Que sigui difícil (però no complicat)

7451679630_d3d0440de6_b

Tenc per costum fer-me enfora de les declaracions en què els escriptors expliquen de la seva obra. Bàsicament, perquè en la majoria dels casos no solen anar més enllà de l’exhibició narcisista, moltes vegades circumscrita en el marc de les típiques i tòpiques campanyes promocionals, la qual cosa fa que entre les obres literàries i el lector s’interposi un personatge, l’autor (amb les seves glòries i misèries), que sol acabar interferint seriosament en les lectures. Ara bé, hi ha casos en què les paraules d’un escriptor respecte de l’obra pròpia ajuden a aprofundir en allò que publiquen. Quan açò passa, no cal dir que l’interès a llegir-les és enorme. Si, a més, un conjunt d’aquests textos, en el nostre cas entrevistes, s’agrupen en un sol volum i esdevenen llibre, es dona la quadratura del cercle. Conversaciones con David Foster Wallace (Pálido Fuego, 2016) és una d’aquestes obres rodones. Llegir-la és —permeteu-me el concepte— un plaer metaliterari.

D’entre tots els textos publicats en aquest volum, potser el més interessant —també el més extens— és el que reprodueix la conversa que l’escriptor nord-americà va mantenir amb Larry McCaffery el 1993. A «Una entrevista ampliada con David Foster Wallace» hi ha molta teca. Molta. Parla, entre d’altres aspectes, de literatura assagística i ens remet a un text E Unibus Pluram, en què reflexiona sobre el paper de la televisió en la societat americana. D’aquest text, en diu poques coses, però són tan interessants que, en haver-les llegit, l’assaig on apareixen esdevé una d’aquelles obres que, automàticament, s’incorpora a la llista de llibres que cal llegir. Veurem, però, quan açò sigui possible, en quina llengua ho podrem fer: en anglès seria el més lògic, però no tothom hi està capacitat (no sé si em veuria amb cor d’intentar-ho). Ara per ara, en català només hi ha publicats, gràcies a l’editorial Periscopi, tres títols de l’autor nord-americà: L’escombra del sistema (la primera novel·la), una Antologia de contes i el breu i corprenedor text L’aigua és això. Sort que, a la xarxa, el web Sub 25 ha publicat l’assaig a què ens referim en versió castellana.

 horitzontal

Entrevistat per McCaffery, Foster Wallace associa l’èxit de la televisió a la idea de felicitat a la qual s’arriba sense esforç. Segons ell, hi ha un tipus de cultura —que anomena «baixa», entre cometes, l’objectiu de la qual és el rendiment econòmic (perquè no hem d’oblidar que allò que mou les cadenes privades és l’audiència i el negoci que hi ha al darrere)— que ofereix al consumidor estímuls plaents, quan la realitat està formada també, gairebé a parts iguals, pel dolor. D’aquí en deriva, explica, l’èxit de la la televisió i del cinema comercial. Aquest model es contraposa a una altra mena d’art —que anomena, també entre cometes, «seriós» i que es caracteritza per la manca d’afany de lucre— que, d’acord amb la vida, formada per un cinquanta-un per cent de dolor i un quaranta-nou de plaer, pot fer sentir el receptor incòmode o obligar-lo a esforçar-se si vol arribar a alguna mena de gaudi, cosa que relaciona amb una experiència de tipus catàrtic (que l’autor vincula, d’altra banda, amb el combat de la solitud, una idea però que no desenvoluparem ara i aquí). Aquesta dualitat explica que els més joves, educats en uns valors que prioritzen el gaudi sense esforç (no ho diu, però al darrere hi ha el neoliberalisme consumista), difícilment es convertiran en lectors de literatura «seriosa». És més, segons Foster Wallace, els qui acaben esdevenint lectors es converteixen, a nivell d’expectatives, en éssers vessuts i infantils. Aquestes actituds expliquen que «intentar llamar la atención de los lectores de hoy implique una dificultad imaginativa i intelectual sin precedentes».

