L’editorial de vilaweb d’avui comença tot dient que “Elis qui volem que aquest país sigui més lliure no podem estar contents amb els resultats electorals d’ahir. Són dolents a tot el país i preocupants”. Hi estic d’acord. Amb l’excepció de CIU tots els partits d’obediència catalana han sofert una important davallada. La desfeta més important és sens dubte la d’ERC (d’Unitat i el PSMen parlaré en un escrit proper). ERC ha passat de 652.000 a 296.000 vots. És a dir que ha perdut uns 360.000 vots, aproximadament un 60 % del seu electoral. Són uns resultats que només es poden qualificar de molt dolents.
Paradoxalment la desfeta d’ERC es produeix quan més gent que mai es declara sobiranista o independentista. A diferència del comunisme, el catalanisme d’esquerres no està en crisi. El que està en crisi són les forces que el representen.El milió d’independentistes no han desaparegut ni han disminuït sinó que senzillament s’ha quedat a casa, han votat en bloc o han votat circumstancialment al PSC o al PSOE. El mateix ha passat al País Basc (Arrassate 40% d’Abstenció).
“Com és possible que havent-hi mes sobiranistes que mai, els resultats en conjunt de les forces nacionals són tan minsos?”, es demana l’esmentada editorial de vilaweb. La raó d’aquesta desfeta cal cercar-la certament en una desorientació de l’electorat “nacionalista” així com en la poca consistència de l’espai catalanista d’esquerres. Intentaré aportar alguns elements per entendre aquest desencís.
La desfeta d’ERC és la conseqüència lògica del fracàs de la reforma de l’estatut i la posterior reedició del tripartit. La reforma de l’estatut era la clau de volta del pacte PSC – ERC. En el moment que aquesta reforma fracassa, quin sentit té aquest pacte? Diu Antoni Vives amb total la raó “Votar per votar, molta gent acaba abandonant la marca blanca i es queda amb la marca de debò. I Esquerra ha de ser molt més que el satèl·lit dels socialiste”. Sense un horitzó clar i coherent, el mite de la governabilitat esdevé l’únic argument electoral i estratègic sense contingut política propi. I per això no cal votar a ERC ni a IC
Hi ha elements que a mi particularment em fan molt mal. L’esquerra i el catalanisme s’ha caracteritzat en general per baralles fratricides, les quals recorden a les batalles que es van produir durant la guerra civil. La principal obsessió d’ERC ha estat sempre CIU, la qual se l’acusa de ser dretes, tot i que a la pràctica les seves polítiques no difereixin massa de les que articula el PSC. Aquestes lluites fratricides s’han reproduït a València entre el BNV, IPV, EUPV i a Mallorca entre PSM, ERC, Entesa x Mallorca, UM, EU i els Verds. Deixau-me posar un exemple proper. Com tots sabeu el no 2 dERC per Barcelona Joan Tardà va venir a Menorca en plena campanya electoral a donar suport a n’Edu Coll. És un gest que l’honora i que amb tota sinceritat li agraesc. Ara bé és un gest políticament miop que només s’explica per l’obsessió d’ERC per substituir el PSM. Si jo hagués estat el no 2 per Barcelona m’hauria dedicat a fer campanya a Cerdanyola, a Rubí, a Sabadell, a Terrassa, a Sitges, a Cornellà o a Rupit… No s’entén (políticament) que Joan Tardà perdés un 5% de la campanya electoral per venir a Menorca quan totes les enquestes apuntaven ja a una desfeta electoral important.
La llista de greuges no acaba aquí. Podríem parlar de les “payasades” de diputats com en Joan Puig al congrés, de la condescendència que ha demostrat ERC amb el PSOE fins el final de la legislatura. En qualsevol cas tot apunta cap a una mateixa direcció, cap a la manca de projecte polític, cap a la incapacitat de transformar una ideologia en un programa de govern que vagi més enllà de la gestió. ERC ha caigut en un parany de fabricació pròpia. S’omple la boca d’articular un projecte sobiranista d’esquerres. Tanmateix alhora de la veritat acaba pactant amb el PSOE i el PSC tot deixant de banda els objectius nacionals i emfatitzant un pacte només d’esquerres… I per això no cal votar ERC, ja existeix el PSC.
