Hi ha un excés de premis literaris?

Captura de pantalla de 2019-05-31 08-52-19

Aquesta setmana hem llegit que es declarava desert el premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, dotat amb 35.000 euros, perquè cap de les obres presentades no reunia la qualitat mínima per a obtenir-lo. En la notícia que en feia el cultural La Llança, entre d’altres informacions, es posaven damunt la taula dues postures respecte dels guardons literaris: la d’aquells que consideren que, a ca nostra, en sobren, i la de qui en defensa la idoneïtat perquè —s’afirma— són una bona eina de promoció editorial (que es tradueix, per exemple, en vendes durant la diada de sant Jordi). Aquesta notícia ha coincidit amb la publicació recent d’un tuit de l’escriptor Josep Masanés, en què es demanava «Per què a Menorca no hi ha cap premi de novel·la o a un volum de poesia? N’hi ha a Eivissa, desenes a Mallorca, però ni un a Menorca des de fa molts anys.» A més, en una taula rodona («Literatura de Menorca: passat, present, futur»), de què vam parlar en un xalandrot de no fa gaire, també va sortir el tema, tot i que per qüestions de temps no vam poder aprofundir-hi en el debat. Sé que estic plantejant diferents aspectes d’un mateix tema. Potser és un bon moment de reprendre’l.

Potser hauríem de començar considerant que el sistema literari —ens agradi o no— funciona emmarcat en les coordenades del mercat capitalista i es regula per allò tan conegut de l’oferta i la demanda: hi ha un producte (un llibre, escrit per un autor i publicat per un editor) i hi ha uns consumidors que paguen per tenir-lo. I, pel mig, hi trobam una sèrie d’instruments publicitaris que cerquen augmentar el consum de llibres, perquè se’n puguin vendre més. És aquí on, en principi, hauríem de situar l’existència de la majoria dels premis literaris, en tant que maniobres comercials en què, sobretot, una editorial s’hi juga uns doblers que, si tot va bé, li retornaran multiplicats amb les vendes. Perquè per a molts lectors, que un llibre es promocioni amb una faixa en què es digui que ha guanyat tal o tal altre premi, és una marca de qualitat i de prestigi. Com ho és el fet que s’hi digui que se n’han venut un munt d’exemplars o que se n’han fet un número determinat d’edicions (a la pràctica, reimpressions, tot i que no entrarem a parlar d’aquesta pràctica editorial confusionària). En general, un premi literari no deixa de ser una inversió, independentment de les excepcions que hi hagi a aquesta regla, ja sigui en forma de premis sense dotació econòmica, premis a obra publicada o guardons de caràcter institucional que, més que no pas un llibre en concret, cerquen premiar la trajectòria d’un autor.

1024px-Nit_de_Santa_Llúcia_2018_181214_0048_dc_(32480615348)Aquesta és la situació que ens trobaríem en una cultura normal. Ara bé, en casos en què la situació no ho és, els premis poden tenir la seva importància a l’hora de compensar les múltiples anormalitats existents en el sistema literari. Per exemple, després de la guerra civil espanyola, en que el règim franquista intentava exterminar la llengua i la cultura catalanes, els premis van ser una eina que, des del mecenatge, van cercar la represa del conreu literari. Guardons com el Joanot Martorell de novel·la (1947) o el Víctor Català de contes (1953), instaurats en plena postguerra (i reconvertits posteriorment en els actuals Sant Jordi i Mercè Rodoreda, que atorga Òmnium Cultural), van aconseguir ampliar la base de lectors i promocionar l’aparició de nous autors. Van fer una aportació cabdal a la continuïtat de la nostra literatura.

