Les pàgines de l’estiu

EPSON scanner image

Amb l’arribada de setembre, s’acaba l’estiu. Les maoneses festes de Gràcia i l’inici del curs acadèmic posen en marxa el calendari vital de moltes persones, no només les que es dediquen a la docència. En una primera impressió, la perspectiva de l’avenir no és gaire agraïda: haver de tornar a la feina, sotmetre’s a les rutines del dia a dia i viure una altra vegada sota la dictadura del despertador (en el país de la diversitat d’horaris familiars, tan mals de quadrar en la majoria de casos) es preveu complicat i feixuc. Si hi afegim que els dies s’escurcen i s’ha acabat l’estada a Alcalfar, o que la meteorologia no sempre garanteix les calamullades al caló Fondo o a altres indrets menorquins que han deixat enrere la massificació turística (per molt que sigui el moment en què la temperatura de l’aigua és la millor de la temporada), la cosa encara sembla pitjor. Tot i així, setembre és el millor mes de l’any. Sense cap mena de discussió. D’arguments per afirmar-ho, n’hi ha per donar i per vendre.

L’estiu s’acaba. Enrere queda la calor xafogosa i insuportable, especialment durant la primera quinzena d’agost, tan mala de passar. D’aquest període, romandran els fruits d’unes vacances que han estat prolífiques en molts sentits. Com és costum, l’època ha vingut acompanyada de bones lectures: les circumstàncies per a fer-ho eren idònies. Aquests primers dies de setembre en què, d’altra banda, s’anuncien les novetats literàries que arribaran amb la tardor (Sònia Moll, Marta Rojals, Sergi Pàmies, Pau Faner…), preferesc mirar cap enrere i fer una mena de balanç del que ha donat la temporada lectora estiuenca perquè, com sempre, d’entre tots els llibres assaborits, n’hi ha hagut de força destacables.

No cal dir que els mesos caniculars són una època idònia per abordar obres narratives de gran extensió, a les quals es pot dedicar el temps que necessiten. En aquest sentit, m’he permès el caprici de llegir el milenar de pàgines amb què Sir Thomas Malory es dedica a narrar el món artúric des de l’inici fins al final, a La morte d’Arthur (en la versió castellana de Francisco Torres Oliver: La muerte de Arturo, publicada a Siruela), un deute pendent en la llista de clàssics de la literatura universal, totalment recomanable (com ho són, per cert, el Tirant lo Blanc i el Quixot) i que cal complementar amb la pel·lícula Excalibur, de John Boorman, que reinterpreta de manera brillant les parts essencials del relat de Malory per a crear un film rodó.

LOfici5-199x300Deixant de banda, però, aquest patracol artúric, en el terreny de la prosa hi hagut dos autors que han destacat per damunt dels altres, dos noms pels quals tenc debilitat. En primer lloc, Serguei Dovlàtov, que a L’ofici (traduïda amb solvència, com és habitual amb aquest autor, per Miquel Cabal) torna a donar una lliçó d’estil i d’ironia, un tipus d’humor molt personal que traspua la seva prosa. I açò que la realitat a què fa referència l’obra és de tot menys divertida. Potser per aquest motiu la mirada irònica hi és més necessària que mai. Les dues parts en què es divideix la novel·la ens mostren, primer, la dificultat d’algú que vol viure de l’escriptura en un món hermètic com el soviètic dels anys setanta del segle passat i, la segona, el mateix procés, però als Estats Units, uns anys després. El més impressionant de tot és veure com Dovlàtov fa un retrat subtilment corrosiu d’aquests dos mons, aparentment oposats, en què malda per sobreviure.

