Com menjam

DSCN0262

Identificam Josep Pla amb un aforisme que ve a dir que les persones som «el que hem menjat». Com tota frase treta de context, els mots planians han fet fortuna a la vegada que, segurament, han perdut el sentit original amb què varen ésser concebuts: El que hem menjat és el títol d’una de les diverses obres que l’empordanès va dedicar a la gastronomia i que és, des de fa temps, a la llista de lectures pendents. Per tant, no en tenc un coneixement directe. Dir, però, que som el que hem menjat, així, sense pensar-hi gaire, en una primera impressió, sembla remarcar la importància cultural de la gastronomia, de l’alimentació, a l’hora de configurar la identitat individual i col·lectiva dels humans. Aquesta intuïció es confirma en llegir els mots amb què Jaume Fàbrega presenta aquest llibre, del qual afirma que és una «una obra sòlida, en la qual, deliberadament, tot partint de l’Empordà com a pretext conegut i viscut, intenta refer els senyals d’identitat de la cuina nacional catalana, no solament del Principat sinó fins i tot dels Països Catalans, concepte que l’escriptor —conservador però intel·ligent i observador— tenia molt clar». Així i tot, no és només el què allò que ajuda a construir la identitat de què parlam. Cal tenir present, també, un aspecte que hi està essencialment vinculat (i que és interessantíssim des d’un punt de vista antropològic): el com. Perquè és evident que també som en funció de la manera en què menjam.

Estic segur que hi ha alguna disciplina de l’antropologia que ha dedicat esforços a escatir com la manera en què elaboram i ingerim el menjar també reflecteix allò que som a nivell individual i col·lectiu. He de confessar, però, que tampoc no tenc cap coneixement mínimament fiable respecte d’aquesta presumpta branca gastronòmica dels estudis antropològics, tot i que intuesc que allò que fan gent com Jaume Fàbrega hi ha de tenir una relació directa. Tot i aquesta manca de bagatge acadèmic, hi ha una sèrie d’evidències que em permeten d’intentar fonamentar un discurs amb un mínim de consistència. Així, amb un mínim d’observació de la realitat que ens envolta, de la qual formam part, podem formar-nos clarament la idea que, en una societat hiperaccelerada com la nostra, en què una part de la població viu de i per a la feina, de cada vegada són més habituals unes noves cerimònies en relació al menjar i a la manera de consumir-lo que són un viu reflex dels signes dels temps en què vivim.

plec35Comprovam, per tant, com s’ha anat deixant de banda el menjar fet a casa, a partir d’elaboracions culinàries senzilles (tot i que n’hi hagi de més complexes, reservades a les ocasions especials), que tenen com a base els productes de proximitat i de temporada, i que requereixen, sobretot, temps i una mínima destresa davant dels fogons. Així, han anat perdent protagonisme molt de plats que formen part de la tradició culinària autòctona, aquells que millor s’adapten a la idiosincràsia de cada lloc. I, alhora, l’actual globalització de la cuina ha permès d’incorporar a les dietes nostrades, amb naturalitat, però també de forma massiva, menjues tan diverses com el sushi, les fajitas, el kebab o la pizza, la qual cosa no fa res més que corroborar un procés d’homogeneïtzació —és a dir, de pèrdua de la diversitat identitària i, per tant, cultural— a què tendeix el planeta en gairebé tots els àmbits. En aquest sentit, per a contrarestar aquesta dinàmica uniformitzadora, és encomiable la feina que, a Menorca, està fent l’associació Fra Roger, centrada en la recerca, la divulgació i l’actualització del patrimoni gastronòmic illenc o, de manera puntual, el gra de sorra que hi aporta una iniciativa, centrada en el foment de la lectura, com és el Plec de Lectura de novembre, que dona a conèixer una selecció dels continguts de les Llibretes de cuina menorquina del segle XIX, de la mà de Margarida Cursach, que les ha estudiades a fons, que es complementen amb una sèrie de fotografies prou il·lustratives d’Ana Capó.

Els canvis en el menjar de què parlam han vingut acompanyats d’uns nous hàbits, en què, per exemple, els panxons a casa —a la cuina, sobretot, el lloc que, fins no fa gaire, era l’espai central de la llar a nivell de socialització— han acabat esdevenint excepcionals. Asseure’s al voltant d’una taula, junts, en família (amb tots els matisos, accepcions i sentits amplis que aquest mot pot tenir avui en dia), per dedicar un temps a la conversa, a parlar i, per tant, a cohesionar els lligams del grup, ha esdevingut gairebé impossible per a una part significativa de la població. La manca de temps, causada generalment per les obligacions laborals, ha fet molt difícil coordinar els horaris per tal de facilitar-ho.