Actualment, però, es dona una mena de paradoxa. Les dades demostren que el sistema literari català és un dels pocs àmbits públics en què la llengua funciona amb normalitat (només cal comparar-lo amb la situació en què es troba el cinema en català per a comprovar-ho). Però la realitat que comentam és gairebé excepcional: la nostra llengua és lluny, molt lluny, de la normalitat. De fet, en aquest aspecte, hi ha en funcionament, a nivell autonòmic, una sèrie de lleis de política lingüística que tenen com a objectiu compensar la desigualtat existent entre la llengua pròpia i la castellana, a la recerca d’una hipotètica doble oficialitat simètrica. Els diferents estatuts d’autonomia obliguen les institucions a fer-ho. Segurament, és des d’aquest vessant que, en la literatura catalana, ens trobam amb un gran número de premis literaris promoguts per les administracions públiques (ajuntaments, diputacions, consells insulars…), sobretot, però no només, en aquells territoris on el panorama cultural presenta més mancances a nivell de mercat, és a dir, a les Illes i al País Valencià. Tot és molt lògic i molt keynesià: cal compensar les distorsions del mercat intervenint-hi.

Ara bé, potser el problema deriva de l’abús que es pot fer d’aquesta situació, d’una realitat que s’ha pervertit. Durant anys, dècades, més d’un ajuntament ha resolt la seva política cultural fàcilment: en tost de cercar mesures creatives, d’haver-s’hi d’escarrassar, triaren un camí molt més fàcil, destinant una quantitat del pressupost a dotar un premi literari. A més, com que els pressuposts d’aquests premis en comprometien la publicació, les editorials s’asseguraven treure llibres sense perdre-hi doblers i, els escriptors, amb tanta oferta, augmentaven exponencialment les possibilitats de publicar. Tothom content, per molt que la majoria dels llibres publicats es fessin malbé dins capses, a l’espera d’ésser triturats per a tornar a començar el cicle editorial. Sense haver trobat qui els comprés i, molt pitjor, qui els llegís. Aquesta febre, en els darrers anys, sobretot després de travessar el desert de la crisi econòmica i l’erm generat posteriorment per l’encara vigent llei Montoro, s’ha moderat. Ja no n’hi ha tants, de premis, tot i que hi ha veus que encara troben que se’n concedeixen massa (i, fins i tot, que es publiquen molts més llibres dels que els lectors poden assumir).

Amb açò no estic dient que estigui en contra d’aquesta mena de premis, els que convoquen les administracions (no entraré a valorar aquells que són maniobres editorials, que també trob totalment lícits i lògics, dels quals podríem parlar una bona estona). Pens, però, que darrere de la decisió d’una administració de tirar endavant un certamen literari, hi hauria d’haver uns objectius clars que la justificassin. I no ho és el fet de dir que han dedicat uns doblers a fer política cultural. En canvi, ho seria que es volgués promocionar i potenciar el conreu literari d’un determinat territori, cosa que s’hauria de reflectir amb unes determinades clàusules a les bases que ho afavorissin. En aquest sentit, crec totalment adequada l’existència dels premis Illa de Menorca, en què, entre d’altres organitzadors, hi ha el Consell Insular. La dotació econòmica és molt modesta; la publicació, també. Però l’objectiu per al qual es van crear s’assoleix amb escreix: només cal veure’n la llista de guanyadors, especialment en les primeres convocatòries, per entendre que ha estat un esperó a la carrera literària d’alguns dels autors illencs, ara consolidats, com Joan Pons, Maite Salord o Miquel Àngel Maria. I, des de fa uns anys, amb la introducció de la modalitat de poesia, segurament ajudarà a donar embranzida a la trajectòria de noves veus poètiques (no hi han passat gent com Guillem Benejam o Damià Rotger, que ja s’han fet un lloc en el sistema literari?).

