Diàlegs intertextuals: de Bernat Metge a Public Enemy

patchwork, quilt, texture

Fa un temps que en volia parlar, però no trobava la manera de posar el fil a l’agulla del discurs. Potser perquè partia de la idea que allò que per a mi era una relació indubtable entre dos pols totalment allunyats no deixava de ser una futilitat, una beneitura, una dèria personal sense fonament ni interès. Però la idea es resistia a abandonar-me. Romania colgada en algun racó del cervell, esperant el moment de tornar a fer acte de presència. No fa gaire, el fet que Pol Guash hagi comentat, al digital Núvol, el llibre Como piensan los escritores, de Richard Cohen (Blackie Books, 2018), s’ha convertit en el desllorigador que em permet, ara i aquí, d’abordar el tema i relacionar finalment en un mateix text les figures de Bernat Metge i Public Enemy, és a dir, d’intentar mesclar l’aigua i l’oli, d’ajuntar dos mons aparentment molt allunyats però que, a parer meu, coincideixen en l’ús virtuós d’una tècnica que, dins de l’àmbit de la intertextualitat, posats a dir, podríem anomenar patchwork cultural.

61pIusRCi6L._SX335_BO1,204,203,200_L’article de Guasch cita el capítol tercer del llibre de Cohen, «Palabras robadas: tres formas de plagio», en què l’escriptor britànic considera l’apropiació aliena com a part essencial de la producció artística de tots els temps (almenys, afirma, de Catul ençà). Per tal de fonamentar aquesta idea, el capítol ve farcit d’exemples, exposats en un to força amè i poc acadèmic. Ara bé, llevat dels casos evidents de parts d’obres d’altri inserides en la pròpia sense indicació de la font —així, més o menys, és com el diccionari defineix el plagi, un fenomen que es dona, sobretot, en l’àmbit acadèmic, que també cita, on aquesta pràctica està força estesa entre els alumnes per molt que «hoy en día se ve como una infracción ética y estética, incluso objecto de acciones legales»)—, com dèiem, la majoria dels exemples literaris que exposa Cohen s’han de qualificar com a mostres d’intertextualitat. Malgrat les semblances que hi pugui haver amb el plagi, aquesta és una manera de fer força diferent.

1540-6En aquest sentit, Guasch també cita el llibre L’art de la ficció, de David Lodge (Labutxaca, 2010), obra que dedica un capítol, el vint-i-unè, a l’anàlisi de la intertextualitat, és a dir, al conjunt de relacions més o menys manifestes que es donen entre un text i altres textos (així ho defineix, també, el diccionari), una pràctica mitjançant la qual una peça literària es refereix a una altra, ja sigui «amb la paròdia, el pastitx, l’eco, l’al·lusió, la cita directa, el paral·lelisme estructural», entre d’altres. No sé on ho he llegit, però algú va dir que, després dels clàssics grecollatins (i, potser afegia, no n’estic segur, de Goethe), tot ja s’ha dit i, per tant, la literatura posterior no ha fet altra cosa que reescriure aquest bagatge. És una idea no gaire allunyada del que exposa Lodge: «alguns teòrics creuen que la intertextualitat és la mateixa condició de la literatura». Hi podríem afegir que, d’acord amb aquesta idea, tothom escriu variacions d’un repertori limitat d’arquetips.

Podríem, ara i aquí, encetar tot un debat terminològic al voltant de la idoneïtat o no dels termes, de les mancances i contradiccions que presenten, de les zones de fricció en què plagi i intertextualitat es trepitgen, o fer-ne un recorregut històric (si hi afegim la idea d’originalitat pel mig, que hi està directament implicada, en podem treure molt de suc, de l’exercici). Però aquest no és el lloc escaient per a fer-ho. Més tost, voldria remarcar que, per a alguns lectors —entre els quals m’incloc—, aquest diàleg entre les obres literàries, que pot arribar a ser interdisciplinari, és un dels factors que donen un valor afegit als textos. Reconèixer-hi les complicitats, n’eixampla les lectures (i no detectar-les, i açò és important, no les perjudica).

D’exemples d’intertextualitat, n’hi ha a cabassos. Lodge cita un fragment de Joseph Conrad, extret de la novel·la The Shadow line, per a introduir el capítol en què aborda el tema. També cita l’Ulisses, el títol de la qual ja és un avís clar respecte del text amb què dialoga la novel·la de James Joyce, com també ho és un personatge de la Lolita de Nabokov que parteix de l’Annabel Lee del poema d’Edgar Allan Poe (que, per cert, també inspira una cançó de Radio Futura). Una obra que no cita Lodge, però que sempre em ve a la memòria en parlar d’intertextualitat, és Obabakoak, de Bernardo Atxaga, una lectura, per cert, totalment recomanable. Tot i que no la record amb prou precisió, sé que em va impactar la reinterpretació que s’hi feia d’un conte, extret de Les mil i una nits, en què la Mort tenia una trobada inesperada amb un mercader a la ciutat d’Isfahan. I, perquè la tenc molt present, també cal citar aquí la importància que la Bíblia, la Divina comèdia dantesca i l’Odissea homèrica tenen com a substrat de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda (una novel·lassa, per cert). Trob que poder resseguir les traces dels textos que han «inspirat» els llibres que hom està llegint és un exercici que enriqueix el lector. També és bo per a l’autor, tot i el risc que aquesta pràctica comporta, perquè és fàcil caure en el pecat del postureig (és a dir, convertir-ho en un acte d’exhibicionisme en tost d’un diàleg sincer amb la tradició cultural). Les temptacions són sempre a tocar.