9788416689644L’altra gran obra estrangera de l’estiu no és realment una novel·la sinó una creació periodística molt personal, com totes les que ha publicat Svetlana Aleksiévitx: La guerra no té nom de dona (amb Miquel Cabal, una altra vegada, com a traductor). Literatura en majúscules. Malgrat que la Segona Guerra Mundial ens cau un poc enfora en comparació a altres moments històrics en què s’ha centrat l’escriptora ucraïnesa (la catàstrofe de Txernòbil o la fi de la URSS, per exemple), els testimonis de tantes dones russes que van participar en la lluita contra els nazis ajuden a construir un collage antibèl·lic espectacular i punyent alhora, extrapolable a qualsevol conflicte actual, en què, a més de l’absurditat i la crueltat de la guerra, també suren les estructures patriarcals que hi ha al darrere.

N’he llegit més, de narrativa estrangera, però aquestes dues en són les obres més destacables. Ara bé, no puc deixar de comentar la gran decepció que ha significat la novel·leta Por, d’un altre autor que apreciï plenament, Stefan Sweig. El relat, traduït per Joan Fontcuberta, ens mena a un final «sorprenent» que no deixa de tenir una forta càrrega masclista. I, com que tot el text es construeix en funció de com acabarà la narració, aquests valors retrògrads pesen massa en la globalitat del llibre: una dona adultera rep una lliçó per part del marit. Què hauria passat si l’infidel hagués estat ell i els papers dels personatges, a l’obra, s’haguessin intercanviat? Quina lliçó en trauríem, de tot plegat? Hi ha llibres que no envelleixen bé. El temps no juga al seu favor. Aquest n’és un bon exemple.

61a7571a8tLPel que fa a la narrativa catalana, l’estiu ha servit per aprofundir en un autor al qual, no sé per quin motiu, encara no havia dedicat l’atenció que es mereixia: Jordi Puntí. És dels bons. A Els castellans, obra molt ben escrita però que, literàriament no m’acaba de convèncer, ja s’intueix el potencial de l’autor. Ara bé, Pell d’armadillo ja són paraules majors (el mateix passa amb Això no és Amèrica, que vaig llegir a la primavera), amb uns contes molt ben construïts, d’entre els quals destacaria el central «Tríptic de les biografies», tècnicament impecables, que ens mostren fins a quin punt es pot extreure suc de la realitat més quotidiana, amb un somriure sempre, tot i que en alguna ocasió en pugui derivar un cert regust amarg. Tenc pendent la lectura, a vam si la tardor ho permet, de la novel·la Maletes perdudes i el compromís moral d’escoltar-lo al programa radiofònic literari «Ciutat Maragda», del qual és col·laborador.

9788473292214D’altra banda, d’entre els clàssics de la nostra literatura, aquest estiu he pogut assaborir El mar, la novel·lassa del santanyiner Blai Bonet, un altre autor que, en narrativa, encara no havia pogut abordar. A més de la punyent història que explica (vida, mort, tuberculosi, adolescència i homosexualitat són una presència constant a les pàgines del llibre), si hi ha un element que ens mena a un nivell literari superior és el model de llengua, la prosa sublim que empra l’autor i que, literalment, enganxa el lector. L’obliga a fixar-se no només en allò que explica el narrador sinó, també, en com ho explica. A més, cal dir que l’edició que en fa Club Editor, amb una sèrie de capítols recuperats de la censura franquista i un epíleg breu, però força interessant, de Xavier Pla, arrodoneixen el llibre. Amb la lectura, a més, ha sorgit la necessitat de veure’n l’adaptació cinematogràfica que en va fer Agustí Villaronga, que encara tenc pendent.

En canvi, no puc dir que Llucia Ramis m’hagi decebut (perquè no hi havia dipositat grans expectatives, en la seva novel·la), però la lectura de Les possessions ha passat sense pena ni glòria. L’obra comença de manera prou interessant, amb un plantejament que capta l’atenció del lector, però en arribar a l’equador del llibre, la història es dilueix i comencen les reflexions en clau de retrat generacional i, fins i tot, de caràcter metaliterari, i la novel·la acaba morint de finor. No ho salva ni el darrer capítol, que vol funcionar com una mena d’epíleg, ni hi ajuda el model de llengua que empra l’autora: un català central mallorquinitzat, poc creïble (potser no, però, per al públic catalunyès, especialment el barceloní). Potser, el fet d’haver llegit Ramis just després d’haver acabat el recull de relats de Jordi Puntí li ha fet més mal que bé. Pot semblar banal, però hi ha lectures que venen marcades pel llibre que les ha precedides: normalment, després d’una obra magnífica, una de «normal» queda empetitita.

