Per què els vius estem sempre morts de por?

fear_domination_bully_victim_aggression_abuse_anger_bullying-686677.jpg!d

Sembla que, tot plegat, és més vell que l’anar a peu, però adaptat al context actual. Sigui com sigui, ara i sempre, el fenomen és preocupant i convé parlar-ne. «És molt probable que els morts es demanin sovint per quin motiu els vius estem sempre morts de por», afirma Gumersind Gomila en la frase inicial d’un article («La política de la por»), publicat a la revista Oc el mes de gener de 1952. Tot i que el perpinyanès —nascut «a la ciutat alegre de Maó»— l’aprofita per denunciar l’actitud de certs sectors del moviment occitanista de l’època, hi fa una sèrie de reflexions que, malauradament, són ben actuals. Per exemple, l’article cita com es va fer servir la política de la por, durant els primers anys de la guerra freda, alimentant el fantasma de l’anticomunisme, és a dir, com es va aprofitar el pànic programat per moure les masses segons convenia: «la por […] està motivada per causes artificials inventades per a servir els interessos d’un adversari més fort», afirma Gomila. També hi podem llegir que «fan veure que tenen por per a fer por als altres». Aquesta va ser l’estratègia mitjançant la qual, segueix argumentant el text, es va perseguir qualsevol manifestació cultural transformadora, encaminada a construir un mon millor i, sobretot, diferent. Automàticament, se l’acusava de ser una activitat filocomunista per tal de combatre-la i desarticular-la.

1953_How_Red_Is_The_Little_Red_Schoolhouse_00aDesprés de llegir aquestes paraules, les podem relacionar-les amb la cacera de bruixes de l’època McCarthy, que coincideix cronològicament amb el text de Gumersind Gomila. Recordem que durant aquests anys foscos de la història dels Estats Units d’Amèrica, es van arribar a elaborar llistes negres farcides de «sospitosos», d’entre els quals gent com Bertol Brecht o Charles Chaplin, que es van trobar amb tot tipus d’obstacles a l’hora de desenvolupar la seva feina. Durant la guerra freda, el dimoni tenia un nom: comunisme. Fer-lo aparèixer com una amenaça, permetia fins i tot d’avantposar l’Estat (la seguretat nacional) per damunt dels drets de les persones. Davant d’aquest tipus de situació, i per tal de superar-la, Gomila advoca per «descobrir i combatre els que al nostre entorn professen la política de la por per a intimidar-nos a benefici propi i a perjudici de l’interès general». Aquestes paraules semblen òbvies. Passa, però, que hem deixat enrere la guerra freda i seguim igual o pitjor: ballant al ritme que ens marca aquesta manera de fer. Segueix existint, per tant, la necessitat de «descobrir i combatre» qui la fomenta i l’aplica. Perquè la por és una arma molt més poderosa que les que pugui exhibir qualsevol exèrcit.

Avui dia, qui sona l’orquestra de la temença amb la intenció de fer-nos tenir por d’una sèrie de presumptes amenaces (no només del comunisme, que també), ens vol fer veure, a nivell espanyol, que hi ha una sèrie de dimonis a combatre i que, per a fer-ho, cal renunciar de bones maneres als nostres drets fonamentals. Segurament, des que ETA ha passat a millor vida, el perill més gros de tots és l’independentisme (per molt que aquesta sigui una opció radicalment democràtica), però no només açò. En conseqüència, qualsevol persona que vulgui un estat divers territorialment, amb uns òrgans de govern descentralitzats (no cal, com volen els independentistes, que siguin en forma d’un nou estat), és sospitosa d’ésser un enemic públic. D’aquesta manera, gràcies a la política de la por es pot vendre un discurs en què es demana la supressió de les autonomies i del senat, a més de l’aplicació in aeternum de l’article 155 a la comunitat autònoma de Catalunya i, per si tenen la temptació d’anar pel mal camí, també als illencs i al valencians que, des del moment que parlam una llengua que no és la que es voldria única de l’estat, som també sospitosos de fer coses dolentes. Aquesta dèria uniformitzadora, que neix de la por inculcada a la diversitat, es vol aplicar també a l’àmbit sanitari i a l’educació, que es conceben reduïts a un únic sistema a nivell estatal, la qual cosa servirà per desarticular qualsevol vel·leïtat diferenciadora.

