Loquillo, el troglodita

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

D’una banda, me put fer-ho; de l’altra, tenia clar que estava condemnat, inevitablement, a dedicar algun dia un xalandrot a José María Sanz, més conegut en el món de la faràndula com a Loquillo. Musicalment parlant, és un intèrpret que m’agrada. Des de fa molts anys. No me sap cap greu reconèixer que al darrere de tot plegat hi ha un lligam evident amb la meva història personal i sentimental. No debades, alguns dels primers discos que em van marcar duien el seu nom (i el logotip, amb l’icònic ocell Woody dels dibuixos animats, d’on li ve el sobrenom, convertit en un roquer macarró, amb tupè, cigar i cara de pocs amics) a la coberta. Per acabar-ho d’adobar, el primer dels concerts «importants» a què vaig assistir va ser el de la gira de presentació del directe A por ellos… que son pocos y cobardes (1989), que no sé per quins set sous va passar per Maó. Va ser una experiència brutal. A més de passar una calorada, segons contava la rumorologia de l’època, els bots de més de tres mil persones van deixar tocats els fonaments del poliesportiu municipal. Algun il·luminat va construir-hi la pista de bàsquet, on es va fer el concert, al primer pis de l’edifici. La descàrrega de watts que ens oferiren els Trogloditas en aquella vetllada va ser antològica. Almenys, així ho vaig percebre. No vaig ser l’únic a fer-ho. Amb catorze anys, aquestes coses queden marcades amb foc a la memòria.

46b9d34d314cadc1bfe00cb809508d3f

De llavors ençà, de manera irregular (tot s’ha de dir), he seguit la trajectòria del . Després de la decepció que va suposar el disc Hombres (1991), el vaig deixar de banda, tot i que en vaig segur la trajectòria a través de la premsa musical. Més endavant, de la mà d’una reedició del disc El ritmo del garaje (2001) i del recopilatori Loquillo Rock ‘n’ Roll Star 30 años (2009), hi vaig tornar a connectar. En vaig redescobrir algunes cançons que s’afegiren a la meva banda sonora vital, però poca cosa més. Amb La nave de los locos (2012), la decepció va ser grossa, un mal gust de boca que es va reforçar amb un indigne intent de concert a Maó, amb què suposadament preparava la gira de presentació d’aquell disc. Ara bé, els primers treballs de l’artista hi són i els escolt amb una certa regularitat. I em segueixen agradant, fins i tot quan el pas del temps ha fet evident la malaptesa d’algunes de les lletres que, desafinant si calia —perquè de cantar, la veritat, no n’ha sabut mai— Loquillo feia arribar al seu públic.

Se li ha de reconèixer el mèrit, açò sí, que sempre ha sabut rodejar-se d’una colla de músics de primera categoria, estratègia de la qual no se n’ha amagat mai, que han donat a la seva proposta una solidesa musical molt per damunt de la mitjana, d’entre les quals cal destacar la que va ser durant molts d’anys la seva banda de rock ‘n’ roll: Los Trogloditas. Potser els músics que l’acompanyen en l’actualitat són més bons des d’un punt de vista tècnic, més professionals si ho volem dir així, però és amb els primers que va gravar una tongada de discos, farcits de cançons icòniques, que em van acompanyar durant l’adolescència, aquella època amb què la gent es configura, per a bé i per a mal, com a persones. Amb ells va viure l’època d’esplendor. I els primers anys de decadència, també.

Però una cosa són les obres artístiques i una altra, molt diferent, el personatge (i, darrere d’ell, en aquest cas de manera més que evident, la persona). M’interessa, d’alguna manera, com l’ha anat construint, com el manté, fins i tot assumint el risc que la màscara acabi fusionant-se amb el rostre que hi ha al darrere. Malgrat tot, però, no puc evitar de riure quan el veig esforçar-se per passar per una mena d’home del renaixement. Sembla molt convincent quan s’hi presenta, però prest el vestit li va gros. Amb ell, hi mantenc una relació d’amor-odi. Cada vegada que obre la boca, la caga. Costa poc que li surti el vessant masclista (és un clar exemple d’allò que s’anomena un matxirul·lo) o que deixi a entreveure una certa tendència a la ideologia ultradretana. Els fets l’avalen: enviar-li un ram de flors a Inés Arrimadas en plena campanya electoral no ajuda a presentar una imatge progressista, allunyada, per cert, de l’anarquista de saló que cantava a «Rock suave». N’hi ha per a enviar-lo a filar una parell de vegades al mes, com a mínim si se’l segueix per les xarxes. I, malgrat tot, en seguesc l’actualitat. Intent estar al dia de l’univers Loquillo, la qual cosa inclou el seguiment d’un altre personatge que déu n’hi do: Sabino Méndez, una persona que també és als antípodes, ideològicament, d’un servidor, però que passarà a la història per haver escrit algunes de les lletres més memorables de la història del rock espanyol.

chanel-cocaina-y-dom-perignonEnllà de la música, però, en els darrers anys, allò que m’ha mantingut connectat amb el cantant ha estat la literatura. L’home ha escrit (ell o algun negre literari, és igual) alguns llibres de caràcter autobiogràfic, el darrer dels quals, Chanel, cocaina i Dom Perignon (2019), vaig llegir no fa gaire, aprofitant un viatge en avió i les hores mortes d’aeroport que l’acompanyaren. Literàriament, és una obra xereca. El to del narrador intenta reflectir la manera altiva i sentenciosa del personatge, que fa aigües en un text tan llarg. A més, la visió maniquea i manipulada del panorama que descriu —un període comprès entre la gravació del disc La mafia del baile (1985) i la publicació de Mis problemas con las mujeres (1987)—, en què una de les idees centrals del llibre és l’oposició entre una Barcelona urbana i cosmopolita, socialista, amb la resta de Catalunya, segons ell, rural i endarrerida culturalment, obliga a fer-ne una lectura comparada amb Corre, rocker: crónica personal de los ochenta (2000) el llibre de Sabino Méndez, també autobiogràfic, que mostra les coses des d’un altre punt de vista. L’obra, molt desmitificadora, posa el cantant a l’alçada de la resta d’humans, amb les seves misèries incloses.

