Tres anys i mig de presó

creativity-153667_960_720

No voldria, de cap de les maneres, que aquest text semblàs el típic discurs, ideològicament conservador, basat en l’elogi d’un passat meravellós en contraposició a un present catastròfic, però no hi ha més remei que fer una visita als anys vuitanta i noranta del segle vint per parlar d’uns determinats tipus d’expressions culturals (música, literatura, còmic i, fins i tot, televisió) que, més d’una persona, servidor inclòs, va anar incorporant als seus bagatges vivencials i que, per tant, ajudaren a conformar-les tal com són. Potser hi van arribar perquè es van sentir atrets per allò que era, com a mínim, perillós o, potser, feia la sensació de ser una cosa prohibida. Alguns, n’han fet apostasia, d’aquesta herència, que han titllat frívolament de «pecats de joventut»; d’altres, ens sorprenem quan l’acaram amb el present i comprovam que la llibertat d’expressió, quan es dedica a posar damunt la taula les vergonyes del poder, està més que perseguida. I, com succeeix moltes vegades, en tost de solucionar el problema, que és de manca de base democràtica, alguns es dediquen a l’actuació inútil de matar els missatgers.

Me sap greu haver de recórrer a la història personal per a construir el meu discurs. Ja he dit que no voldria semblar un avi contant batalletes de quan era jove, però no hi ha més remei que fer un bot en el passat i situar-nos en els anys que feien de frontissa entre els vuitanta i els noranta de la passada centúria. Entre els alumnes d’una escola només de mascles corria la brama que hi havia alguns grups de música que deien paraulotes en les seves cançons, la qual cosa els feia atractius. Es parlava de Kortatu i de Pabellón Psiquiátrico. Érem uns al·lots que havíem crescut adoctrinats per una televisió en què, a un programa com La bola de cristal, la Bruja Averia ens convidava a no ésser políticament correctes (tot i que en aquell moment no sabéssim fins a quin punt eren heterodoxes frases com «que mala, pero que mala soy» o «viva el mal, viva el capital»). Potser per açò ens atreien els noms i els hipotètics continguts d’unes composicions musicals que desconeixíem totalment.

laprimeraenlafrenteI un dia, no se sap com, va arribar a casa una cinta de casset mal gravada amb un disc de Pabellón Psiquiátrico, La primera en la frente. En aquell moment, ens aferraven al plaer prohibit d’escoltar (d’amagat, amb el walkman, no fos cas que ho arribassin a escoltar els pares) unes cançons que, vistes amb perspectiva, no eren gaire cosa més que mostres d’una irreverència càndida, tot i que llavors ens semblàs una música «perillosa», amb algun doble joc lingüístic que tenia com a base el sexe, vist des d’una perspectiva totalment masclista (en temes com «La flauta de Bartolo», que tenia «un agujero solo» o a «Immaculada», on s’afirmava que «las mujeres no son perfectas / tienen un defectillo entre las piernas»). El clímax d’aquest treball discogràfic, el tema més conegut del disc, era un atac directe contra un dels grups més apelagosos dels anys vuitanta, que alguns odiàvem amb força: «G de Gilipollas», dedicada a Hombres G, amb una lletra en què s’anaven parodiant algunes de les cançons més famoses del conjunt de David Summers i companyia. Estàvem convençuts que Pabellón Psiquiátrico feien música perillosa. Allò prohibit. I sabíem que hi havia un grup encara més dur, Kortatu, que ningú però no havia pogut escoltar, que havien de ser, per força, molt més bèsties. Érem així d’ingenus. Teníem l’edat que teníem: fèiem EGB a una escola que encara es deia, oficialment, Primo de Rivera.

Anar a l’institut va ser una revolució en molts sentits. En primer lloc, perquè després de molts anys de conviure només amb mascles, van arribar els grups mixtes i va costar déu i ajuda d’adaptar-s’hi. Però aquesta és una altra història. Molt interessant, però que avui no toca. Amb el BUP va començar una recerca cultural activa gràcies a la xarxa teixida pels nous companys en què, sobretot, les gravacions en cassets s’intercanvien frenèticament. I arribaren a les meves mans, finalment, bandes com Kortatu, uns inicials Def Con Dos (amb la irreverència religiosa de la cançó «Salman Rushdie»: «Alá es Dios y Mahoma su profeta / No escribas lo contrario, no me hagas la puñeta») o, fins i tot, uns rapers anomenats TDK, amb una composició en què deixaven Felipe González de volta i mitja, de qui no he tornat a sentit parlar mai més. El moment va coincidir, per a acabar-ho d’adobar, amb el despertar d’una primera consciència política. Així, cançons que criticaven els fonaments de la societat espanyola de l’època eren el coixí on descansaven les meves conviccions ideològiques. Fermín Muguruza i els seus van fer que m’interessàs per la realitat basca (o per conflictes internacionals com el de Nicaragua), tot i que s’ha de dir que vaig trigar anys a saber de què anava la lletra de l’addictiva «Sarri, Sarri».

