Beneïda sigui la serp

No és la primera vegada que faig referència al filòsof Octavi Fullat i al que exposa respecte de les tres potes sobre les quals afirma que es sustenta la cultura occidental (per exemple a l’obra L’autèntic origen dels europeus). Tres ciutats simbolitzen aquest triple eix: Jerusalem, Atenes i Roma, és a dir, les cultures hebrea, grega i llatina, la contraposició de les quals originà «el cristianisme, que és la primera versió del món occidental». No sé si Fullat en parla, però no hi és sobrer recordar que, en qualsevol d’aquests substrats de la nostra cultura, les estructures socials eren patriarcals (i ho segueixen essent). El paper que hi tenien les dones estava sempre subordinat al dels homes. En aquest sentit, potser és interessant fer un petit recorregut per alguns dels relats mítics de les diferents cultures dels nostres avantpassats. Hi veurem com es justificava la relació desequilibrada entre mascles i femelles de manera gens racional, tal i com escau als mites.

Potser el més evident de tots ens mena a l’Edèn, concretament a l’arbre del coneixement (un pomer? una figuera?). Tothom coneix la història bíblica, explicada al Gènesi. Déu va posar una única condició a Adam i Eva perquè poguessin viure sense maldecaps al paradís: no tastar el fruit d’aquell arbre. Però, com no podia ser d’una altra manera, acabaren incomplint la norma divina, per culpa d’Eva és a dir, de la dona, que com a únic atenuant podria haver al·legat que la instigadora del delicte va ser una serp. El fet els comportà l’expulsió de l’Edèn i, també, la imposició d’un parell de càstigs (tres, si comptam el de la serp) molt significatius i que, per cert, segons la cultura hebrea es transmeten de generació en generació: per açò el bateig serveix, als cristians, per purgar aquesta tara que els humans porten de sèrie. A l’home, Adam, Déu el condemnà a treballar i a passar-ne un fum per aconseguir aliments: «Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs.» La pitjor part, però, se l’emportà Eva: «Et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs a llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home, i ell et voldrà dominar.» Així explica el mite el perquè de la submissió de la dona a l’home: un càstig diví davant de la dolenteria de la dona.

Cranach_the_Elder_Adam_and_Eve

Un altre exemple de subordinació femenina el trobam, també al Gènesi bíblic, en el mite de la creació de l’ésser humà. Tothom sap, més o menys, que Adam es trobava sol al paradís i, perquè no s’avorrís i tingués companyia, un dia, mentre l’home dormia, Déu «prengué una de les seves costelles i omplí amb carn el buit que havia deixat.» El resultat va ser Eva, la dona, carn de la seva carn, un producte secundari, un complement, per dir-ho d’alguna manera políticament poc correcta. Ara bé, com que el relat bíblic és una cruïlla de diferents tradicions orals, podem llegir, uns paràgrafs abans de la història de la costella, que «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.» És a dir, tots dos alhora, en igualtat de condicions, no un a partir de l’altre, com s’afirma més endavant. Curiós. Com també ho és la referència al fet d’haver-los creat a imatge divina (quan segurament la cosa va anar a l’inrevés, tot i que ara no toca parlar-ne, de tot açò).

També explica, el mite de la creació bíblic, que Déu «va modelar l’home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè de vida, i l’home es convertí en un ésser viu.» Potser, com hem dit, la mescla de diferents fonts orals a l’hora de fixar per escrit el text del Gènesi podria arribar a establir fils conductors que acabarien connectant aquesta manera tan original de crear la vida humana amb allò que explica el mite clàssic de Prometeu, un dels dotze Titans, responsable de crear la vida humana, també a partir de modelar l’argila. Els relats mítics dels grecs, de fet, també són un pou sense fons d’exemples de cultura patriarcal. Per exemple, Zeus —un dia que treia fum pels queixals perquè Prometeu havia robat el foc als deus per donar-lo als homes—, amb l’ajuda d’Hefest, va crear la primera dona, Pandora, amb la intenció de convertir-la en un regal enverinat per als homes. Va fer que es casàs amb un germà del tità i, com a regal de noces, la dona va rebre una caixa misteriosa que anava acompanyada d’una condició: no obrir-la mai. Com no podia ésser d’altra manera, la curiositat femenina va fer que Pandora l’obrís. De dins en van sortir tots els mals, que es van escampar pel món, acomplint la venjança de Zeus (només hi va quedar, al fons de la caixa, l’esperança, que per açò és la darrera cosa que es perd). Com passava amb la història de l’arbre del paradís, una altra vegada una dona era l’origen de les desgràcies de la humanitat.

