A Formentera ens vam trobar

FB_IMG_1532936322351

Diuen que els menorquins no tenim per costum sortir de l’illa a l’estiu. Per oci, s’entén. Per feina i metges, malauradament, no hi ha més remei que fer-ho algunes vegades. Ens estimam més passar els mesos de major calor a casa i fer les vacances fora de la temporada turística. Diuen. No sé si és ver, açò, o és un més dels apriorismes amb què explicam la realitat illenca. La qüestió és que viatjar, tot just començar el mes d’agost, a Formentera no deixa de ser una experiència extraordinària. I no només perquè, per poder-hi arribar, hagis d’agafar dos avions i un vaixell (per a la tornada sí que hi havia un vol directe). No hi ha un exemple més tangible que la nostra comunitat autònoma és una fal·làcia administrativa constituïda per quatre illes, però sobretot per totes les fronteres concebibles, d’entre les quals són evidents les geogràfiques (la mar separa més que no pas uneix) i, sobretot, les mentals: menorquins i formenterers, per exemple, pertanyem a cosmologies radicalment diferents. I sí: compartim la llengua, de la mateixa manera que ho fem amb els barcelonins (amb els quals, per cert, tenim molta més relació; passa el mateix amb els pitiüsos respecte del País Valencià), però és una evidència prou clara que, per a un menorquí, la menor de les Pitiüses és un indret fins i tot exòtic. El mateix deu pensar un formenterer respecte de la nostra illa.

A Formentera no hi vaig anar per oci, però gairebé. Van convidar-me a fer part d’un recital poètic, el XVII Encontre de Joves Poetes dels Països Catalans. Amb aquest esdeveniment, a més de donar a conèixer una mostra de la literatura catalana que es fa arreu del territori, també es vol fer país tot cohesionant-lo a partir de la força de la paraula. I tot, en el marc de les festes de Santa Maria, una experiència més que interessant de celebració popular autogestionada que, any rere any, es fa a la població de Sant Francesc Xavier. A Menorca, d’aquest tipus de festes, radicalment del poble (en el sentit que fins i tot l’organització de les diferents activitats neix d’un grup de persones de la població i no de l’administració pública) no en tenim. De fet, a l’estiu, totes estan fetes amb el mateix patró. Potser el que més se li pot atracar són els actes de Sant Martí, des Mercadal, que organitzen un grup de joves del poble, tot i que la poesia no hi sol tenir cap tipus de presència destacada.

Del recital formenterer en vaig treure coses molt bones. En primer lloc, i principal, m’ho vaig passar molt bé participant-hi, cosa que m’atreviria a fer extensible a la resta de poetes convidats, des d’Emili Sànchez-Rubio (que en va ser el presentador), passant per Rubén Luzón, Antònia Monroig, Antoni Ribas, Oriol Sauleda, i fins arribar a Maria Teresa Ferrer, l’amfitriona i vertadera ànima d’aquest recital, a qui cal agrair la feina que fa per a mantenir-lo actiu. El públic –no sé com a què érem, però hi havia una bona assistència–, va poder escoltar una diversitat prou interessant de propostes literàries, ben acompanyades, a més, per la música del duet Sweet Lure (interpretar versions de David Bowie, Pink Floyd o The Beatles no podia estar més ben trobat a l’hora d’establir maridatges amb els versos que s’hi van dir).

Hi ha, però, altres elements que, personalment, m’agradaria destacar d’aquesta activitat de què vaig formar part. Per exemple, el fet que em convidassin a una trobada de joves poetes va ser una injecció de moral i d’energia. Perquè jo, de jove, només en tenc l’esperit (que no és poc). Per l’edat, i no som vell, em va tocar ser l’avi del recital. Que m’hi deixassin ésser, ni que fos en el darrer any de la meva adolescència, em va semblar un detallàs. Així, a més, reincidia en una trobada de la qual havia format part catorze anys enrere, quan l’aventura literària d’un servidor es reduïa una sèrie de balbucejos de futur incert i a uns reculls d’uns pocs poemes en un parell d’obres col·lectives de difusió molt restringida. Un poc com ara, per cert, però amb inconcrecions encara molt més accentuades aleshores. Llavors, com ara, l’encontre poètic formenterer va ser un esperó important per a continuar picant pedra literària.

