Lectures retrobades (VIII): amor, desamor i caramuixes

8605398994_b08528a784_o

No sempre cal fer un gran salt en el temps per a retrobar lectures que, per un motiu o altre, van passar desapercebudes en el moment d’aparèixer. En aquesta ocasió, només hem hagut de retrocedir fins a 2014, any en què es publicà el Llibre d’amorg de Tomeu Truyol Febrer, per a fer-ho. Abans d’entrar en l’anàlisi estrictament literària de l’obra, no podem deixar de remarcar la importància que, a nivell editorial, va tenir l’aparició d’aquest volum, amb què Arrela encetava la seva col·lecció «Revers» de poesia. Per primera vegada en molts d’anys, una editorial privada s’arriscava a publicar el poemari d’un autor de i des de Menorca, amb una proposta que —per cert— defugia qualsevol tipus de comercialitat. La qualitat literària era gairebé l’únic argument que avalava el text de l’autor ferrerienc a l’hora d’enviar-lo a fer part de la jungla del mercat, també enllà de les fronteres geogràfiques de l’illa. Crec que arriscar és el verb que millor defineix la tasca, fins a un cert punt quixotesca, que durant els darrers anys han emprès Ariadna Ferrer i Guillem Alfocea, oferint als lectors llibres totalment necessaris, tot i que no sempre hagin trobat la resposta necessària del públic per a fer-la viable.

llibreamorgEn el cas del Llibre d’amorg, és difícil no veure una actitud gairebé temerària, segurament de base romàntica, per part d’uns editors que decidiren encetar una col·lecció poètica amb un autor que no deixava de ser novell i, per tant, desconegut del gran públic —malgrat haver publicat, a quatre mans, amb Guillem Alfocea, Calidoscopi (Ateneu Alternatiu sa Sínia, 1998) i d’haver participat en diverses publicacions col·lectives—, a més de fer-ho amb un títol que embolcallava una proposta molt allunyada del que sol ser habitual en el món de la lírica, no només illenca. Si a tot açò hi sumam la resta de greuges que, de per si, pateix la poesia, cal estar molt agraïts al fet que, gràcies a Arrela, avui, qui ho desitgi, pugui endinsar-se en els versos de Tomeu Truyol.

El títol de l’obra, que fusiona els mots amor i amarg, estableix clarament la temàtica i, fins a un cert punt, el to del llibre. A més, el pròleg, imprescindible, de Guillem Alfocea (que, tot i la recomanació amb què el comença, s’ha de llegir abans de submergir-se en els poemes de Tomeu Truyol), ajuda a establir les coordenades en les quals cal situar els versos del Llibre d’amorg, que formen un conjunt plenament coherent (sense deixar de banda però, que «la unitat poètica essencial de la poesia és el poema, no el poemari») en què, tot fugint dels tòpics i llocs comuns en què ha caigut una determinada concepció de l’amor, empastifada de sentimentalisme embafador, totalment irreal, «el poeta teoritza, sospesa la projecció de la distància en les relacions amoroses, es plany d’una soledat que el salva i el condemna, li presenta esmenes a l’amor, l’interroga, li qüestiona la seva meravella, emperò mai el fa malbé, mai l’abarateix.» La relació entre l’amor i la distància física que separa els amants conforma el nucli temàtic al voltant del qual giren les diferents composicions del llibre.

El Llibre d’amorg s’estructura en dues grans parts. En la primera, trobam una sèries de textos en què es celebra la trobada entre els amants, en què el sexe esdevé central en la relació amorosa (és allò tan conegut d’Ausiàs Marc: la carn vol carn). L’obra presenta unes primeres pàgines amb un alt contingut eròtic, amb uns versos roents, encesos de passió, en què els cossos deixen anar tot tipus de substàncies a la recerca del plaer hedonista («I bleixava la carn / regalims de suor / i ens llepàvem els pits / i amb els dits arpejant / procuràvem, humits / un fornici major»). La trobada física, el joc dels cossos que gairebé es fusionen, en què els versos són una celebració de la vida, seguint el patró, per exemple, de Vicent Andrés Estellés o Salvat-Papasseit, ajuda, per contrast, a entrar en el tema central de l’obra, un cop els amants es separen i la distància esdevé protagonista de la relació.