Dante_Gabriel_Rossetti_-_Pandora

No totes les dones, però, que apareixen en aquests relats són dolentes, submises, o tenen un caràcter passiu, cosa que sí podríem afirmar, per exemple, de Sara o Maria, a la Bíblia; o de Penèlope, en el mite homèric; o de Dido, a l’Eneida. Hi ha alguns casos interessants a l’Antic Testament, com els de Dèbora, Ester i Judit, que defugiren els rols que les dones solien tenir assignats. La primera va ser jutgessa i profetessa, és a dir, va ser una persona poderosa, que va exercir càrrecs als quals normalment les dones no accedien; la segona, Ester, va ser una heroïna que va aconseguir salvar el seu poble d’un intent de genocidi, quan aquests tipus de gestes eren exclusivament masculines; finalment, Judit també va actuar de manera heroica, en una acció que recorda —enològicament— l’episodi d’Ulisses i Polifem: aquesta vídua hebrea, després d’engatar el general Holofernes, cap de les tropes invasores assíries, li tallà el cap, amb l’ajuda d’una criada, fet que acabà amb la victòria dels seus damunt l’enemic. També van ser dones de caràcter fort la majoria de les heroïnes de la tragèdia grega, com Antígona, que va desobeir el tirà Creont, tot assumint-ne les conseqüències; o Medea, esposa repudiada per Jàson, la venjança de la qual davant d’aquest fet va ser terrible (va matar la nova enamorada de l’heroi, Creüsa, i va sacrificar els fills que havia tingut amb l’heroi dels argonautes). Sigui com sigui, la presència d’aquestes dones que defugien el paper secundari i subordinat a què les estructures socials les abocaven, ja sigui en els relats mítics o en la realitat de les cultures hebrea, grega i llatina de l’època, són casos aïllats, les excepcions que confirmen l’existència de societats masclistes des de fa molts d’anys.

Artemisia_Gentileschi_-_Giuditta_decapita_Oloferne_-_Google_Art_Project-Adjust

Potser no deixa de ser anecdòtic, però no puc deixar passar l’ocasió de comentar, perquè el trob un cas interessant, com en la mitologia clàssica hi ha un text en el qual, tot i fer ús del mecanisme que ja hem vist (un déu que imposa una condició que s’ha de complir però que s’acaba desobeint —la qual cosa fa que la història acabi malament—), capgira la situació i el culpable acaba essent ell, el mascle, i no la dona. Açò passa en la història d’Orfeu i Eurídice, que explica Ovidi a Les metamorfosis. Després d’haver-la anat a cercar del món dels morts —la núvia havia traspassat el dia del casament— i d’haver aconseguit el privilegi que la deixessin tornar amb els vius, després que el seu promés hagués emocionat les divinitats de l’inframon amb una música corprenedora, els nuvis partiren amb l’única condició que no es podrien girar cap enrere durant el viatge, cosa que Orfeu, per impaciència, acabà fent. Així, perdé Eurídice per sempre.

La història, ja ho haureu deduït, és semblant a la de la dona de Lot, que explica la Bíblia. Fugint de la destrucció de Sodoma i Gomorra, on la gent feia coses molt lletges (ja sabeu quin camp lèxic ha proveït el nom de la primera població), la condició que Déu havia imposat als membres de la família d’aquell bon home era la mateixa que hem vist abans: no mirar enrere. I aquella esposa, el nom de la qual no coneixem, no va poder evitar de fer-ho i, automàticament, quedà convertida en estàtua de sal: una altra dona connotada negativament, cosa que en justifica la subordinació, tal i com expliquen els mites originaris de la nostra civilització (quin mal d’ulls fa aquesta paraula justament aquí, en aquest context).

De fet, el patriarcat és hegemònic a la humanitat des de la revolució agrícola, és a dir, des de fa aproximadament uns deu mil anys (i, fins i tot, des d’abans d’assolir la condició de sapiens: alguns estudis indiquen que els Neandertals ja dividien les feines per sexes). Tot açò ho explica el polèmic Yuval Noah Harari. Empr conscientment l’adjectiu polèmic per referir-m’hi, ja que l’historiador hebreu ha formulat tres hipòtesis per explicar quin pot ser l’origen d’aquestes estructures socials que subordinen el paper de les dones. Tot i reconèixer que cap d’elles és prou convincent, Harari, al costat de la que es basa en la suposada potència física dels mascles o, també, en la propensió a la violència dels homes, afegeix, com a tercera via, un hipotètic origen genètic relacionat amb les estratègies de supervivència i reproducció humanes. Açò diu: a la pràctica, aquest darrer argument vindria a justificar que és «natural» l’existència del patriarcat. Fa molt mal d’ulls, llegir-ho. Hi ha gent, però, com Helena Hernández que, des de l’antropologia, apunta que l’origen d’aquest sistema de subordinació té a veure amb l’organització social de la sexualitat i de la reproducció. Per tant, és tot plegat una construcció «artificial» o, dit en altres paraules, cultural, la qual cosa ens indica per on haurà d’avançar la lluita per superar-la.

Saber quin és l’origen de les societats masclistes no deixa de tenir una importància relativa. El bo d’os de l’assumpte, com hem vist, és un fet cultural que ens afecta de ple i que no té cap raó de ser. I és des d’aquest vessant que cal acabar amb el patriarcat: des de la cultura. El camí, com tantes vegades, ve de la mà de la desobediència, perquè al cap i a la fi, es tracta de canviar radicalment totes les estructures socials sobre les quals es fonamenta la societat masclista. I, com sap tothom, no es pot fer una truita sense abans haver romput els ous. És en aquest sentit que, des del feminisme, s’ha interpretat el gest d’Eva davant de la prohibició de l’arbre del coneixement com a revolucionari. Va ser la primera que va dir prou. El seu gest mostra un camí a seguir. D’aquí que, manllevant el títol del llibre de Sònia Moll, cal afirmar ben fort que «beneïda sigui la serp» i que tant de bo el seu esperit ens acompanyi en totes les lluites, tantes, encara avui necessàries. Començant per aquesta, la que ha de dur-nos a un món en què homes i dones visquin sense discriminacions de cap mena.

Share Button