9788416116546Si la calor estival és idònia per a abordar obres narratives o la prosa en general (la tercera entrega de les Pedraules, de Joan Pons, la completíssima història del turisme de Menorca que és A la recerca del paradís, d’Alfons Méndez o Menorca i Eivissa, dues illes, dos relats històrics i econòmics, de Guillem López i Miquel Àngel Casasnovas, per citar-ne algunes, han format part també de la dieta literària d’aquest estiu: prou heterogènia, com es pot comprovar) no és, d’altra banda, una època en què llegir poesia sigui tan agraït. Evidentment, és aquesta una percepció molt personal. Potser és un tòpic o una beneitura (o les dues coses a la vegada), però crec que, als versos, els escauen sobretot la tardor i l’hivern. I el recolliment. Així i tot, he trobat els moments que m’han permès d’assaborir el gust per la forma i la rima de Rubén Luzón, a Sinó, un llibre en què, tot i que hi ha lloc per a altres temàtiques (per exemple, una composició sobre «fosses comunes» que permet una lectura en clau històrica), domina la reflexió sobre el fet creatiu.

53310388_064732També, tot i que empès per les circumstàncies (l’homenatge que li vam fer en forma de lectura poètica), he rememorat l’obra de Josep Maria Llompart a partir d’una antologia que li va publicar ja fa uns anys el Diari de Balears, molt completa, una obra que facilita d’entrar en el món poètic de l’autor mallorquí. A la introducció, Cèlia Riba el situa biogràficament i, alhora, dóna algunes claus amb què llegir els poemes antologats. Potser resulta sorprenent, però fins i tot l’obra emmarcada estèticament en el realisme històric fa de bon llegir, malgrat el pas del temps, malgrat que és en els darrers llibres on trobam la veu més perfeta (i, per variar, on més m’agrada és en aquelles composicions que aborden el tema de la mort i, amb ella, el sentit de l’experiència vital). L’antologia combina perfectament, com a porta d’entrada al món poètic de l’autor, amb Mai no et deturis, publicada enguany per AdiA, que recull en un únic volum els poemes que Llompart va dedicar a noms importants de la cultura universal (acompanyats per deu homenatges d’autors actuals, com Lucia Pietrelli o Josep Piera, entre d’altres).

14956441681_45c76b75f8_zFinalment, també m’ha vingut de gust rellegir un altre clàssic actual de la literatura catalana, Marc Granell. A més de la Tria personal, que m’ha retornat a València, on vaig fer la descoberta de l’autor, gràcies a Joel Bagur i als Premis Octubre, també he tingut temps de llegir Tard o d’hora, que m’ha semblat un llibre correcte. En destacaria aquells poemes en què hi ha un substrat clar de crítica social, per exemple a «Els expulsats» i «Els desapareguts», tot i que també hi ha composicions prou aconseguides en què el jo poètic tracta un dels grans temes de la literatura de sempre: el pas del temps i la proximitat de la mort. A més, i no sabria explicar-ho de manera raonada, m’agraden, com a objectes, els llibres que fa l’editorial Denes, sobretot els de la la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra. Res. Dèries.

A més de llegir, l’estiu ha donat molt de si musicalment. Tot i que, a Alcalfar, les condicions per a fer-ho no eren les idònies (sobretot a nivell d’infraestructura), i que, d’altra banda, enguany no m’ha vingut excessivament de gust explorar les novetats discogràfiques (tot i que, evidentment, no m’he pogut estar de fer-ho), aquests mesos han estat prou profitosos. Però se’ns ha fet tard i vol ploure. Potser, de renouetes harmòniques, en parlarem en una propera ocasió.

Share Button