“Cillit bang” i la discriminació de gènere

Fa unes setmanes algunes persones de la feina vam assistir a un curs d’Igualtat d’Oportunitats que es va fer a Maó. El concepte d’igualtat d’oportunitats és molt ampli i engloba diversitat de camps; laboral, social, educatiu, familiar, etc. Potser si ens possessim en podriem parlar temps, però l’exercici que proposo és més senzill.

No sé si va ser després d’assistir al curs o per casualitat ahir em vaig fixar més en la publicitat i zaaaasss…. un anunci més d’aquells de productes de neteja de la llar que semblen d’exclussivitat per les dones……el “cillit bang” resulta que una dona d’edat mitjana el prova i a partir d’aquí ja el recomana a la seva mare, la seva filla, les seves cosines, les seves amigues, les amigues de la seva mare, les amigues de la seva filla, les amigues de les seves cosines, les cosines de la seva mare, les cosines de la seva filla, les cosines de les seves cosines, les cosines de les seves amigues…..ufff quina por!!!

Com li explico jo ara a n’Isma, que ahir va netejar els lavabos a fons, que no s’ha de creure una èspecie en extinció. O és que els senyors publicitaris són tan llestos que han fet una investigació amb profunditat i com han arribat a la conclusió que els homes fan net els banys ja no els consideren públic potencial? Estan fent discriminació positiva aleshores? No ho sé. La veritat és que no ho entenc.

Sento haver-me allunyat una mica dels anterior temes proposats però si teniu alguna resposta o altres joies publicitàries similiars les podriue compartir. Ahhhh i he inclòs l’entrada a la categoria de salut perquè em sembla essencial.

Salut per a tothom

Diana

Visits: 1

9 comentaris a ““Cillit bang” i la discriminació de gènere”

  1. A jo sa publicitat és un tema que m’emprenya especialment. Vaig estudiar-ne una assignatura durant sa carrera, i estava rodejat d’un ambient a-moral, competitiu i snob total!
    D’acord amb en Joan Carles: sa publicitat exagera estereotips, no només és un mirall de sa societat. Crea models, marca tendència. la clau és sempre generar una necessitat mitjançant un estímul atractiu. agafar un target (public objectiu) com més concret millor (divide y vencerás) i emprar el que mes impacti per a cridar s,atenció.
    1. sa publicitat NO és inevitable. es consubstancial a un model economic.
    2. propòs aprofitar tot allo de bo, creatiu, d,impactant, de generador d’opinio i d,actituds que té sa publciitat i posar-ho al servei de causes més nobles que el Cillit bang, com per exemple es darrer disc de s’Albaida o els consells culturals de na Laura.

  2. Santi, el teu testimoni és certament escarrufant, tot i la certesa de la seva existència. No puc parlar gaire dels anuncis televisius perquè no els conec gaire, però en qüestió de publicitat a la ràdio, el tema si fa no fa és el mateix. Es poden resseguir els tòpics i els valors propis de la societat capitalista a partir de l’observació de la publicitat. Tot, sembla, queda justificat per aconseguir l’atenció d’un públic consumidor.
    Anunci que he escoltat avui dematí, que repeteixen bastant, per cert, a la ràdio, i que també va en el sentit que xerràvem abans sobre la societat masclista:
    “En què es fixen primer les dones? El nosequin % en els ulls. El nosequin % en el cul. El nosequin % en la silueta. Observa el nou Suzuki” Entra amb allò que en Santi havia dit del públic a qui va dirigit el cotxe. En aquest cas, és un cotxe petit, mono, que serà conduït probablement per una dona.

  3. Bé, jo que faig fer feina a una empresa de publicitat us puc dir que tot el que us penseu és poca cosa. Es un món on la paraula moral està prohibida, l’han esborrada del diccionari. De fet és el meu rècord de permanència a una feina, al cap de sis mesos me’n vaig anar perquè, simplement, no podia fer allò i viure tranquil.
    Per açò, quan sent a xerrar de que “la publicitat hauria de ser menys sexista”, “la publicitat no hauria d’incitar l’anorèxia”, … pens que no hi ha res a fer, si no és a base de lleis i multes. La publicitat vol vendre, i punt, no hi ha cap altra consideració vàlida. Heu posat el cas sexista com a exemple, però n’hi ha molts altres de reprobables, com el de la publicitat dirigida a fiets: Perquè els anuncis de Camel van dirigits a fiets de 14 anys ? Perquè el MacDonald’s té una paiaso com a símbol i sales de joc als restaurants ?
    Ah, per cert, intentar entendre anuncis és un exercici divertit. La publicitat distingueix entre tres figures: el qui emprarà el producte, el qui el pagarà, i el qui decidirà que es compra aquell producte i no un altre. De vegades coincideixen, i de vegades no. Exemples:
    – Cillit Bang. Importa poc qui el paga, l’emprarà majoritàriament una dóna, encara que el pot emprar un home en menys percentatge, però en un 99% serà la dóna qui decidirà comprar aquest producte i no un altre (jo puc fer net, però no discutiré ni 10 segons si cal fer net amb llegiu o amb Cillit Bang, us ho puc assegurar).
    – Cotxes grossos. L’home és l’usuari habitual i el que decideix, per açò sempre hi ha ties bones pel mig de l’anunci.
    – Cotxes petits. L’usuària habitual acostuma a ser una dóna, i ella decideix fixan-se sobretot en la part estètica. No xerren de cavalls de potència no coses d’aquestes. Ah, i si surt un tio a l’anunci és per ridiculitzar-lo, igual que als anuncis de detergents o electrodomèstics.