La primera conseqüència de l’allunyament és la limitació del sexe, que ara esdevé joc onanista, masturbació amb la qual s’intenta mantenir encesa la flama de la relació tot i que, a la pràctica, aquesta pràctica no deixa de ser res més que un testimoni de la pèrdua. Aquí potser és adient recordar uns versos de Palau i Fabre: «l’home no plora / pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol», que fins i tot podem connectar directament amb el títol del poemari de Truyol. Després de l’erotisme alegre de les primeres composicions, el cos de la persona estimada passa a ser un record, trist consol, finalment estèril (com afirma al poema «Naufràgil», de títol i continguts ponçponsejants: «Amb dits nafrats dolgut llegesc / l’adust contorn dels cocons buits / i arran de mar, / la memòria silenciosa»

Les dificultats de mantenir viva, des de la distància, la flama d’un amor que, com hem vist, es basava en el contacte físic dels cossos, en el sexe més apassionat, avancen en la lògica d’un discurs que condueix a un punt de no retorn, aquell en què «Amor i Desamor es troben» i, finalment, «es donen la mà, / atordits o estranyats / i s’acomiaden». Malgrat que «el que passa després / segueix sent un misteri», la separació definitiva es vista com un moment d’esperança. Es deixa enrere l’amor amarg i el «demà s’escriu / amb mans obertes». Guillem Alfocea ens parla d’una planta, la caramuixa (anomenada també albó o porrassa, en funció del moment del cicle anual en què es troba), el nom científic de la qual, Asphodelus aestivus, «prové del grec i fa referència al fet que els seus rizomes o bulbs subterranis sobreviuen i retreuen després d’un incendi, talment com un amant després que el desamor en flames li socarrimi l’existència».

Aquesta reflexió sobre l’amor, sobre un determinat tipus d’experiència amorosa, que Tomeu Truyol presenta al seu Llibre d’amorg, formalment es presenta des d’un triple vessant. Els poemes —en què l’autor combina des de formes típiques de la tradició lírica occidental, molt formalitzades, fins a elements que trenquen amb la convenció (pocs, en aquesta obra, bàsicament versos trencats), i amb què demostra un bon coneixement de la tradició poètica i, alhora, el domini de l’ofici creatiu—, estan acompanyats per una sèrie de proses poètiques, generalment d’un alt contingut líric («A la pell, entre els dits, hi ha xaragalls per on corre l’absència disgregant»), que ajuden a teixir el fil argumental del llibre, i per tretze il·lustracions de l’autor, que n’arrodoneixen el contingut i que, alhora, converteixen el llibre en un objecte artístic.

Avesats a un tipus de poesia, especialment illenca, carregada de tòpics (d’entre els quals destaca el paisatgisme elegíac, farcit de barques i gavines, de cales d’aigües cristal·lines i d’una societat arcàdica, perduda per sempre davant de l’inexorable arribada del progrés i del turisme; tot plegat, amarat d’un conservadurisme ideològic que no s’allunya gaire del que propicià l’Escola Mallorquina) i d’un tractament de l’amor en què, com recorda Guillem Alfocea, «el lector ha de fer un esforç per creure que qui els signa [els poemes] hagi llepat mai un mugró o resseguit un entrecuix o xisclat un orgasme o hagi hagut d’ofegar l’impuls inflamat, acumulat, del seu desig en el succedani d’una masturbació», el llibre de Tomeu Truyol representa una alenada d’aire fresc des del moment que parla de l’amor des d’una perspectiva que el fa totalment versemblant i, per tant, connectat amb el conjunt de bagatges i d’experiències que poden tenir els lectors, que hi detectaran, automàticament, l’autenticitat del discurs, la versemblança.

Diuen que l’estiu és l’època de l’any en què la gent practica més sexe. Hi ha, fins i tot, estudis acadèmics que ho certifiquen. No cal dir que la calor té una relació directa amb aquest fenomen. També, d’altra banda, hi ha dades que demostren fefaentment que, després de les vacances d’estiu, augmenta el número de parelles que es separen. Diuen que, la gran majoria de les que ho fan, no han pogut suportar estar juntes tantes hores, sense la redossa que els proporcionen les rutines laborals. En un context com aquest, llegir el Llibre d’amorg de Tomeu Truyol, només pot ser una experiència enriquidora: de celebració, quan escaigui (és a dir, quan els cossos vulguin celebrar el plaer del sexe); de catarsi (en cas que, per algun tipus d’allunyament dels amants, no hi quedi més remei que romandre separats); d’assaborir bona literatura, però, sempre.

Share Button

Deixa un comentari