WhatsApp Image 2019-05-30 at 13.07.13En canvi, algun intent que hi ha hagut, a l’illa, d’establir un premi de narrativa potent, és a dir, ben dotat econòmicament, destinat a obra inèdita, no ha funcionat, per diferents factors, relacionats amb la manca d’uns objectius clars (per exemple, no comprometre’n la publicació, no estipular com respectar els drets d’autor del guanyador o no remunerar el jurat). Destinar-hi una quantitat important de diners no fa que un certamen, automàticament, funcioni. Si es decideix tirar-lo endavant, cal fer-ho amb cara i ulls, la qual cosa implica, per exemple i en casos com aquest, que la finalitat del premi no pot ser la de promocionar la creació que es fa a l’illa. De la mateixa manera que els autors menorquins participen en certàmens d’arreu del territori (guanyant-los, com ha de ser), el mateix hauria de passar amb els autors de fora respecte dels (hipotètics) guardons illencs. En aquest sentit, el premi Born (que no convoca, per cert, una administració, però sí una entitat cultural, per la qual cosa la finalitat que hi ha al darrere tampoc no és la mateixa que es dona quan és una editorial qui el promou) en pot ser un bon exemple: és el més ben dotat de l’estat, la participació és internacional però, d’altra banda, no sembla que hagi esperonat la creació dramàtica menorquina. Aquest darrer aspecte, fins a un cert punt, és bo. Si algun autor de casa arriba, en alguna edició futura, a guanyar-lo, demostrarà un nivell homologable al de qualsevol altre nom de la nostra literatura. El guanyarà per mèrits literaris, no pel fet d’ésser menorquí. Són motius per a la reflexió: cal tenir clars els objectius que es pretenen assolir abans de tirar endavant un premi. Crec que açò no es dona en la majoria de certàmens vigents (tot i que n’hi ha que sí: els destinats a autors menors d’una determinada edat, els que cerquen la publicació d’una primera obra…).

Som conscient que alguna de les idees que he expressat més amunt potser no fan altra cosa que tirar pedres damunt de la pròpia teulada. Tenc, en aquest sentit, sensacions contradictòries. Com a crític, coincidesc, més que no pas en la idea que hi ha massa premis literaris, en el fet que hi ha una certa situació anòmala al respecte, amb premis que desvirtuen el sistema, perquè no tenen una raó clara de ser. Com a escriptor, però, que hi ha participat i que, de fet, encara ho fa (sense guanyar-ne cap, per cert, tot i que són un esperó per a continuar escrivint), tenc una sèrie de motius per a presentar-m’hi, el més important dels quals és la recerca de nous lectors que valorin, més enllà del compromís de la gent que tenc a prop (la imparcialitat dels quals se’m fa sospitosa), allò que escric. En aquest sentit, conèixer qui hi ha al jurat d’un certamen és fonamental: pensar que un bon lector pot gaudir amb allò escrius és, per a mi, el motiu principal per a fer-hi arribar els textos.

Hi podria afegir, cosa que he descobert recentment, que presentar-se a un premi és una bona manera de treure’s del mig un text que, en cas de tenir-lo a mà, pot acabar convertint-se en una obsessió: almenys durant uns mesos, me’n puc oblidar. Ara bé, no negaré — seria hipòcrita fer-ho— que la possibilitat de trobar una editorial que publiqui allò que escric, ja sigui a les Illes, al País Valencià o al Principat, també hi ajuda (i açò que som ben conscient que hi ha altres vies per a arribar-hi, a la publicació). No sé si tothom que s’hi presenta es mou pels mateixos interessos (cadascú és molt lliure de fer allò que troba convenient). La qüestió és que en formam part i que, de premis, n’hi ha i, al seu voltant, hi circula una certa polèmica, es genera un debat recurrent que, per exemple, en haver-se declarat desert el premi BBVA Sant Joan d’enguany, tornar a fer acte de presència. Per açò hi he volgut fer la la meva aportació. Sobretot, perquè no acab de tenir clara la meva posició al respecte. Segurament, perquè em manquen arguments que la fonamentin, que m’ajudin a matisar, refermar o canviar radicalment les quatre vaguetats que he expressat, aquí, per escrit. Per a fer-ho, cal que en parlem. En aquest sentit, els comentaris del blog romanen oberts per a qui vulgui dir-hi la seva.

Share Button

Un comentari

Els comentaris estan tancats.