Lectures retrobades (VI): els profunds laberints de la memòria

8605398994_b08528a784_o

Joan Pons va publicar, el 1999, de la mà de Proa, la novel·la El laberint de les girafes. Abans, s’havia donat a conèixer amb el recull de relats No cregui el que diuen de mi (1991) i una primera novel·la, Nàufrags (1993), també a la mateixa editorial i que, per estil i contingut, conformen la trilogia inicial de l’autor. Després, en una llista que roman oberta, Pons ha publicat un volum de contes, Homes Sols (2001), i les novel·les Sorra a les sabates (2005), Barba-rossa (2006), La casa de Gel (2009) i Gossos de pluja (2010), en què ha anat evolucionant i variant la seva proposta literària. A més, en una trajectòria que inclou diversos premis, també ha conreat la literatura infantil i juvenil (Remant cap al sol, 2010; Punxaguda, 2013), la poesia (L’illa dels arbres vençuts, 2016) i l’articulisme (en els volums Pedraules). En el moment en què va aparèixer El laberint de les girafes, algunes veus de la crítica catalana en van destacar el potencial. Així, per exemple, Joan Josep Isern parlà d’un llibre memorable («un dels més ambiciosos, intel·ligents i, per tant, recomanables que s’han escrit en català en els darrers temps»). Llegir aquesta obra, vint anys després d’haver-se publicat, no en fa variar el judici, ans al contrari: ens trobam davant d’una novel·la extraordinària. Canònica.

IMG-20190809-WA0000El títol de l’obra és metafòric. Al llarg de les tres-centes desset pàgines que conformen el volum, no hi trobarem cap referència ni als laberints ni a les girafes, tot i que la idea de construcció dins de la qual els animals de coll llarg, tot i estar-hi perduts i no saber-ne la sortida, poden veure què hi ha més enllà dels murs, lliga amb la temàtica de l’obra: la memòria (i, també, la construcció de la identitat). De fet, a partir de la pèrdua que en pateix el protagonista, Eduard Pelegrí, associada a la malaltia de l’Alzheimer, la novel·la esdevé, a través de set llargs capítols i un epíleg, un recorregut laberíntic a través del temps de la memòria, en un intent de reconstruir la història de set generacions d’una família ubicada a la geografia mítica de Morella –i, de retruc, a Semblancat i altres indrets de l’illa de Tabarca (molt semblants a Cala Galdana, Ferreries i Menorca, per cert)–, en un moment en què una nova era, eufemísticament anomenada de «progrés» (la del turisme i la destrucció del territori) és a punt d’esbucar un món només el record del qual en podrà ser testimoni.

La destrucció del passat és dual a El laberint de les girafes. Afecta l’individu, però també el territori on viu. I, com que, per a recordar-los, cal recórrer a la fràgil memòria, en la qual s’arriben a confondre realitat i fantasia, somni i vigília, el resultat esdevé un relat mític, en el sentit clàssic del terme. Així, el lector s’endinsa en els viaranys de la història de Pilar Cervera, Sofia Pelegrí (amb qui s’inicia la nissaga), Josep Pelegrí, Sebastià Pelegrí i Susanna Moltó, les sis germanes Amaral, Eduard Pelegrí i Úrsula Camps, els seus fills, nets i besnets, i tot un univers de personatges extraordinaris que hi conviuen, en un mon tel·lúric i màgic, abocat a la mar, però que alhora s’endinsa en les profunditats de la terra (mitjançant coves excavades, com si d’un cervell lític es tractés).

L’obra s’encarrega de teixir una poderosa teranyina d’històries, molt ben travades, en què passen tot tipus de fets, ordinaris i extraordinaris, en paral·lel a la història de l’illa, compresa entre l’època de les dominacions britàniques i la fi del segle vint. Al llarg de les pàgines de la novel·la hi ha lloc per a la invenció d’un refresc fet amb nous de cola, fulles de coca i aigua carbonatada o per a narrar un viatge al·lucinant, en barca, que acaba al clavegueram de Barcelona; per descobrir l’heroïcitat d’un soldat que salva la vida d’un tinent de veu efeminada, a la guerra del Marroc (a prop del Gurugú) o rememorar les maniobres d’un diputat que va fer fumar tabac de pota a tots els membres del congrés de diputats amb l’objectiu, reeixit, d’obtenir el permís per a sembrar-ne a l’illa. El llibre és un festival d’històries que ens remeten a l’oralitat, al gust d’explicar relats i, sobretot, d’escoltar-los (o llegir-los, en aquest cas). El domini de l’ofici que mostra l’autor a l’hora de narrar és més que destacable.

