Pot la llengua catalana tornar a ser normal?

llengua catalana

Estem avesats a sentir parlar de la normalització lingüística. És un concepte que forma part de la nostra realitat, la qual cosa, per ella mateixa, és prou significativa. No crec que els habitants de Portugal o de Bèlgica la tenguin present, aquesta idea. Normalitzar, com el seu nom indica, implica que prèviament hi ha hagut alguna cosa anormal, una situació que, per tant, es vol solucionar. En el nostre cas, parlam de la llengua catalana: la seva situació no és òptima. I què vol dir ésser normal? Bàsicament, que una llengua cohesioni la seva comunitat lingüística. Per a fer-ho, cal que sigui present en el conjunt d’àmbits potencials en què pot ser emprada, que sigui parlada per tothom i amb freqüència i que, finalment, les normes d’ús (que són les pautes de comportament de la gent) li siguin favorables. Si no es donen aquestes condicions, deu ser perquè existeix un conflicte amb una altra llengua, que li pren àmbits i parlants, en el context d’un procés de substitució i, així, de la llengua que hi surt perdent, en diem minoritzada. El català n’és un exemple.

L’exposició de motius de la Llei de Normalització Lingüística de les Illes Balears explica, amb alguna imprecisió però de manera prou clara, perquè s’ha arribat a aquesta situació, perquè no sempre les coses han estat com ara. Ens recorda, aquest text legal encara vigent, que la llengua catalana és la pròpia de les Illes des del segle XIII. Des de llavors, i fins al set-cents, va ser la llengua en què els habitants de l’arxipèlag van fer la seva vida, ja sigui en la quotidianitat o, també, en els usos més formals (administratius, literaris). Era una llengua normal: del segle XIII al XVIII, grosso modo, el català va ser l’única possible a ca nostra. Però, a partir dels Decrets de Nova Planta (amb els matisos que calgui en parlar de Menorca) la situació va capgirar-se i la catalana va començar a ésser legalment bandejada dels àmbits formals, en un procés gradual que es va mantenir durant el XIX i el XX i que, amb l’excepció del període de la Segona República, va arribar a la pitjor situació durant el franquisme i la seva croada autoanomenda espanyolista.

A les dificultats que van suposar els quaranta anys de dictadura, és a dir, de persecució legal del català, s’hi va afegir l’arribada dels mitjans de comunicació massius, sense presència de la nostra llengua, que hi tenia vetat l’accés, i els primers grans fluxos migratoris (atrets per la incipient indústria turística) que, en veure que la llengua pròpia de les Illes no era present en els àmbits formals (perquè estava prohibida i per tant, les normes d’ús no li eren favorables), no van considerar necessari d’aprendre-la per a integrar-se en la nostra societat. Per tots aquests motius, en acabar el franquisme, el català es trobava en «perill de desaparició si no es redreçava el rumb»

Illes-Balears-parlamentari-Llei-normalitzacio_1568253330_28729166_1062x1500

Amb el canvi de règim polític, a partir de 1978, el nou marc legal va canviar el panorama respecte de l’anterior. La Constitució i l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (1983), entre d’altres, establien unes condicions que, tal i com afirma literalment la Llei de Normalització Lingüística, podien «alleugerir parcialment la situació actual». No diu res de capgirar-la o revertir-la. Només parla de fer més lleu l’anormalitat de la llengua catalana que, açò sí, havia passat, amb l’arribada de l’Estatut, a ser llengua oficial de la comunitat autònoma, pel principi de territorialitat (és a dir, perquè n’era i n’és la llengua pròpia), juntament amb la castellana, que ho era i ho és pel principi de personalitat (és a dir, perquè tot i no ser-ne pròpia, en ser l’única oficial de tot l’estat, també ho ha de ser de les Illes). Aquest marc jurídic, que és l’actual, es caracteritza idò per una doble oficialitat asimètrica que afavoreix el castellà, l’única llengua espanyola oficial de tot l’Estat i l’única que tots els espanyols tenen el deure de conèixer (un fet insòlit en el món: només trobam una cosa semblant a Bulgària!).