Tanmateix les derrotes no són sempre una mala cosa. Són una bona oportunitat per repensar el catalanisme. Diu en cardús que “l’espanyolització dels resultats a Catalunya pot acabar despertant l’espai polític català. Temps al temps“. A ERC li recomana “considerar fins a quin punt a fracassat l’estratègia de fons de l’opció per governar amb el PSC” i potser hauria de fer “pujar les seves condicions al govern per fer valdre els seus vots en un futur“. No he perdut l’esperança que d’aquesta derrota dura (a Catalunya, València i les Illes) en surti una nova estratègia política, menys partidista, més efectiva, més política, menys fratricida, una nova estratègia que articuli un projecte polític, que porti a una federació d’esforços i no a una competència fratricida, que sepi destriar el gra de la palla.
Visits: 0
Tenc uns quants dubtes a posar damunt la taula:
– Normalment quan es perden ses eleccions, o es baixa en vots o diputats, es cerquen excuses externes. Es un primer error de cara a seguir baixant. És el risc que poden patir a CiU, per exemple, o a ICV, o a ERC, a Catalunya.
– Els partits autoproclamats d’esquerres governen, a ses illes, no? idò sa millor campanya electoral sempre és la gestió efeicaç del govern
– Caldria que molts es replantegessin o si més no repensessin idees/prejudicis sobre si el PSOE és com el PP en el dibuix del mapa d’Espanya, o si el PP és un conjunt de “fatxes”. Són dos grans partits que reben un amplissim suport social. I els votants en democràcia, recordem-ho, són sobirans, la sobirania rau en el poble.
– Les causes del vot tenen molts pares, i és facilíssim fer anàlisis a posteriori, com els economistes, experts a preveure el que va passar ahir a la borsa (permeti’s la broma). Les eleccions es guanyen l’endemà d’anar a les urnes. Pencant cada dia.
– Tot canvia molt ràpid. Canvien els Estats. la tecnologia, els líders, les empreses, les modes i els partits, i el nacionalisme i el socialisme i el liberalisme. Tot és en qüestió i no podem tancar la porta a res.
– Els partits han de mantenir un ull posat en els seus principis i un altre ben posat a la realitat, altrament pot passar com en l’acudit, d’aquell que va contradireccio en una autopista i diu: ostres, tots contra direcció, s’han tornat tots bojos! O com el conte del rei que anava nú i només un fiet es va atrevir a dir-ho.
M’agrada el que deia ahir en Vicent Partal a Vilaweb
Quatre propostes per a després del 9M
1) Cal abandonar la baralla estèril. Dins els partits, entre els partits i fora dels partits. No porta enlloc. I, si pot ser, cal més unitat.
2) El dret de decidir sense subordinació exterior, ni organitzativa ni política, és el terreny d’encontre dels uns i dels altres.
3) Cal sumar noves cares a les direccions actuals i fer-les créixer com a símbol del canvi. Sense renunciar a ningú, però sense que ningú faça de tap tampoc.
4) Anar al darrere del PSOE competint per ser-ne l’aliat predilecte, és una garantia de fracàs. Que facen allò que vulguen.
No dic que siga fàcil; no ho és. Ni que siga l’única solució perquè els votants catalanistes recuperem l’autoestima perduda i ens proposem objectius més ambiciosos. Són, simplement, quatre propostes que em semblen lògiques i senzilles d’entendre per a eixir de l’atzucac en què ens trobem ara mateix. Molts no ens sentim reflectits en els resultats de diumenge; però sense alternatives engrescadores a curt terme, les coses seran molt pitjors. I que això no passe és responsabilitat de tots. Dels de dins dels partits i dels de fora. Ara no és el moment de deixar sols els polítics.
Hi ha ningú que en vulga parlar?
Vicent Partal director@vilaweb.cat
Trob que aquest darrer comentari de’n Pau ressumeix molt bé la qüestió. El PP i el PSOE tenen ideologies idèntiques pel que fa a matèria econòmica i fiscal. Tantmateix, cal que la gent els diferencii clarament, i això ho aconsegueixen els uns amb discurs nacionalista espanyol catòlic, i els altres intentant caure bé a tothom, especialment a andalussos i catalans, i amb un posat més “progre”.
Val a dir que al PSOE li ha funcionat de pebrots, la tàctica, s’han menjat bona part dels electors dels partits que no han sabut diferenciar-se prou d’ells. I a més han aconseguit una participació altíssima.
I és que, en política, com a tot arreu, cada vegada funciona més la tàctica KISS (Keep it simple, stupid). Missatges clars, simples, i poques alternatives. La gran, gran majoria de la gent no llegeix la lletra petita.