Hem esmentat abans que la frontera entre intertextualitat i plagi no sempre és prou clara. El context històric i cultural en què es produeixen aquesta mena d’apropiacions té la seva importància a l’hora de valorar-ho. En temps de l’Humanisme, en tant que herència de la cultura clàssica, la imitatio era molt preuada a l’hora d’aprendre a escriure, de tal manera que, com explica Richard Cohen, «los escritores concebían su tarea como la imitación y la reformulación de las obras maestras anteriores». El mot clau és de la cita és, justament, reformulació. És exactament açò el que trobam en l’obra de nombrosos escriptors de la baixa Edat Mitjana, d’entre els quals, l’exemple més paradigmàtic potser és el de Bernat Metge.

lo-somniAixí, a Lo somni, per citar l’obra més coneguda de l’autor barceloní, ens trobam davant d’una obra original feta, en gran part, com si d’un pachwork literari es tractés, en què Metge va entrellaçant el relat a partir d’obres d’altri. I ho fa sense cap necessitat de citar-ne les fonts (es suposa que els seus coetanis, formats en la imitació dels mateixos clàssics, podien desxifrar sense passar cap pena les relacions intertextuals del llibre, una mancança que el lector actual pot superar gràcies a les edicions crítiques de l’obra i els estudis que hi han esmerçat una sèrie d’especialistes). Així, per exemple, quan volia elaborar —perquè li interessava a nivell argumental— un discurs en què Tirèsies carregués contra les dones (per després, poder-ne fer l’elogi final, encaminat a exalçar la figura de Maria de Luna), no havia de fer res més que agafar, gairebé de manera literal, un fragment misogin del Corbaccio, de Giovanni Boccaccio, i encaixar-lo a text que anava escrivint. O, si necessitava que els personatges parlessin de la immortalitat de l’ànima —com explica Lola Badia a De Bernat Metge a Joan Roís de Corella— no havia de fer altra cosa que agafar una sèrie de materials de Ciceró (Somnium Scipionis), Boeci (Consolació de la filosofia), Petrarca (Secretum) i el ja citat Corbaccio i apropiar-se’ls, tot reelaborant-los.

El resultat d’aquest procediment, en Metge, dona com a resultat una obra nova, original, és a dir, que funciona independentment dels textos de què s’ha servit per a crear-la (en què, com hem dit, les fonts originals esdevenen un substrat imperceptible per a la majoria dels lectors). Açò no és gaire enfora, a nivell de procediment, del que en el món de la música caracteritza el rap. Concretament, cal parlar de l’ús que aquest gènere musical fa de múltiples seqüències sonores d’instruments, fragment musicals o efectes especials, enregistrades i manipulades per a mesclar-les i reproduir-les. Cadascuna d’aquestes peces s’anomena sampler. Emprar-ne a lloure, sense límits, va ser una pràctica habitual d’aquest tipus de música als Estats Units fins que, el 1991, una nova legislació sobre els drets d’autor la va aturar gairebé de cop. A partir del patchwork, en aquesta ocasió de petites peces sonores de procedències diverses (molt interessants, d’altra banda, per a conèixer els referents culturals del rap, que ens remeten la majoria de vegades a la cultura negra dels anys seixanta i setanta) es construeixen unes bases musicals originals sobres les quals els MC poden rapejar les seves rimes esmolades.

PUBLIC_ENEMY_IT+TAKES+A+NATION+OF+MILLIONS+TO+HOLD+US+BACK-618666Si hi ha un disc que és un exemple mirífic de la cultura del sampleig és It takes a nation of millions to hold us back, de Public Enemy (Def Jam, 1988). Segons explica el crític musical Santi Carrillo a la revista Rockdelux —en el número especial de novembre de 2014, que vol explicar els primers trenta anys de la publicació, iniciada el 1984, a partir de tres-cents discos, el més important dels quals és, justament, aquest treball discogràfic dels rapers de Nova York—, podem trobar, a les dues cares del vinil, més d’un centenar de samplers (des del conegudíssim patró rítmic extret del «Funky drummer» de James Brown, fins a bocins de Sweet, Thin Lizzy, Isaac Hayes, The Temptations, Funkadelic i un llarg etcètera de tessel·les de procedències tan diverses i significatives alhora com pot ésser, per exemple, un riff de guitarra del tema «Angel of death» del grup metàl·lic Slayer, al costat d’uns mots de Malcom X). El col·lectiu The Bomb Squad va ser l’encarregat de fer aquesta feina d’orfebreria, d’encaixar totes les peces del trencaclosques sonor, tot emprant els samplers —afirmaven— de la mateixa manera que un pintor empraria els colors. Personalment, trob que el resultat és deliciós.

Potser hi ha qui pugui considerar que, avui dia, un poc d’aquest esperit de reelaboració de materials preexistents per a crear obra nova el trobam, a nivell musical, en els anomenats mashups o remescles. N’he escoltat algunes i, sincerament, tot i que hi ha casos en què els resultats poden ser fins i tot simpàtics, la finalitat del procediment no deixa de produir petits frankensteins monstruosos, totalment anecdòtics, intranscendents, com els que assagen de fusionar AC/DC amb els Bee Gees o Elvis Presley, Red Hot Chili Peppers i Queen (!) en una mateixa peça En aquesta ocasió, és més adient parlar de pastitxos que no pas de patchworks, els únics mèrits dels quals serien, d’una banda, mostrar-nos per on no hauria d’anar la intertextualitat i, de l’altra, demanar-nos si hi ha, en el món de la literatura, una pràctica semblant. N’hi ha?

Ismael Pelegrí i Pons

Mifsudsalordià. No podem perdre mai!

Visits: 5