A més, aquesta por té altres ramificacions. També afecta les diferents maneres que hi ha d’entendre el concepte de família, més enllà del matrimoni de base cristiana, la defensa d’un concepte molt restringit de la vida i dels valors que s’hi associen, de caràcter tradicional i conservador. Per açò, lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals, queers, pansexuals, asexuals, famílies monoparentals, gent que avorta o que, senzillament, es divorcia o viu en pecat (sense casar-se), són objectius directes de la política de la por, com també ho són les persones que professen religions diferents de la catòlica, especialment la musulmana, connotada negativament arran del terrorisme que s’ha fet en nom d’Al·là (com si en nom del déu bíblic no s’haguessin comès genocidis, per molt que es vulgui fer creure que, per exemple, el que hi havia a Amèrica eren «quatre indis» abans d’arribar-hi els colonitzadors i, amb ells, la civilització). Aquesta por a qui és diferent explica també el rebuig a qualsevol immigrant sense poder adquisitiu, als quals es tanca la porta del paradís occidental amb l’excusa barata que, entre d’altres coses, no es vol adaptar ni acceptar els valors de la societat que l’acull (la qual cosa ens mostra una visió molt intolerant i unidireccional del concepte d’integració, d’altra banda).

Si repassam la llista, es fàcil comprovar que, a la pràctica, el que cerca la política de la por afecta directament la condició de les persones. Es supedita a un suposat bé de l’estat allò de «sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició» que es pot llegir a l’article segon de la Declaració Universal de Drets Humans. Si a aquesta mostra d’intransigència hi afegim els discursos populistes de sempre (baixarem els impostos, fomentarem l’emprenedoria i el suport als autònoms, comerciants i pimes, o que lluitarem contra la corrupció) i el nacionalisme dominant i excloent de caràcter estatal, el resultat és de calaix: tenim la versió cañí del «make America great again» o, el que és el mateix, el retorn a l’imaginari filofranquista del Cid i Don Pelayo, disposats a la reconquesta, a «recuperar nuestro puesto en Europa y en el mundo» perquè «la Hispanidad es la etapa más brillante de la humanidad» i «España es la nación más antigua de Europa». I si, per assolir l’objectiu, com hem dit, cal avantposar l’estat als drets bàsics dels ciutadans, es fa i cap pega.

En podem dir nacionalisme espanyol (d’esquerres, de centre o de dretes). En podem dir extrema dreta o ultradreta, neofeixisme 3.0 o franquisme estantís (en general, és més aquest darrer), discurs neocon o liberalisme populista ciutadà. Fins i tot, podem constatar que hi ha una línia clara de continuació de les estructures dels anys de la dictadura al darrere de tot plegat. És igual: borreroak baditu milaka aurpegi, que diuen en basc (i canten, amb tota la contundència del món, Negu Gorriak). Podem traduir aquestes paraules com «el botxí té mil rostres». Diferents aparences per a una única idea. I, al darrere, el discurs de la por a qualsevol element transformador que, a la pràctica, qüestioni els fonaments de la societat actual, a tots els nivells. D’aquí els moviments per a preservar-los, perquè, amb ells, hi ha uns privilegis a mantenir, uns beneficiats del sistema que volen seguir essent-ho.

La política de la por emet missatges que calen en contextos com l’actual. No ens ha d’estranyar que les classes populars se’l facin seu amb facilitat. El messianisme és una altra de les caretes rere les quals s’amaga aquesta manera de fer. És el llop amb la pell de xai. En el context del «tan aclamat i sacralitzat liberalisme econòmic», com explica una de les poques veus del diari Menorca que paga la pena de llegir, Pep Mir, en què «poder abusar és la norma i evitar-ho, una epopeia», els oprimits pel sistema compren fàcilment els discursos populistes perquè els són atractius. Perquè, davant de la por induïda, qui no vol estabilitat i ordre per no perdre el poc que té, el poc que li queda després d’haver passat una crisi ferotge? És d’aquesta manera com unes certes elits, que volen mantenir els seus privilegis, es consoliden mitjançant la política de la por: paradoxalment, amb el suport de qui en surt directament perjudicat. És una jugada mestra. I, malgrat vendre-ho sota l’aparença democràtica, hi som força lluny. El bacallà, a la pràctica, el tallen uns pocs. Els de sempre. Per aquest motiu, un sistema que es basa en la desigualtat no pot ésser just de cap de les maneres.

El resultat d’unes eleccions, la irrupció d’una força política determinada és només un símptoma, un més, que testimonia l’existència d’un problema molt més intricat que, tot i prendre diferents fesomies en funció de l’estat en què es dona, és de caràcter global i va lligat, de manera indissuluble, al neoliberalisme econòmic. La solució, en conseqüència, a més de ser complexa, ha d’anar dirigida a l’arrel, que és sistèmica i que, per tant, ha de ser transformadora, revolucionària. Tot el que no vagi en aquesta direcció, a la pràctica, no deixarà de ser poc més que un pegat, un atenuant de curta durada, cosmètica lampedusiana.

 

Share Button

Deixa un comentari