David,
Quan parles d’embull i contradicció resumeixes molt bé les coses. L’objectiu del PSOE és assemblar-se al país. Mentre que e programa polític del PP es basa en uns principis neo-facistes que després intentarà vendre de la millor manera, el PSOE proposa sempre el que la majoria de la població pensa que és millor. L’objectiu del PSOE és no caure malament a ningú, ser la reproducció fidel del país. Són per tant un partit segur que farà sempre el que la majoria vol, un partit camaleònic que canvia de camisa segons bufa el vent de les enquestes. En Zapatero és el mestre. Ha governat a cop d’enquesta.
Sobre la sortida del PSM d’Unitat, ho he llegit a Vilaweb. Només sé que diuen que la combinació de partits tan diversos com PSM i UM no enganxa l’electorat. Crec que ho deia en Barceló.
Crec que tens raó quan dius que el nacionalisme espanyol és el guanyador de les eleccions, però n’hi ha molts que no ho veuen així. A Menorca, i a Balears supós que també, s’identifica el nacionalisme espanyol amb el PP. La gent que fa aquest raonament no veu en el PSOE un partit espanyolista sinó el partit que ha de permetre que no guanyin els “dolents”. I imagín que aquesta concepció ve donada per una tasca, reeixida per part dels socialistes (amb l’ajuda dels posicionaments radicalment nacionalistes del PP que dilueixen el nacionalisme del PSOE) d’amagar les essències “rojiguadas” i mostrar la pell de xai. Per tant, el vot al PSOE no és “nacionalista espanyol”, sinó un vot cap a un partit “comprensiu” cap a les diferències.
Aquesta percepció a Catalunya no existeix, entre altres coses perquè hi ha forces catalanistes ben consolidades (CiU i ERC) i el PSOE adopta les sigles PSC i és d’aquesta manera que se’l coneix (amb identitat pròpia) cosa que no passa a les Illes (Heu sentit en cap moment que es parli del PSIB?
Tot i açò, la gent de Menorca no relaciona gaire n’Arturo o na Barceló amb en Bono o n’Ibarra (per posar coneguts coneguts), com si no formassin part del mateix conglomerat. No ho entenc. Deu ser que aquells (PP) són tan dolents que els altres (PSOE) no ho semblen.
No ho sé, crec que m’estic contradient i m’estic embullant. Tu què en trobes, Pau?
Qui ha dit que el PSM sortirà d’Unitat? Per començar, d’Unitat no se surt perquè és una marca creada per a l’ocasió concreta de les eleccions generals, amb una visió essencialment de possibilitat i tempteig d’estratègia pel que fa a una política futura d’aliances en clau nacional. El mal d’això dels pactes en aquest cas és el mateix plantejament que representen les eleccions espanyoles. No hem de perdre de vista que la majoria no ha votat directament en Zatero o en Rajoy, com es pensa, ha votat directament els ineptes que el PP i el PSOE han posat a la circumscripció anomenada Baleares. Amb aquesta òptica, de vot útil una merda. La utilitat de tenir un bon candidat al congrés espanyol ha estat completament desaprofitada. Amb açò vull dir que un cop a Baleares li toquen vuit diputats, sortir dels 4 i 4 és una missió si no impossible, difícilment abastable. Per tant, es poden preveure dos escenaris:
1. Anar a cercar la possibilitat d’un diputat amb pactes purament de conveniència tàctica i de xifres. Açò representa una doble dificultat: implica deixar de banda les relacions existents en la política local i autonòmica entre els partits que facin aquesta possible coalició, que segurament que difereix, i fer-ho per Espanya; per altra, fer-ho segurament per res.
2. Mantenir l’espai polític i el discurs. Independentment dels resultats. No sé si estareu d’acord amb mi, però el discurs que més s’aguantava durant la campanya era el d’en Sampol. I ho ha reconegut molta gent, encara que després la papereta anava cap a una altra banda. Tal vegada açò era més important, ara. Aquí el problema més greu és que la gran majoria de gent, sobretot a Menorca, no sabia què era açò d’Unitat, perquè no ho identificava amb cap partit.
En aquest sentit, que IU hagi tret més vots a Menorca s’entendria. Per una banda, a la qüestió de l’àmbit estatal. Per altra, la manca de visualització de partits en concret a Unitat. Recordem que Unitat s’ha d’entendre en clau mallorquina. Allà, la diferència amb IU és abismal.
