidint per cap d’ells.

Un altre lloc comú dels xalandrots és la música. Com sempre, hi ha prou continguts on pouar. I més, des que assistesc a un curs d’història de la música rock, impartit per Pedro Sánchez Tuomala, l’hora i mitja més ben aprofitada de cada setmana. Només del que hi tractam, sessió rere sessió, podria tenir el blog aclarit durant una llarga temporada: que si en Bob Dylan per aquí, marcant gairebé tota la música nord-americana que es fa a partir dels seus discos elèctrics; que sí les cançons, independentment de si són o no «autèntiques», quan són bones ho són i prou (a més de corroborar que la indústria musical no ha variat gaire dels anys seixanta del segle XX ençà); que si el concepte de crossover a les llistes pot tenir altres interpretacions sociològiques; que si els Beatles o els Stones, que si Stax o Motown… En podria parlar, però no crec que ho faci.

Moleskine_HardboundFinalment, un darrer recurs sol ésser la llibreta. Des de fa una pila d’anys, vaig per tot acompanyat d’un quadern (ara mateix, un de la marca Moleskine, que fa fi) i uns quants bolígrafs, per tal de, sempre que sigui necessari, anotar-hi qualsevol idea inspiradora. No sé fer-ho al mòbil, ni a la tauleta tàctil. Som primitiu, en aquest aspecte. I tot, per no haver de fiar de la meva desastrosa memòria. Fullejant la plagueta, recuper algunes anotacions, indicis, esquemes previs que, en algun moment i per tota mena de motius, han quedat aparcats. Sempre podria ressuscitar-ne algun. He descobert, per exemple, que tenc pendent desenvolupar una reflexió al voltant dels drets lingüístics dels catalanoparlants, trepitjats de manera recurrent, per molt que el marc legal vigent hauria de permetre d’exercir-los plenament. També, tenc mig embastat un text sobre la pressió difusa i la seva incidència en el medi menorquí. En aquest cas, em manca informació per a aprofundir-hi (n’havia de recollir al darrer congrés del GOB i no hi vaig poder anar).

També, espera el seu moment un xalandrot que relacioni la il·lustració menorquina amb la nova il·lustració radical que proposa Marina Garcés, un tema que ja he treballat però sobre el qual m’agradaria seguir-hi pensant. Podria aprofitar l’excusa que es celebren, justament aquests dies, les Jornades Joan Ramis i la xarxa de relacions il·lustrades, amb les quals l’IME es torna a situar al capdavant de la historiografia literària catalana, per a reincidir-hi. O, ja que tocam aspectes literaris, no seria mal moment per a seguir analitzant-ne l’actualitat illenca, tot i que després de veure com han reaccionat alguns autors dels quals he parlat recentment —sempre en positiu!—, crec que he de deixar pair molt bé tot allò que vulgui explicar, per tal de fonamentar al més sòlidament possible els meus arguments i no acabar pixant fora de test o generant malentesos.

No crec, però, a hores d’ara, que la llibreta Moleskine sigui la solució de res. Pensava, il·lús de mi, que la inspiració arribava a base d’escriure. Que, com més pàgines anés emplenant, més fàcil seria definir les següents. Que la cosa vindria gairebé tota sola. No és ben bé així. Ara mateix, per exemple, el cervell està engrunat en altres coses i trobar el tema del proper xalandrot esdevé un maldecap. Confiï, així i tot —ni que sigui havent-ho d’aclarir a darrera hora, de veres i corrents—, tenir-ho tot enllestit perquè dissabte matí es mantengui la cita amb els lectors del blog. Al final, de fet, es tracta d’escriure. D’esmolar l’eina. És tan senzill com tot açò. Com a Les joies de la Castafiore, la magistral aventura de Tintín, no cal que passi res d’important perquè l’obra funcioni. La temàtica, a la pràctica, pot arribar a ser secundària. Escriure. Del que sigui. D’açò es tracta.

Share Button