A diferència de l’etapa anterior, la legislació vigent despenalitza el català i, fins i tot, permet d’emprendre mesures en l’àmbit autonòmic per alleugerir la situació en què es troba. Sempre que açò no impliqui que el castellà perdi part del seu estatus, però. I poca cosa més. L’exposició de motius de la llei acaba explicant què entenem per normalitat, en termes semblants als que utilitza la sociolingüística: que la nostra llengua sigui vehicle de cohesió de les Illes Balears, cosa que implica que «ha d’ésser present en els diversos àmbits d’ús oficial de l’administració, dels mitjans de comunicació de masses, de l’escola i de la vida social en general, amb el corresponent respecte a les modalitats lingüístiques pròpies de la tradició literària autòctona, però sense perjudici de la unitat de la llengua catalana.»

No entrarem a valorar la menció a les «modalitats» (un concepte que no existeix, per cert, en lingüística), tot i que la frase, si es llegeix sencera, no té res a veure amb les entelèquies que defensen els secessionistes nostrats: la tradició literària autòctona fa referència als usos formals que trobam en l’obra de Ramon Llull, Anselm Turmeda o Joan Ramis, per citar-ne alguns. I sempre, sense perdre de vista la unitat i la integritat de la llengua catalana, cosa que també semblen ignorar els gonelles autòctons. Deixant de banda, però, aquest aspecte, cal recordar que l’exposició de motius de la llei és un text que no té validesa jurídica. És una declaració d’intencions, perquè allò que genera jurisprudència és l’articulat de la llei. Així, sí que són d’obligat compliment els objectius específics d’aquesta norma, descrits al primer article del títol preliminar de la llei, que són quatre: que el català, com a llengua oficial, sigui emprat a l’administració, igual que el castellà; que la nostra llengua esdevengui vehicular de l’educació; que se’n fomenti l’ús en tots els mitjans de comunicació social; i, finalment, que es creï la consciència social de la importància de conèixer la llengua pròpia de les Illes.

30LNL_web

Com es pot comprovar, d’una banda, aquests objectius impliquen només una part d’allò que entenem per normalitat (la llei no diu res d’usos en àmbits col·loquials o en el consum cultural, per citar-ne un parell dels que s’obvien). De l’altra, trenta-dos anys després de promulgar-se, caldria plantejar-se fins a quin punt s’han assolit els objectius que marca la llei. Si fos així, cosa que no demostren els nombrosos indicadors al respecte (pel que fa als mitjans de comunicació social, per exemple), seria lògic de plantejar-se un nou marc legal que es centràs en altres objectius, per fer una passa endavant. Ara bé, la realitat indica que, en tres dècades, tot i la feina feta, en queda molta de pendent. La pregunta que en deriva és pertinent: si en tants d’anys no s’han pogut assolir els objectius, què ha passat? La Llei de Normalització Lingüística va ser una norma de consens, aprovada per tots els grups del parlament illenc. Però només s’ha avançat a mitges. És que no hi creien, els implicats?

En les darreres dècades, tal i com indiquen les diferents enquestes d’usos lingüístics, el català ha guanyat parlants i competències (parlar, llegir, entendre, escriure), però aquestes dades no es tradueixen en més usos (a nivell quantitatiu i qualitatiu). L’augment de parlants i de competència és un triomf del sistema educatiu. En xifres globals, un vint per cent de la població illenca no sap parlar en català (però més d’un noranta-vuit per cent és competent en llengua castellana: d’aquesta situació asimètrica se’n diu bilingüisme social); però si focalitzam les dades en la franja dels 15 a 19 anys, en què apareix la gent que és dins del sistema educatiu, el nivell de competència en català i castellà són idèntics i voregen el cent per cent. El sistema educatiu funciona, la qual cosa explica que sigui, també, focus de conflictivitat per part de les ideologies antinormalitzadores. Les dades mostren, d’altra banda, que tot i els índexs de competència, la llengua catalana s’empra poc fora dels centres educatius. Les normes d’ús no hi ajuden. El marc legal, tampoc.

