Sant Jeroni i la poma malèfica

GHS04802

Sant Jeroni, un dels pares de l’església catòlica, que va viure a cavall dels segles quart i cinquè de la nostra era, va ser el responsable de la traducció llatina de la Bíblia (a partir dels textos establerts al cànon grec o dels Setanta). Coneguda amb el nom de Vulgata, va esdevenir, a partir del Concili de Trento (1546), la traducció catòlica oficial de les Escriptures, un estatus que va mantenir fins al segle XX. No cal dir, idò, que una part molt important de la influència bíblica en la cultura i l’art, des de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, ha partit de la versió que en va fer Sant Jeroni. Tot açò explica, també, perquè el trenta de setembre, el de la seva festa, es commemora el dia de la traducció.

No cal recordar la importància que té la tasca de traslladar els textos d’unes llengües a unes altres a l’hora d’escurçar les distàncies existents entre les moltes cultures del món. Els traductors són especialistes a eliminar les barreres interpretatives, a fer gairebé invisibles els obstacles que neixen de la diversitat lingüística. Són, per exemple, fonamentals a l’hora de definir allò que anomenam literatura universal. Però, malauradament, tot i la importància cabdal de la feina que desenvolupen —almenys a les nostres latituds— acostumen a viuen en la invisibilitat. És una situació injusta, perquè gràcies a la seva tasca esdevenen coautors de les obres que tradueixen. Com a recompensa, però, moltes vegades el seu nom ni tan sols apareix a la coberta dels llibres que han traduït. Una campanya promocional, fa uns anys, plantejava una pregunta la resposta de la qual cercava donar la visibilitat a l’ofici: amb quants traductors t’has ficat al llit? Hi podríem afegir: de quants saps el nom?

Enguany, per exemple, he d’agrair a José Luis Amores haver pogut llegir, en castellà, les Conversaciones con David Foster Wallace. Tot i que, a vegades, les entrevistes amb un autor no acostumen a aportar res de profit al coneixement de la seva obra, en aquesta ocasió les declaracions de l’escriptor nord-americà, centrades en la literatura (malgrat tocar alguns aspectes biogràfics, inevitables i, alhora, necessaris), generen un gaudi gairebé continu, amb declaracions que no fan altra cosa que obrir la porta a reflexions aprofundides que ajuden el lector a entendre una determinada manera, una de les més interessants de l’actualitat, de fer narrativa.

A més, de Wallace, en català, aquest setembre mateix he pogut assaborir l’esperada antologia d’articles He ballat (breument) la conga, gràcies a la traducció de Ferran Ràfols Gesa. El resultat és un altre llibràs, en què cadascun dels textos esdevé una joia assagística, per l’estil en què estan escrits i, també, per les reflexions que hi inclou. Tot i que, en algun moment, l’acumulació d’ironies, potser un pèl massa ianquis, poden despistar-nos, el llibre és d’aquells que deixen marca. La quantitat de text que hi he anat subratllat és tan gran que la relectura en serà obligada. Ara només queda creuar els dits i esperar que, algun dia no gaire llunyà, Ràfols pugui tirar endavant la tasca ingent de traslladar al català Infinite jest (m’imagín que amb el títol La broma infinita), la novel·lassa, en tots els sentits, de l’autor nord-americà.

A vegades, algun escriptor consolidat es dedica a la traducció. En aquest cas sí que acostuma a aparèixer el seu nom a la coberta del llibre. El màrqueting n’és el culpable. És el que passa amb L’arrencacors, de Boris Vian. Tot i que amb un cos de lletra més petit que el dedicat a l’autor, però en un lloc destacat, el nom de Joan-Lluís Lluís vol ser un esquer gràcies al qual el lector s’endinsi en les pàgines de l’autor francès. No ha estat el meu cas. En tenia curiositat, d’un temps ençà, perquè se’l considerava influència de Pau Faner. Per açò, quan en vaig veure un exemplar a la manacorina Món de Llibres, no vaig poder evitar comprar-lo. I sí: la fantasia hi és present, però en un sentit molt diferent al que trobam en l’autor ciutadellenc, ja que Vian, finalment, el que cerca és mostrar-nos un món inhumà, sense sentiments ni emocions, les víctimes principals del qual són els fillets.

