Lectures retrobades (II): un Pere Gomila genuí

lectures.retrobades

Hi ha vegades que un parell de versos, als quals s’arriba de manera casual, esdevenen la porta d’entrada a un univers literari que atrapa el lector. Em va passar amb el poema «Gris», de Pere Gomila, del qual em sobtaren una sinestèsia (els colors «com gust de poma», que la pluja escampava, al costat dels perfums terrestres) i els versos finals, que feien referència al «pou / on han caigut, desfets, tots els prodigis»; ambdós elements, d’una manera o altra, em remeteren a Gabriel Ferrater, al «color de gust de poma» del poema «Cambra de tardor», d’una banda, i a el «so fosc / d’una cosa que em cau / dins algun pou», del poema «Si puc», de l’altra. Creure-hi trobar aquestes petges intertextuals em van empènyer a endinsar-me en l’obra de Pere Gomila, a descobrir la proposta d’un poeta en majúscules, a partir d’un llibre que ha esdevingut fita en la meva formació lectora: Els colors de l’edat (IME, 1992), que va esdevenir la porta d’accés a l’obra d’una de les millors veus poètiques amb què compta Menorca.

colors.edatL’obra es va publicar en un any icònic, olímpic, en el marc de la segona etapa de la col·lecció de poesia «Xibau», ara amb el suport de l’Institut Menorquí d’Estudis. D’una banda, cal reconèixer el mèrit que, durant molts d’anys, ha tingut aquesta col·lecció a l’hora de mantenir viva l’edició poètica a Menorca, tot i que, de l’altra, cal constatar que ho feia per cobrir la mancança que significava no tenir cap editorial convencional a l’illa que ho fes. Aquesta anormalitat, a més, sumada a una desastrosa distribució –un dels mals endèmics que encara pateix la literatura catalana– va fer que Els colors de l’edat i altres obres publicades a l’illa, no transcendissin enllà dels set-cents quilòmetres quadrats menorquins. Diferents menes d’aïllament són les que expliquen perquè un dels nostres grans poetes és tan poc conegut (i reconegut) a fora. No hi ha ajudat, tampoc, que hagi publicat poc. Malauradament, Regió afòtica (Moll, 1978), primer llibre de Pere Gomila que, en paral·lel al que va significar Pau Faner per a la narrativa illenca, obria el camí a la imbricació de la poesia illenca en el marc general de la literatura catalana després als anys setanta, no va venir acompanyat de la trajectòria que l’autor mereixia. Les següents publicacions –Tannkas (Druïda, 1980), una edició de luxe en què els textos dialoguen amb la fotografia; Cristalls (Xibau, 1984); Els colors de l’edat (IME, 1992) i Tannkas (IME, 2000), que reeditava els textos de 1980, ara sense el suport iconogràfic– van tenir poc recorregut. Només la publicació de Geografies del vent (Arrela 2015), ara sí en una editorial «normal», tot i les mancances que ja hem citat respecte del sistema literari, va pal·liar la injusta situació en què es trobava la poesia de Pere Gomila i va significar un cert reconeixement del poeta fins i tot enllà de la mar.

Malgrat el títol, just obrir el llibre, el lector comprova que, a més d’Els colors de l’edat, el volum també inclou una versió revisada i reelaborada de Cristalls, el poemari anterior de Pere Gomila. Allò que, fent una broma fàcil, ens podria recordar una promoció literària, una oferta (dos per un), en realitat ens ofereix la possibilitat d’establir un diàleg interessant entre ambdós reculls, que tenen força punts de contacte, però també de divergència. Els colors de l’edat s’inicia amb una cita d’Estellés («Animal de records, lent i trist animal») i un primer poema –que posa damunt la taula la certesa del pas del temps (i la lluita en contra de la mort) de la qual, de cada vegada, hi ha més evidències–, que donen pas a divuit composicions, cohesionades al voltant d’un mateix fil argumental, en les quals el jo poètic s’enfronta als records, al passat (també hi ha el plany d’allò que no es va poder viure), per acabar relativitzant-lo, tot evitant que sigui una rèmora per al present («ja no t’abeuris / més del que retorna sempre. Que els ulls coneguin / tots els colors llampants que encara resten / en l’angoixa del segle»). El to dels poemes és força discursiu –reflexiu, per tant– i, a diferència del que sol ésser habitual en l’autor, comprovam que la forma es subordina al contingut. Els versos són més desimbolts, alliberats del rigor mètric, amb l’excepció, sobretot, del sonet amb què es tanca el recull.