I, David, jo ja he dit que també em costa sortir del pessimisme. Tu també vas patir el 3 a 3 fatídic i açò costa. Crec que el nacionalisme espanyol és el vencedor de les eleccions i açò no ho podem amagar. En Lafuente ja ho va dir. Però paciència, el cap ben alt: no ens tornaran a vèncer.
Apunts:
1. Recordeu que fa quatre anys en Carod demanava a la gent de dretes que votés convergència? Igual que ara!
2. Algú va veure el debat no bipartidista? Hi havia cap cap de llista?
3. S’ha fet creure que el PP podia tornar al poder i s’ha tornat a fer el vot útil del PSOE.
4. Quan temps feia que EU no treia més vots que els nacionalistes a Menorca? I mirau IU a Espanya.
5. El vot és tradició i campanya, creieu que algú que mira els programes del cor (continuant amb la tipificació que deieu) mira els programes electorals dels partits?
6. Aquesta gent no fa un vot parlamentari, fa un vot presidencialista. Algú pensava que Llamazares podia ser president? Idò, per què votar-lo?
7. Ciudadanos, tot i les expectatives no ha fet res. Alerta, però, amb na Rosa Diez, tres quarts del mateix, però amb més incidència amb el terrorisme.
8. Crec que l’atemptat d’Arrasate ha beneficiat el PSOE.
9. Els franquistes van morint, però el PP no baixa. Saben educar els seus fills per mantenir el vot!
Estic amb tu, Joan, quan dius que hi hem de tornar, però és molt difícil no veure la situació des d’una perspectiva pessimista. Els resultats són els que són, i el pitjor de tot, sembla que aquesta tendència al bipartidisme és inevitable. Els partits “petits” no tenen cabuda en els mitjans de comunicació, almanco aquí, a Menorca. I si en tenen, és per anul·lar-se els una als altres. Fixau-vos que al Diario Menorca els espais dedicats a Ciudadanos eren més grans que els que gaudien EU i Unitat, per exemple.
Tenc la sensació que la gent de carrer, aquella a la qual es refereix en Joan que mira programes del cor (és una simplificació, ja ho sé), només es planteja la tria entre el PP i el PSOE, qualsevol altra sigla és una nosa. Aquest partits petits necessiten obrir-se, fer-se visibles. I em sembla que l’estratègia d’unir-se en una plataforma com Unitat per les Illes no és la millor manera (ho dic ara, amb els resultats a la mà); almanco el PSM també ho deu veure així perquè ja ha anunciat que en sortirà.
Joan, m’agradaria que m’explicassis com es pot donar el tomb a aquesta situació.
Gràcies, Pau, per aquestes anàlisis, que parteixen d’una visió diferenciada, pròpia i assossegada, lluny de la immensa majoria dels mitjans. Jo reconec que també n’he fet una anàlisi força pessimista, vaig estar profundament afectat tot el dia (l’empat amb gust a derrota del meu equip de futbol 7 al matí i la desfeta del Barça van acabar amb un dia per oblidar), però és cert que cal posar les coses al seu lloc. Temps al temps.
No sé si el viatge cap al bipartidisme és propi de la maduresa de la democràcia, com es demana l’amo, però pens que el nostre país és diferent, sempre hi és a temps de donar un tomb a la situació.
D’ERC, pens moltes coses, i no mancades de contradiccions. Pensem que els 8 diputats que tenien eren si més no ficticis. Són resultats que venien marcats per un moment molt concret, com aquell de l’entrevista d’en Carod amb ETA a Perpinyà. És cert que l’independentisme sembla haver-se articulat i guanyat en presència pública. Malgrat tot, els votants no són tots aquests mobilitzats, i ens agradi o no l’independentisme no fa guanyar adeptes, ans al contrari. Sembla que ens oblidem que la gent, que és una gran majoria, que es mira programes de cor, i té com a referència pràcticament única la televisió i no precisament els informatius, també vota. Justament per aquest motiu cal no escarransar-s’hi. La feina s’ha de fer a poc a poc, continuant madurant les politiques nacionals, perquè la feina ben feta, i només aquesta, serà la que quedarà. Completament d’acord que tard o prest s’hauran de deixar les batalles partidistes, que no només són fratricides sinó també suïcides.
Per tant, derrota, sí, fulminant. Però tornem a partir.