Arrodoneix el contingut de l’obra l’estil en què està escrita. Joan Pons fa ús d’una sintaxi suggestiva, d’unes frases en què l’element líric té un pes fonamental. En què els paràgrafs es deixen endur. Aquesta manera de fer pot semblar, en un primer moment, una barrera per a alguns lectors. Cal que no es desanimin i que perseverin. S’ha de passar un breu període d’adaptació per entrar en el món que ens proposa la novel·la. En unes poques pàgines, en avesar-s’hi, la lectura de l’obra esdevé deliciosa. Totes les paraules esdevenen substancials (fins i tot algunes vacil·lacions i barbarismes lèxics i morfosintàctics, que són potser l’únic element que, a la novel·la, grinyolen).

A més, n’arrodoneix l’estil la presència constant d’elements intertextuals. El laberint de les girafes dialoga constantment amb altres obres, a mode d’homenatge i de joc, que n’enriqueix les interpretacions que se’n puguin fer. A vegades, es mostren en petits detalls, que el lector assaboreix en localitzar-los (trobar-se un personatge anomenat Rolanda Barthez, per exemple). En d’altres ocasions, la presència és més clara: hi ha una declaració d’amor, espill en mà, extreta directament del Tirant lo Blanc, per exemple. Ara bé, si hi ha una obra la petja de la qual és clara i constant (i reconeguda per l’autor) és la de Cien años de soledad, de Gabriel Garcia Márquez. La transformació en arbre de Sebastià Pelegrí, després de fermar-se a un ginjoler, ens recorda el que li va passar a José Arcadio Buendía al relat de l’autor colombià, per citar un dels paral·lelismes més clars entre ambdues obres.

La importància de la transformació, de la metamorfosi, és fonamental a la novel·la. I ho és en un sentit ovidià. De fet, el final –circular des del moment en què connecta les imatges televisives de la caiguda del mur de Berlín, amb què s’inicia l’obra, amb les que projecta la màquina al·lucinada de Pierre Emderlin (que filma el pensament del protagonista)– no és res més que un nou canvi d’estat, en què es fa subtil la presència, aquesta vegada transmutat en falcó, de l’angelus novus de Benjamin (l’àngel de la història que és «arrossegat irresistiblement cap al futur, al qual dona l’esquena mentre el cúmul de runes puja davant d’ell fins al cel. Aquesta tempesta és el que anomenam progrés», segons explicava el filòsof germànic). És un final a l’alçada de la gran novel·la que és El laberint de les girafes.

Ens trobam davant d’una de les grans obres de la literatura catalana del tombant de segle, que combina una manera de fer clàssica –que ens remet al realisme màgic i a les anomenades novel·les de cicle familiar, característiques de la literatura dels anys setanta i vuitanta–, amb uns continguts i una temàtica ben actuals. Va ser un dels primers textos de la nostra narrativa en què la malaltia de l’Alzheimer es convertia en motor del relat (en la poesia, més endavant, ho faria Sònia Moll), en un sentit literal, però també figurat, al voltant de la importància de la memòria, del pes del passat, a l’hora de construir la identitat, individual i col·lectiva, en una època en què, entre d’altres elements, la cultura audiovisual (a la novel·la, concretament, la televisiva), hi incideix de manera directa. L’obra s’encarrega d’explicar que sense ella, sense memòria, els humans no deixam de ser com girafes dins d’un laberint.

Davant d’una obra, el crític literari hauria de ser objectiu i basar la seva anàlisi en arguments imparcials. És el que he intentat fer en iniciar aquesta ressenya, tot i que és evident que no ho he aconseguit. No crec, però, que en aquesta ocasió açò sigui un defecte. Estic convençut que, a l’hora d’expressar si una novel·la és o no recomanable, no hi ha res més convincent que intentar transmetre la passió que la lectura n’ha generat (i la relectura, que hi és obligada; ens trobam davant d’un d’aquells textos que, en cada visita, deixen aflorar nous matisos, que s’eixamplen, tot demostrant la seva grandesa). Açò no passa habitualment, per la qual cosa, quan un llibre com El laberint de les girafes desperta l’admiració de qui s’hi endinsa, cal fer-ne proselitisme. Llegiu-lo. Deixau-vos endur pel món màgic i preciós que ens ofereix Joan Pons. Segur que, en acabar la passejada, hi voldreu tornar.

Share Button

Un comentari

  • Chelo

    13 agost, 2019

    Vaig a cercar-lo avui!!!

Deixa un comentari