Per cert, tothom sap que aquests dos mascles alfa van acabar barallats a finals dels vuitanta. Es van reconciliar més endavant. En fer-ho, el llibre de Méndez, curiosament, va desaparèixer de les llibreries. Va esdevenir introbable. No devia convenir que qualcú el llegís i arribés a pensar quina mena d’interessos els havien empès a fer les paus. El buit bibliogràfic es va compensar, però, amb l’aparició d’un nou llibre de Sabino, Hotel Tierra (2006), en què les referències al període en què ambdós compartien banda musical, eren vistes amb uns ulls molt benevolents. Així i tot, l’obra és molt interessant, des del moment que és una mena de dietari en què, especialment les pàgines que ens mostren la degradació de l’heroïnòman, deixen al descobert un autor que sí sap escriure, que domina l’ofici. De Sabino, també n’he llegit, tot i que va per un altre camí molt diferent, Limusinas y estrellas (2004), una història de la música rock molt interessant, sobretot quan l’opinió personal s’imposa a les dades objectives que, es suposa, són la base d’aquesta mena de llibres. Així i tot, és difícil, en llegir-lo, no deixar de pensar que l’obra sembla feta per encàrrec o, pitjor, per una necessitat pecuniària. L’estil, que traspua una certa desgana, se’n ressent.

corre_rockerSembla, però, que Loquillo i Sabino van acabar barallats una altra vegada. O almenys així és com interpret el fet que, fa poc, el 2018, Anagrama ha reeditat Corre, rocker: crónica personal de los ochenta, una obra, per cert, molt allunyada de les pseudohagiogràfies de Loquillo, de qui també he llegit Barcelona Ciudad (2010), centrada en els anys d’adolescència de l’autor i en les primeres aventures musicals, a la qual escau perfectament tot el que he dit respecte de l’altre llibre seu, comentat un parell de paràgrafs més amunt. Ens trobam davant de la típica literatura que ajuda a passar les avorrides esperes aeroportuàries. I poca cosa més. Ara bé, hi ha moments en què aquest tipus d’obres, intranscendents, s’agraeixen. Escauen perfectament als no-llocs on són llegides.

Hi insistesc: no acab d’entendre perquè encara m’interessa allò que fa aquest home. Més ben dit, el personatge. Racionalment, res no ho justifica. Però com que el cervell, aquí, es veu que hi té poc a fer, que qui comanda és el cor, intentaré no perdre-li la pista en els propers mesos, per molt que cregui que, realment, res del que farà en el futur no m’arribarà a sorprendre. Per açò, més que interessar-me pel seu darrer treball, acabat de publicar aquest mes d’octubre, El último clássico (el narcisisme que emana del títol es veu d’una hora enfora), potser que intenti saber més coses de les darreres reedicions remasteritzades, en vinil, dels clàssics Morir en primavera (que sona mentre estic revisant aquest text), Mis problemas con las mujeres i La mafia del baile o que, en la propera visita a un aeroport, em dediqui a passar el temps llegint El chico de la bomba (2012), El hijo de nadie (2014) o En las calles de Madrid (2018), també escrites per Loquillo (o un negre literari: és igual). Ja ho veurem, que va dir aquell.

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    27 octubre, 2019

    Benvolgut senyor PM,
    M’imagín que si us heu sentit representat per una part d’aquest escrit és, potser, perquè algunes de les coses que s’hi expliquen també les heu viscudes en primera persona.
    M’agrada, i molt, d’altra banda, la idea que la música de Loquillo és inevitable. És exactament açò.
    Pel que fa al disc Hombres, i la resta de treballs posteriors, potser el millor seria, un dia, parlar-ne amb una o dues cerveses al davant. Sense presses. Segur que trobaríem més d’un punt de coincidència. Moltes vegades, el millor de la música és poder-ne parlar amb altres persones. És una de les coses que m’agradaria fer amb més freqüència. Ja sabeu on trobar-me.
    Finalment, és ben cert que tornam vells, però no ho és menys que poder-hi ser, encara, i fer que allò que ens va marcar al passat segueixi formant part del nostre present, després d’un procés de destil·lació i depuració que vol temps, no deixa de ser un gran què.
    Us enviï, també, una abraçada nostàlgica, però plena alhora de present i de futur, perquè crec que hi ha una sèrie de cançons d’aquest senyor que, inevitablement, ens acompanyaran tota la vida. Serà un bon senyal.
    Salut!

  • PM

    26 octubre, 2019

    Estimat senyor Pelegrí.
    Com pot entendre m’he sentit representat en una part d’aquest escrit.
    Però no al cent per cent. Jo sempre he tingut clar que no s’ha de confondre la part pel tot, que el personatge era molt prescindible però la seva música inevitable.
    Per cert, “Hombres” m’agrada
    Una abraçada nostàlgica
    Joer, tornam vells

Els comentaris estan tancats.