Tot plegat, a més, té una incidència directa en la qualitat dels àpats. No hi ha disponibilitat temporal per a elaborar-los, la qual cosa es compensa, per exemple, recorrent al menjar fet (que, en el millor dels casos, pot tenir un mínim de qualitat, tot i que, des del moment en què s’elabora de forma massiva i d’acord amb les regles del mercat, té tots els números perquè aquesta premissa esdevengui mala de complir) o, pitjor encara, adquirint productes ultra processats, congelats majoritàriament, que es cuinen —és un dir— posant-los una estoneta al microones. A vegades, les obligacions laborals obliguen a acudir a restaurants de menú, en què la qualitat del menjar —ranxo o cuina de batalla, en moltes ocasions—, es compensa amb el fet que les converses hi són possibles, tot i que el context de privacitat no és el mateix. No és possible el recolliment de què parla Josep Maria Esquirol a La resistència íntima. Es fa impossible la cura del si mateix mentre es comparteix un plat a taula, en ambients massificats en els quals, moltes vegades, hi ha tanta renou que el diàleg eficient i significatiu no es pot fer amb les condicions mínimes necessàries.

elquehemmenjatHi ha encara una derivada pitjor d’aquesta situació: el fet que, moltes vegades, desapareix directament el temps dedicat als panxons. No pot ser —però ho és— que l’hora del dinar quedi reduïda a una petita pausa de mitja hora enmig de la jornada laboral, un breu parèntesi en què el sandvitx o l’amanida de carmanyola, deglutida en solitari, és la trista constatació de la derrota gastronòmica de la societat actual. Una més de tantes batalles perdudes per la societat actual. Com ho és, també, que el fast food hagi esdevingut hegemònic. Per variar, aquest és una altre cas en què, de manera clara, el nom sí fa la cosa, a partir de dos termes que són, en un principi, antagònics: menjar i rapidesa. El binomi –tan significatiu– és el mirall que millor reflecteix el temps actual, el temps sense temps per a cuinar i per a menjar amb un mínim de dignitat.

Per açò, no deixa de ser un acte subversiu intentar, de manera èpica fins i tot, fer, cada dia, un panxó a casa —dinar o sopar—, establir un moment en què hi sigui tothom i, també, en què el menjar hi estigui a l’alçada, és a dir, que sigui producte d’una elaboració tranquil·la. Perquè allò que està fet amb cura, amb gust, transmet aquests valors a qui fa part del ritual. També, no deixa de ser-ho, tot i que de manera més excepcional, reunir-se, amb familiars o amb amics, en l’espai d’una cuina, per tal d’elaborar, amb la calma necessària, algun plat que es surti de la rutina, que la violenti fins i tot. I que, mentre es vagi fent, al seu ritme, a poc a poc i en bones, es creï l’atmosfera perfecta per a fer-hi créixer, esponerosa, la conversa (regada, si pot ser, amb aquelles begudes que s’hi adiguin a la perfecció). És l’aperitiu perfecte que ha de permetre, un cop acabat de cuinar el menjar, de seure a taula per tal de refermar els lligams del grup a base de mossos, glops i paraules, brindant pel fet d’ésser-hi, tot agraint la sort i el privilegi de poder-ho fer.

Evidentment, en aquest context, allò que es menja és important. Molt. Però el com hi està, almenys, a la mateixa alçada. Gosaria dir que s’hi troba, fins i tot, un pèl per sobre. Per exemple quan, dins el plat, hi ha, acabat de servir, després d’unes hores d’elaboració i cocció i, per tant, mentre encara fumej, un magnífic arròs brut de temporada. Poder viure’n el procés d’elaboració —la part final, sobretot, quan la flaire meravellosa n’amara tota l’estança—, en bona companyia, fent part de les millors converses possibles, aquelles que són aliment de l’ànima, aquelles en què es celebra el retrobament de les amistats que, pels capricis de l’atzar, s’han anat escampant pel món, és un regal. I si, a més, una cerimònia com aquesta, té lloc en un espai privilegiat —posem per cas una casa a la badia de Fornells—, un bon dissabte de novembre, com avui, en què el temps meteorològic convida a romandre a redossa, el resultat no té preu. És, de fet, un com que —al costat dels altres, els rutinaris— ajuda a retrobar-se amb una vida autèntica, d’exorcitzar la inhumanitat del present continu i líquid pel qual navegam en el nostre dia a dia. És una victòria davant de l’oligocràcia liberal (per dir-ho amb els mots que Antoni Martí Monterde empra a la deliciosa L’erosió), que ens vol, també a nivell gastronòmic, diluïts dins del gran brou de la globalització, la qual cosa no succeirà mentre ens entestem a reincidir-hi. Perquè no podem perdre mai.

Share Button

Un comentari

  • Emili Pons

    23 novembre, 2019

    Tens raó, també en la gastronomia ens volen “diluïts dins del gran brou de la globalització”… que els és més bo de remenar.

Deixa un comentari