Un servidor de tots vostès ja tenia pensat fer la crònica del recital poètic d’ahir, però ha de confessar que esperava primer a llegir les cròniques dels dos inefables diaris menorquins per tal de tenir material des del qual partir. Ambdós rotatius en treuen notícia amb fotos i amb textos no gaire llargs i de circumstàncies, el del pamflet episcopal no va ni signat, s’amaga sota el genèric Redacción. Evidentment, qui no hi hagi assistit no se’n podrà fer una idea si fia de la premsa. Només un parell d’exemples: al Menorca, a la foto, apareix Sebastià Alzamora i al peu es diu que és en Gaspar Jaén. I a l’Última Hora es cita una tal Vinyet Paella (sic.) com a poetessa barcelonina. I com que dels periodistes no ens podem fiar, vet aquí la meva percepció del recital.
Pere Gomila va ser-ne el presentador i va complir el seu paper a la perfecció. Encara no sé d’on treu el temps per fer la feinada que fa i, sobretot, amb el rigor i la seriositat amb què la fa. El primer a pujar a l’escenari va ser Sebastià Alzamora. He de confessar que ell era l’únic dels poetes que, a priori, volia veure. No em va defraudar. Amb un to asserenat, va anar revisant alguns dels poemes de Mula morta que complementà amb alguns textos inèdits del seu nou poemari. A continuació va llegir els seus poemes Blanca Ripoll. Tot i que personalment crec que encara li queda un tros per arrodonir els textos (són poc consistents, de vegades), recita molt bé, amb una veu i una dicció suggerents. El contrari del que li passa a Edgar Alemany, els textos del qual de cada vegada són més sòlids però que hauria de corregir determinats tics de rapsòdia enpastifosa que li espanyen la feina (presentar cada poema a partir de circumstàncies personals, allò de “avui quan m’he aixecat i he mirat per la finestra…” o, com va fer al Ramis, citar n’Àlex Susanna com un gran poeta. Açò darrer, si segueix mesclant-se amb els incontinents eufòrics, s’ho guarirà prest). I fins aquí el que va ser destacable. Perquè a Vinyet Panyella no l’afavoreix gaire el seu to monòton de veu, al qual cal afegir uns textos que no es mouen pels camins poètics pels quals transito. Més d’un va planejar l’agenda de la setmana durant la seva intervenció. I per acabar, el despropòsit Jaén. Acaba de publicar un llibret amb catorze sonets i va llegir-los gairebé tots (va doblar els 10 minuts de què disposava). Els textos intenten ésser un homenatge a Estellés, tot i que els vaig trobar indignes d’algú que se suposa que té un currículum interessant. Evidentment, no tot val en poesia.
I bé, açò va ser tot. Vaig xalar amb els tres primers i, amb els dos darrers, vaig descobrir propostes que no m’interessen. No crec que hi hagi cap mal en açò. Segurament, altres assistents tindran opinions molt diferents. Ara bé, en Jordi, n’Hèctor, na Montserrat, en Tomeu i companyia poden estar orgullosos del testimoni que han recollit, perquè és un luxe poder gaudir d’un esdeveniment com aquest. Esperem que l’any que ve sigui, com a mínim, igual de bo (en Cabrera, entre el públic, a primera fila, va aguantar estoicament al reivindicació que gairebé tots i cadascun dels participants van fer dels Països Catalans com a espai comú de poesia i na Irene Coll va refermar el seu compromís de continuar donant suport, de de l’Ajuntament, a l’acte). Llàstima que s’hagin carregat, de manera irreversible, la sala de sa Indústria.
Visits: 0
Per cert, la convivència amb els eufòrics pot arreglar la prosòdia, no les influències. Açò es cura amb anys de lectura i contralectura.
M’hauria agradat veure la cara de n’Alzamora en sentir el nom d’en Susanna.
Bo! Açò és prestesa.