    Es podrien posar molts exemples, però bàsicament tots intenten identificar les tres figures (usuari, comprador, decisor), atreure l’atenció, i convèncer el decisor. Poden errar, però ells proven el camí que creuen millor per vendre. Quan el decisor és un tio de més de 12 anys el camí és clar: sexe. Quan és una dóna varien més les estratègies, des dels anuncis dirigits a “marujas” tipus els que comentau, fins als anuncis dirigits a dónes més lliberals, on el recurs típic és ridiculitzar un tio. En fi, un món bastant asquerós.

  4. Ah! Sobre el que us deia de la imitació dels anuncis ianquis només cal veure com anomenen el producte.. Cilliit “beeeeng”!.

  5. Jo no hi entenc molt de màrketing però veig que anuncis de l’estil de Cillit Bang o Kalia Oxiaction Cristal White (uf! Si que mir la tele darrerament…) juguen al joc d’accentuar aquesta imatge estereotipada de la dona. És la manera de captar l’atenció d’una audiència per la qui potser un anunci d’un detergent no tindria cap mena d’interès. Com més cutre i més masclista… més comentaris.
    Un altre altre dels elements que trob molt curiosos d’aquest anunci que comentava na Diana és el fet de jugar amb aquest element de cultura televisiva americanitzada. Moviments ràpids de les imatges, colors molt intensos… Fins i tot, la imatge del ditxós producte t’hi remet. Però sembla que funciona, desgraciadament.
    Si com s’aigua amb vinagre no hi ha res!!
    Una abraçada.

  6. N’hi ha un d’anunci que em fa especial ràbia, aquell que una dona ven a un ranxo d’altres dones les meravelles del producte Kalia Oximax. Apart que el to en que parla la dona ja fa rabieta, sembla que les demés són benets, ala, totes darrera perquè si. Ara no recordo si al ranxo que comento hi ha algun home, casi posaria la mà al foc que no. Estic d’acord amb que això poc a poc està canviant, però està massa arraigat aquest pensament de que la dona neteja i l’home fa altres feines que li corresponen més(?). Mumare em diu: Nico, perquè no agafes una dona de fer neteja, ja que vius sol i així et fa alguna neteja a fons de tant en tant? Li vaig dir que no, que no em cal que ja ho faig jo, serà que no ho hem fet sempre això de preocupar-nos de que la casa on vivim/viviem (i em refereixo a l’època d’estudiar i treballar a Barcelona) estigués neta i presentable. I fixau-vos, mumare em va dir ‘agafa una dona”, no un home, per exemple. Costa canviar aquesta mentalitat, però crec que es qüestió de poques generacions aconseguir-ho. La nostra generació, per començar, considero que en aquest sentit ja no és “dona: neteja, home: mira la tele”.

  7. Pens que aquí hi ha una qüestió de màrqueting que, al cap i a la fi, és la que impera. Tal vegada ens agradaria que la publicitat tingués en compte que acaba esdevenint un model per a la societat que consumeix i que se la mira o escolta, i que actués amb conseqüència. Però no és la seva finalitat intríseca, i el que fa, i li va bé, és explotar estereotips, cosa molt més rendible que preocupar-se per crear un model nou. És cert que creix el nombre d’homes que fan tasques casolanes (en molts de casos no en tenen altre remei, si no volen viure entre la merda, cosa que també conec), però és una tasca que continua essent sobretot practicada per les dones, el públic potencial dels detergents. Molts dels homes que són conscients que han de fer cosa, el que fan és “ajudar” a les feines de casa, però a rossec de qui en sap més. Deu ser pràcticament inexistent una parella (heterosexual, s’entén) en què l’home sigui qui ho faci tot, per tant l’únic que té criteri a l’hora de decidir quin detergent compra.
    En aquest sentit, la publicitat en general és, per definició, carca. I quan ho fa per anunciar coses que són noves, que trenquen una certa visió i manera d’entendre el món, també, amb un discurs més subtil.

  8. Ahir mentre veiem Ventdelplà i feiem zapping quan feien anuncis, una de les vegades que vam posar TV3 feien un anunci denoséquin detegent i vaig dir-li a la Núria: Espera’t que ara comença! I efectivament després de l’anunci de detergent va començar Ventdelplà. Només mira Ventdelplà la gent que és neta i endreçada? O és un altre anunci sexista (només miren ventdelplà les dones?)?
    Estic amb tu, Diana. No crec que els homes que desam siguem d’una raça en perill d’extinció, ans al contrari, crec que cada cop som més i de mica en mica estem canviant aquesta societat.
    El perill, per mi, són les dones masclistes i sexistes que no els deixen fer res als seus marits-companys. Encara n’hi ha d’aquestes. Masses.
    Crec també que és un problema d’educació: les mares d’abans ensenyaven a les filles a netejar i planxar i als fills a mirar la tele amb el papa. Però açò cada vegada està canviant més i a millor.

Els comentaris estan tancats.