En canvi, a Cristalls, el domini de la forma, marca de la casa de la poesia de Pere Gomila, és evident als vint-i-dos poemes que conformen el recull. Com ja passava en el poemari anterior, però ara potser de manera més clara, els textos traspuen el bagatge d’alguns autors clàssics de la literatura catalana. Hem citat Estellés i Ferrater, abans; ara, l’omnipresència del decasíl·lab, que flueix de manera natural, gens forçada (Gomila s’hi troba molt còmode, emprant-lo) i el to dels poemes ens remeten, una altra vegada, al poeta de Sant Cugat, tot i que també hi trobam traces que demostren que el poeta d’Alaior se sap hereu d’una tradició literària occidental amb força segles d’existència (el poema XIII es construeix, per exemple, a partir del tòpic de l’ubi sunt). Temàticament, els textos segueixen reflexionant al voltant de les conseqüències del pas del temps, del paper que hi juguen els records, però també (i aquí, diria, el poeta de Burjassot torna a ser substrat literari), en l’amor més carnal, hedonista, que es concreta en el to eròtic que trobam en més d’una composició del recull («i et lleparé la pell del teu cos resuat / i et robaré aquell nèctar que els déus volen»).

Podríem dir, fàcilment, que la poesia de Pere Gomila que apareix en aquest volum s’insereix en allò que la crítica ha anomenat poesia de l’experiència. Ara bé, el terme s’ha emprat a tort i a dret, la qual cosa l’ha convertit en un calaix de sastre que, des del punt de vista crític, ha esdevingut poc útil, per imprecís. Potser seria més adient dir que beu de la poètica ferrateriana, en què l’experiència vital que dona peu als poemes és transcendida per una reflexió, en aquest cas sobre uns temes sempre vigents, els quals, però, el poeta explica fent ús de la bellesa del llenguatge, amb unes imatges potents i clares alhora, amb què pot dir allò que, aparentment, és inefable. El conjunt s’arrodoneix amb uns textos que denoten el domini de l’ofici per part del poeta, la sobrietat dels versos i una proposta que, tot i no ser hermètica, convida a la relectura per tal d’anar descobrint, en cada passada, nous detalls, la qual cosa denota la profunditat d’allò que es transmet.

Torn a dir que és una llàstima que aquest llibre i, en general, gairebé tots els que ha publicat Pere Gomila, no hagin tingut un millor recorregut. Potser no seria mala idea que, per a compensar aquesta situació, l’autor es proposés de publicar un primer volum amb la seva obra completa, la que ha donat a conèixer fins ara (i a la qual hi podria afegir aquelles obres que han romàs als calaixos), en una edició revisada, corregida, reelaborada –a la manera, per exemple, del que va fer Josep Carnet amb Poesia (1957)– i, sobretot, de la mà d’una editorial a l’alçada de la qualitat de l’obra i de l’autor. Mentre no arriba aquest moment, Els colors de l’edat és una molt bona opció per a qui vulgui llegir bona poesia, aprofitant les estones ideals que, per a fer-ho, ens ofereix l’estiu.

Share Button

4 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    15 juliol, 2019

    Moltes gràcies pels vostres comentaris, Margarita, Michel i Pere. Salut i poesia!

  • Pere Gomila

    15 juliol, 2019

    Moltes gràcies, Isma, per les teves tan generoses paraules en aquest post. Vaig deixar un comentari al Facebook, però ara no l’he vist. Brillant, com sempre, en l’anàlisi dels poemes i encertadíssim en els referents literaris que indiques. T’agraesc de cor aquesta relectura que has fet de “Els colors de l’edat”, la valoració que fas de la meva obra i el que representa de promoció que n’hagis escrit aquest text. Un luxe.

  • Michel Bourret Guasteví

    13 juliol, 2019

    Gràcies, Isma, per aquesta invitació a tornar a llegir «Els colors de l’edat», un poemari que ocupa un lloc especial en la meva biblioteca i en la meva vida…

  • margarita ballester

    13 juliol, 2019

    Molt interessant!

Deixa un comentari