Un cas semblant a l’anterior, amb més punts de contacte del que pugui semblar, el trobam a Claus i Lucas, d’Agota Kristof, una de les obres més colpidores que he llegit en ma vida, a la qual he accedit en la traducció catalana de Sergi Pàmies, un altre autor consolidat de les lletres catalanes. En realitat, el volum aplega tres novel·les en una. Hi ha, per tant, una història que són tres històries, en què cada llibre matisa, modifica, l’anterior. Des d’un punt de vista literari, i perdonau-me el tòpic, aquest obra és una festa. En alguns moments, no sé perquè, la manera de retòrcer la història, fins a fer-la paradoxal (i colpidora alhora), em va recordar Manuel Baixauli. I tot, com dèiem a l’anterior paràgraf, per mostrar-nos un món inhumà, sense sentiments ni emocions, les víctimes principals del qual són, també aquí, els fillets.

La poesia, traduïda, també ha ofert molt bons moments de lectura, enguany. Gràcies a la feina de Joanna Bielak, els versos aparentment senzills i entenedors del llibre Instant, de Wislawa Szymborska, aconsegueixen submergir el lector en un nivell de reflexió profunda, extraordinària, sobre el temps i com hi fem encaixar la vida. Hi ha —tot s’ha de dir— alguns detalls de la traducció que potser no acaben d’estar ben resolts (alguns clítics, sobretot), però aquests són detalls secundaris o, segurament, dèries de perepunyetes que no desmereixen, en cap moment, el resultat final. D’altra banda, cal dir que m’agradaria poder escoltar aquests versos llegits en la seva llengua original, per a captar-ne un ritme que no sé fins a quin punt té l’original i que, per tant, desconeixem si la traducció l’ha pogut mantenir.

La llista de traductors i títols és molt més llarga. Només n’he citat alguns perquè volia destacar el nom i la tasca de qui ens permet accedir a uns textos que, d’una altra manera, romandrien fora del nostre abast. N’hi ha, per cert, que han esdevingut senyal de garantia: si Anna Casasses tradueix un llibre, de qui sigui, serà bo; d’altres, tot i haver treballar amb l’obra de gent diversa, formen un tàndem indissoluble amb algun autor, com és el cas de Marta Rebon amb Svetlana Aleksiévitx (malgrat ser la traductora de la també imprescindible Vida i destí, de Vassili Grossman), o de Miquel Cabal amb Sergei Dovlàtov. De fet, ara que hi pens, la darrera obra de l’escriptor rus que ha traduït, L’estrangera, encapçala la llista particular de les lectures pendents per a la tardor que acabam d’encetar.

Adán y Eva

El mèrit de la tasca del traductor és inqüestionable. Evidentment, n’hi ha que fan millor la seva feina que no pas altres. Però no és sobrer comentar que, a vegades, una de les dificultats de l’ofici rau en la malaptesa dels lectors a l’hora d’interpretar-ne els resultats. Sobretot, si el text presenta elements simbòlics i pragmàtics complexos i subtils alhora. La Bíblia traduïda per Sant Jeroni ens n’ofereix, potser, un dels exemples més clars. Al Gènesi, en la versió de la Vulgata, tot parlant de la breu estada al paradís d’Adam i Eva, hi podem llegir, quan es fa referència als fruits de l’arbre prohibit, que la parella no podia menjar-ne perquè «eriti sicut dii, sientes bonum et malum» («sereu com deus, coneixedors del bé i del mal», Gn 3,5). Una interpretació errònia de la traducció llatina, en què es va associar el fruiter amb el seu fruit i, de retruc, amb el mot «malum», que també podia significar poma, va fer que l’arbre del bé i del mal acabés convertit en una pomera.

Tot i que en cap moment el text bíblic concreti de quin fruit es tracta —a la traducció catalana actual hi llegim que «podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem» (Gn 3,2-3)—, al llarg dels segles, l’error d’interpretació del mot malum va fer que la iconografia medieval, renaixentista i barroca, sobretot, representés una poma com a responsable de l’expulsió d’Adam i Eva del paradís. Una poma. La de la discòrdia (de fet, sempre he tingut la intuïció, per desgràcia indemostrable, que l’arbre era realment una figuera: no me demaneu perquè). De cap de les maneres, però, podem atribuir a Sant Jeroni la culpa d’aquest terrible malentès. Sort en tenim, dels traductors. De les mancances dels lectors, potser podríem parlar-ne un altre dia.

Share Button