Hi ha un recurs literari, gairebé més vell que l’anar a peu —va començar a fer fortuna en el teatre clàssic grecollatí (i, posteriorment, en el de Shakespeare, per exemple) tot i que, amb el temps, va acabar essent habitual també en la narrativa i, actualment, s’encarrega de fer avançar els arguments de moltes ficcions audiovisuals (sèries i pel·lícules)— en què la descoberta, cap al final de l’obra, d’una veritat que n’afecta la idiosincràsia, canvia la sort del personatge principal, tot portant-lo inevitablement al desenllaç, que pot ser tràgic o feliç. Aristòtil denominà anagnòrisi aquesta manera de fer, tot i que també en podem dir reconeixement (o, fins i tot, agnició). En haver llegit La mort de l’Ànima, de Maite Salord, finalista del premi Sant Jordi de novel·la de 2006, no ens sorprendrà gens saber que l’autora ciutadellenca va presentar l’obra al certamen amb un títol provisional, Anagnòrisi, que no deixava de ser tota una declaració d’intencions d’allò que en contenien les pàgines.
Tal i com afirmava no fa gaire en relació a Esperança Camps, Maite Salord (Ciutadella, 1965) pertany al club d’escriptors que, per a desgràcia dels soferts lectors, es dediquen a la política. La conseqüència literària més important de tot plegat és que, després de publicar la celebrada L’alè de les cendres (Arrela, 2014), la seva producció ha restat interrompuda. Abans, aquesta professora d’institut en excedència, membre de la secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis (des de la qual, per exemple, va editar el volum Entremesos I de Vicenç Albertí i Vidal, 1997), havia publicat les narracions I del somni, tot (IME, 1998) i «Flor de gessamí» (1999), la novel·la Com una nina russa (la Galera, 2002), el conte «Omplir la nit» (IV Premi Contarella de Literatura, 2003), la novel·la Mar de boira (La Galera, 2004; Premi Ciutat d’Olot de narrativa juvenil), el recull assagístic fet a partir de comentaris radiofònics Freqüències (IME, 2006) i La mort de l’ànima (Proa, 2007), amb què va fer-se un lloc destacat en el panorama de la narrativa catalana actual.
L’autora, en una entrevista que va concedir al diari Menorca (27/12/2006), presentava l’obra tot dient que era una «novel·la estructuralment complexa, amb històries paral·leles que estan encaixades mil·limètricament. És una història molt dura —l’editor diu que és potent—, enganxa i té ritme. I té uns personatges complexos i que estan ben dibuixats». Amb aquestes paraules podríem donar per acabada la ressenya, perquè, ni que sigui de manera genèrica, apunta a (gairebé) tots els elements destacables de la novel·la. Hi mancaria només la referència a l’estil, que és un altre dels punts forts de l’obra. Així, pel que fa a l’estructura, potser la definició que més li escau és que està feta amb «precisió de luthier», com afirmà Joan Pons. L’obra es divideix en un proemi, seguit de catorze capítols (que representen, cronològicament, set dies doblats) i es tanca amb un epíleg, en què s’hi narren uns fets que succeeixen durant dues setmanes superposades, la d’Andreu Calafat, d’una banda, i la d’Esperança Calafat, la seva germana, i el seu fill Miquel Àngel, de l’altra, de tal manera que l’anagnòrisi que fa desembocar la novel·la en el desenllaç final, gràcies a l’organització del relat, tot i aparèixer en els darrers capítols de La mort de l’ànima, automàticament lliga amb el començament de l’obra. Aquest element, que sorprèn en la primera lectura, fa que, en les següents, el relat prengui noves dimensions, en què els diferents aspectes que la componen es llegeixin amb uns altres ulls.