A més, allò que dona sentit a la trobada són, sobretot, les estones de convivència que es generen entre els participants. El recital ens projecta cap a fora, cosa que està molt bé. Però, de portes endins, l’estada compartida en una casa de colònies ens ha enriquit personalment i literària, malgrat la calor asfixiant, que no va poder amb nosaltres tot i que ho va intentar: d’ombres n’hi havia poques i el resol era insuportable. Sort d’un parell de ventiladors que ens ajudaren en el combat quixotesc contra l’astre rei! No cal explicar què va passar en aquesta mena de reality show sense càmeres. Quedau-vos amb la idea que tots els segons passats entre aquelles parets de l’antiga casa del mestre d’escola van ser profitosos. Les converses hi fluïren de manera natural, hi vam poder tractar temes d’interès, no sempre literaris, tot i que la poesia hi va tenir una presència principal, com és lògic. Vam poder intercanviar-nos llibres, comentar les obres d’altri (i sorprendre’ns perquè alguns ens havíem llegit mútuament) i parlar, com no podia ser d’una altra manera, del sexe dels àngels poètics, que són molts i variats, per cert. Fins i tot, la nombrosa colla de músics que formaven part del grup de reggae Adala & The Same Song Band, que també s’allotjaven a l’alberg, van fer part de l’experiència. Tot i que, fent honor al tòpic, eren un poc un mon a part (embolcallat dins d’una nebulosa constant de fum cannàbic), vam aconseguir d’establir-hi alguns ponts de contacte, gràcies en part a Linton Kwesi Johnson i la dub poetry, que personalment desconeixia, o a la loquacitat innata d’algun dels poetes, que facilità l’entesa rastavèrsica.

20180803_201245

La visita a Formentera va ser breu però intensa. La vam poder estirar un parell de dies, la qual cosa ens van permetre de fer un algunes anades a la platja, tot aprofitant el transport públic o la generositat d’uns amics. Hi vam veure una illa més tranquil·la que no pas en ocasions anteriors, tot i la saturació evident d’un primer cap de setmana d’agost. Potser l’exemple més clar és que no ens vam trobar amb la carretera saturada de ciclomotors carregats amb dues persones i tot l’abillament de platja (ombrel·la inclosa), que feien sonar amb insistència les botzines per saludar a tort i a dret, com havia succeït en visites passades. Aquesta vegada no hi ha hagut concerts de clàxon i, tot i haver-n’hi un número considerable de vehicles, la carretera en cap moment no semblava patir sobredosi de trànsit. Ens van comentar que enguany no hi havia tanta gent. Els turistes, en general, semblaven més assenyats, tot i que vam veure coses que ens obligarien a matisar aquesta afirmació, moltes vegades relacionades amb els usos insòlits del telèfon mòbil a l’hora de conduir, fins i tot en bicicleta.

Malgrat que la visita a Formentera va ser breu, ens va semblar percebre que a l’illa s’han impulsat mesures per evitar caure en un model d’economia turística com el que pateixen a l’illa veïna d’Eivissa. No hi ha discoteques, no hi ha xibius de platja amb música estrident (cosa que s’ha aconseguit a base de multes i de tancar algun local que incomplia la normativa); a Sant Francesc, han tancat el centre del poble a la circulació de vehicles, iniciativa que ha estat molt benvinguda per tothom; també, hi ha en marxa una campanya informativa ben visible que explica la importància de la posidònia en els ecosistemes marins; i s’han pres mesures per evitar, en el marc del que és possible, les massificacions en alguns dels indrets mediambientalment més sensibles de l’illa. Per exemple, no es pot arribar en cotxe al cap de Barbaria. S’ha habilitat un aparcament allunyat del far que obliga els visitants a fer la darrera part del recorregut a peu, la qual cosa fa de filtre: no tothom està disposat a anar-hi caminant, de tal manera que la pressió humana sobre l’indret disminueix. És un poc més o menys el que passa i, sobretot, passarà per aquí amb les platges properes a Favàritx quan en regulin l’aparcament i l’accés.

Ha anat molt bé sortir de Menorca, ni que sigui en els dies més calorosos de l’estiu. A Formentera hem pogut comprovar, d’una banda, la força i la varietat de la poesia catalana (la mateixa que, a ca nostra, expressa Illanvers, les dates del qual enguany han coincidit amb el sarau formenterer) i, de l’altra, que les mesures que estem prenent els menorquins perquè el turisme no ens fugi de les mans, almenys pel que fa a la relació amb el territori, no són dèries exclusives dels nostres governants sinó que el seny (per molt que alguns en vulguin dir turismefòbia) que ens hauria de dur a no morir d’èxit, molt a poc a poc i en bones (massa fins i tot) es va imposant arreu.

Share Button

Un comentari

  • Carme

    11 agost, 2018

    Isma, m’ha alegrat molt que la vostra estada a Formentera hagi estat tant profitosa. Amb pocs dies has fet un recull acurat de la nostra realitat estiuenca.
    I com sempre qued bocabadada per la facilitat que tens per explicar les vivències.
    Acabau de passar un bon estiu!

Deixa un comentari