En situacions de minorització lingüística, les dinàmiques jurídiques i sociopolítiques són fonamentals perquè incideixen directament en la situació de la llengua subordinada, per acció o per omissió (en situacions de desigualtat, no fer res sempre perjudica el feble). A les Illes, cada canvi de legislatura s’ha traduït en un nou rumb en les polítiques lingüístiques. Aquesta manca d’estabilitat, sumada al fet que, a Espanya, no es poden emprendre mesures col·lectives a favor de la llengua catalana (la competència és autonòmica i les comunitats no es poden federar, com recorda la Constitució), no fan cap bé al català de les Illes, ans el contrari, ni al de la resta de territoris, que es troben en situacions molt diverses. Per acabar-ho d’adobar, el xoc de competències agreuja la situació. L’Estat, d’acord amb l’article 3 de la constitució, defensa, des de la superioritat jurídica, la llengua castellana. Qualsevol mesura que, des de les autonomies, es pugui dur a terme a favor de les llengües minoritzades d’Espanya, hi topa de cara. I, per molt que s’afirmi que ambdues llengües són oficials a les illes, l’avantatge jurídic de la castellana fa que aparegui el conflicte cada vegada que es posa en marxa una mesura que cerca afavorir el català, perquè xoca amb els interessos de la llengua de l’Estat. Des de la desigualtat és evident que no es pot arribar a la normalitat.

Vandalisme toponímic (encara)

És en aquest context que s’han de situar els discursos que afirmen que el català és una imposició a les illes. Aquestes afirmacions, per començar, no tenen cap fonament. Només cerquen fer passar víctima per botxí. Per ser una llengua que s’imposa, per què tothom que sap català també coneix el castellà, però no a l’inrevés? De fet, la imposició es dona en sentit contrari: per cada mesura favorable a la nostra llengua, l’estat n’impulsa més de trenta que afavoreixen el castellà, en tots els àmbits imaginables. Es pot fer una vida normal i plena en castellà; en català açò és impossible. La política unilingüe de l’estat explica el recurs que la virreina mallorquina ha presentat davant del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears contra el decret que fixa els requisits lingüístics dels treballadors de la sanitat pública illenca. També explica perquè alguns partits polítics qüestionen, per exemple, el Reglament d’Usos Lingüístics de l’Ajuntament de Maó, un document necessari i que no fa altra cosa que, d’acord amb el marc legal autonòmic, intentar prioritzar l’ús de la llengua pròpia i minoritzada. El critiquen, en la seva dinàmica contrària a la recuperació del català, els mateixos que fan batalla amb el topònim de la ciutat (i amb altres de l’illa: Binibèquer o Alcalfar, per exemple) o que, quan governaven, van intentar dinamitar la presència del català a l’administració i a l’ensenyament (aquells àmbits en els quals la nostra llengua havia fet més avenços). Sembla que no hi ha terme mig. Per afavorir una llengua, l’altra ha de quedar en segona posició. L’empat no és possible. I l’Estat és molt més fort que l’administració autonòmica. No hi ha terceres vies ni equidistàncies. I, si hi són, sempre afavoreixen la llengua dominant. Per tant, cal triar. A favor o no de normalitzar el català. D’açò se’n diu conflicte lingüístic: haver de triar una llengua. En aquestes situacions, sempre n’hi ha una d’afavorida i una de perjudicada o minoritzada.

Eppur si muove. La situació de les Illes evidencia el conflicte. Testimoniar-lo és un bon senyal, perquè pot ajudar a prendre consciència de la necessitat de superar-lo. Ara bé, fins i tot davant de la voluntat demostrada per una part molt important de la ciutadania de la nostra comunitat autònoma, la resposta a la pregunta que dóna títol a aquesta reflexió ha de ser necessàriament negativa. No és possible normalitzar la llengua catalana. Ni aquí ni en cap altre territori de l’Estat espanyol. Bàsicament, perquè el marc legal ho impedeix. D’exemples d’aquesta impossibilitat, n’hi ha a bastament. Caldrien canvis radicals, començant pel marc de referència (la Constitució), per poder albirar un altre horitzó per la nostra llengua (de tots: no només dels catalanoparlants!). I açò, en un territori en què, vagis on vagis, una part de la població, en tost de veure persones que parlen llengües diverses (la qual cosa no deixa de ser un valor afegit de riquesa cultural), només hi sap veure espanyols i uniformitat, vol dir que tenim molt mala peça al teler. Ni que sigui, només, per a alleugerir parcialment la situació en què es troba, actualment, la llengua catalana, ho tenim molt complicat.

Share Button

Deixa un comentari