L’autor de La broma infinita basa aquestes afirmacions en el model televisiu nord-americà de la dècada dels noranta. No crec que la situació hagi canviat gaire a dia d’avui, no només al país de Trump, sinó a tot el món occidental, perquè aquest és un mitjà molt conservador pel que fa als formats (si ens hi fixam amb atenció, es segueixen fent els mateixos tipus de programes televisius que fa un quart de segle). Amb açò vull dir que el text de Foster Wallace és plenament actual. Fins i tot, crec que el paradigma es segueix complint, ara mateix, més enllà de les pantalles televisives, que han deixat de tenir un paper central com a font d’oci i entreteniment, el testimoni del qual han cedit als telèfons mòbils, les tauletes tàctils o, tot i que de cada vegada menys, als ordinadors. Allò que els usuaris hi cerquen, però, no ha canviat. La finalitat d’aquests dispositius, davant dels quals passam hores i hores, és l’entreteniment fàcil, sense esforç, gràcies al qual una sèrie d’empreses van fent caixa. Davant de tanta competència, no ens ha d’estranyar que la lectura no ho tengui gens fàcil per a fer-s’hi el seu lloc.

978-84-944680-7-0Crec que aquestes reflexions lliguen d’alguna manera —almenys voldria creure que s’hi complementen— amb les que formula Marina Garcés en un dels articles que fan part del volum Fora de classe, en què també contraposa la cultura de la comoditat a la cultura de l’esforç. En aquest cas, l’autora parteix d’una preocupació que, en tant que escriptora, se li planteja a l’hora d’escriure per a uns lectors que, potser, poden trobar «difícil» allò de què parla. Aquesta és una qüestió que, salvant les distàncies, també m’ha fet anar de corcó més d’una vegada, a l’hora d’escriure setmanalment al blog Xalandria. Què passa si allò que escric, bàsicament perquè es centra en algun tipus de continguts especialitzats, és massa difícil per al lector? Garcés troba que la pregunta està mal plantejada.

La filòsofa barcelonina defensa la dificultat com a valor positiu, la qual cosa no deixa de ser radicalment revolucionària en una època en què molta gent creu que per arribar a ser cantant o qualcú famós només cal participar en un concurs televisiu o, senzillament, obrir un canal de Youtube. La lectura és als antípodes d’aquesta realitat, entre d’altres coses perquè demana esforç per superar les dificultats que presenta. I açò és bo, no només per a l’autor sinó que també beneficia el lector. Implícitament, Garcés ve a dir que la bona literatura és aquella en la qual «qui comparteix les seves dificultats posa l’altre al seu nivell i el fa entrar en un joc d’interlocució: anem a pensar això… junts». Aquesta idea, tan poc elitista a nivell intel·lectual em sembla molt encertada: «contra el que diu el sentit comú, penso que la dificultat és igualitària perquè pressuposa la igualtat de les intel·ligències com a punt de partida de tota relació».

Arribats a aquest punt, però, s’ha de fer constar la diferència que Garcés estableix entre la dificultat, necessària, i la complicació, perillosa i inútil. Cal fer que allò difícil no sigui, alhora, complex (i, per tant, incomprensible), un objectiu que compromet a tots els implicats en la lectura. A tothom li toca pencar, en aquest context: aquí hi ha un dels reptes principals per a l’escriptor a l’hora de perfilar el text (els continguts poden ser difícils, per mai no han de ser complicats); però, alhora, aquest precepte obliga el lector no només a esforçar-se sinó que —en conseqüència— a prendre les responsabilitats que li pertoquen com a subjecte implicat en el procés de comunicació literària. M’explic: l’entreteniment del gaudi sense esforç és passiu. A la pràctica, deixam que siguin uns altres que facin les coses per nosaltres (que ens ho donin tot ben paït). En canvi, la lectura —evidentment, la d’aquelles obres que són conscients de les dinàmiques a què fem referència i que, segons Foster Wallace, podríem anomenar «serioses»— no permet la presència de terceres persones interposades. Ens obliga a ser subjectes proactius, a fugir de la nostra zona de comoditat. El gaudi que en podem obtenir, de caràcter intel·lectual, és directament proporcional a l’esforç esmerçat, de l’altra.

Segurament, aquest factor —el de la dificultat (no complexa) que presenten els seus textos—, explica perquè David Foster Wallace és un autor la literatura del qual m’apassiona. No cal ni que faci ficció; fins i tot, quan l’entrevisten i es refereix a les seves fílies i fòbies, és un gust llegir-lo. Et convida a pensar, a compartir inquietuds, i és molt mal de fer refusar la invitació que llença al lector. En la seva obra, com en la vida, hi ha plaer i dolor (sempre un poquet més del segon: l’home era més escèptic que optimista), expressats, a més, de manera tècnicament excelsa, tocant temes que sempre acaben essent interessants. Obliga el lector a esforçar-s’hi, com hem dit. El plaer intel·lectual que n’obté, però, s’ho ben val.

Share Button

Deixa un comentari