De fet, l’obra es construeix a partir d’un tot de dualitats, de tal manera que la temporal es correspon amb la dels espais, amb una sèrie de dicotomies —el pis de dalt i el de baix; el camp (son Ullastre) i la ciutat (Ciutadella i la concessionària de cotxes)— que tenen l’habitació d’Esperança Calafat com a enllaç, que connecten els dos mons dels personatges, que també són Menorca i Argentina, Menorca i Equador o, fins i tot, Menorca i l’Egipte dels indians ciutadellencs que hi van fer fortuna. L’estructura de l’obra, travada amb grans dosis de mestria, es posa al servei del relat, en què s’expliquen dues històries alhora: «una és la dels dos germans, del que torna de Buenos Aires per trobar-se amb una germanastra major, amb qui va tenir problemes i per açò se’n va anar, i regressa per reconciliar-se. Aquesta història du implícit el record i tot el que havia passat feia 50 anys. I després hi ha la història del fill de la germana, que viu al pis de dalt. És l’altra història paral·lela», tal i com ho explicava l’autora. Cadascuna presenta un estil i un narrador diferent (per a Jordi Florit, aquest és un dels punts forts de l’obra: «estil directe i indirecte, flashbacks, diàlegs skaz, monòlegs al llit propers a una Teresa de Valldaura o, fins i tot, a Molly Bloom…»). Trobam, d’una banda, un narrador omniscient i, per tant, més tradicional, en tercera persona, als capítols dedicats als germans Esperança i Andreu i, de l’altra, un narrador en segona persona, molt més innovador, i al qual el lector, al final del relat, pot posar nom, als de Miquel Àngel, cadascun dels quals empra un to i una sintaxi específica.
Seguint amb les dualitats, el relat de la novel·la, que es distribueix al llarg d’una setmana doblada, es desenvolupa, a partir dels fets exposats al proemi, cap enrere, en un cas, mentre que, en l’altre, es manté en el present i, per tant, en el seguiment del temps cronològic. La descoberta del passat ocult dels dos germans obliga a la presència constant de les analepsis o flashbacks, d’acord amb el temps de la memòria, a què obliguen els records. Tècnicament, ja hem dit que l’obra és una mena de peça de rellotgeria suïssa, al servei d’una història interessant, molt ben lligada, que manté la tensió del lector fins al final, quan acaba descobrint què implica la vertadera mort de l’ànima, aquella que dona títol a la novel·la. Si li haguéssim de trobar algun punt feble, «tal volta li manca fortalesa descriptiva: Egipte i B. Aires sols queden apuntades per necessitat argumental i podrien haver donat molt més joc», com apuntava Jordi Florit, aspecte al qual podríem afegir que, potser, amb un to un pèl més cru per part del narrador omniscient, no tan decimonònic, potser l’impacte de la narració hauria estat encara més colpidor. Però no deixen de ser detalls menors, febleses del crític que s’acara a una obra d’una qualitat fora dubtes.
El que aparentment és la història d’una venjança, que ho és, presenta tota una sèrie de subtemes que, entre d’altres virtuts, fan que la lectura de l’obra sigui —encara— plenament actual: la immigració i els rols que els toca assumir a les persones que han fuit de ca seva a la recerca d’una vida millor (i les renúncies que aquest fet implica) apareixen clarament representats en la relació que mantenen Estrella, Esperança Calafat (i el seu fill). També suren per les pàgines de la novel·la la importància que la societat actual atorga als diners fàcils (un fet que és l’origen de gran part dels maldecaps de Miquel Àngel), la incomunicació familiar (que pateixen tots els personatges de la família protagonista del relat) o l’adolescència problemàtica (amb un personatge, Arnau, que és tota una peça i paradigma d’allò que, qui es dedica a la docència, es troba moltes vegades a l’aula). És difícil que el lector no hi connecti, amb tots aquests elements, perquè remeten a la seva realitat quotidiana més propera.
Permeteu-me que acabi amb una comparació potser massa tòpica, però que explica clarament allò que vull dir. Els llibres són com els vins: n’hi ha que esdevenen flor d’un dia, que passen bé i ajuden a gaudir d’una estona agradable, sense aspirar a res més; d’altres, en canvi, amb el pas del temps, van guanyant matisos i poden fer, del tast, un moment memorable i, sobretot, un convit a tornar-hi, a la recerca de nous detalls que, només amb els anys, amb la reincidència esdevenen perceptibles. En aquest cas, poden acabar convertits, fins i tot, en clàssics. Aquesta comparació m’ha vingut al cap a l’hora de tornar a llegir La mort de l’Ànima, de Maite Salord, una novel·la que, amb el temps, no ha perdut ni un gram de la seva força.
Visits: 2