0ch140030-kortatu_1La cosa es va radicalitzar, musicalment, a mesura que anava cremant cursos a l’institut. Amb el contacte amb els skaters i algun punk maonès de l’època, que n’hi havia, va arribar la invasió d’allò que la crítica havia batejat com a Rock Radical Basc i altres expressions properes. L’odi nihilista de l’anarquisme es transformava en cançons que interpretaven, tan maldestrament com podien Eskorbuto, La Polla Records, Cicatriz, MCD o els catalans Hostia Puta i L’Odi Social (els de «Que pagui Pujol»). Els noms dels conjunts eren tota una declaració d’intencions. Jo no ho he estat mai, anarquista, però no em va costar gens de fer-me meves lletres que, estava convençut, deien veritats com a punys i amb què m’identificava: «mucha policia, poca diversión, un error, represión», «todos los fascistas viven cara al culo / por eso no ven más allà de su nariz», «no me dejan decir lo que pienso / (…) por algun sitio voy a explotar: / no hay libertad d’expresión». Cançons breus, amb poca lletra. Textos que eren proclames de rima fàcil i missatge contundent: «No a las cárceles del estado asesino / no más esconder los errores del sistema / no al estado terrorista que encierra / a quien le sobra y a quien lucha contra él / no queremos a nadie preso y lucharemos por eso», escopia (més que no pas cantava) Evaristo, vocalista de La Polla. La cançó té trenta-tres anys i és, tristament, ben actual.

0chcu140006-herminio-bolaextra

La base d’artistes musicals que es dedicaven a criticar el poder i que m’agradaven era àmplia i estava en creixement constant. S’hi afegiren altres estils, prou radicals, també, com el thrashcore dels Soziedad Alcohólika, que convivia harmoniosament amb la irreverència poprockera dels Siniestro Total (autors de lletres totalment aberrants, en tots els sentits, que s’esplaiaven en cançons de títols tan significatius com «Al que eyacula, Dios le ayuda» o «Bailaré sobre tu tumba») o els textos d’un Albert Pla que, a pesar de la imatge càndida que aparentava, era més perillós que la kale borroka. No consumia, però, un únic tipus de música. També hi havia lloc per a altres expressions, de temàtiques radicalment diferents, gens reivindicatives. I tampoc no era, la música, l’únic canal pel qual contactava amb la visió crítica contra les estructures de poder. L’altre gran aliat en aquesta via va ser el còmic. Vaig començar, com tanta gent, amb El Jueves. Cada setmana seguia, entre d’altres, les aventures de Martínez el Facha, les històries de la la Puta Mili i de Makinavaja, en què els textos es menjaven el poc dibuix que acabava cabent a les vinyetes i, sobretot, els dibuixos bandarres d’Azagra (i els seus antiherois, Pedro Pico i Pico Vena), que llegits amb bona música punk i ska de fons, quedaven rodons. Eren, en aquesta revista, destralers. Ben prou. I, alhora, feien riure. Practicaven l’higiènic i necessari humor dels bufons, sobre el qual ampliàvem coneixements al bar Tango, on el petit i rabassut Kepa posava a disposició de la clientela un seguit d’àlbums monogràfics (d’El Jueves, sobretot) i altres títols mítics del còmic de l’època, com 1984 o Makoki, lectures addictives que assaboríem acompanyades d’una cervesa i un vint-i-un. Res, però, comparat amb els continguts que, sense voler, vaig descobrir a la publicació basca TMEO (el nom ja ho deia tot). Mai no podré entendre com aquesta revista va arribar a alguns quioscos de Maó. I, amb ella, vaig descobrir l’humor que explorava els límits de la llibertat d’expressió, la crítica i el mal gust, tot junt. Hi col·laborava, per exemple, Mauro Entrialgo, creador del meravellós i cínic Herminio Bolaextra. Moltes de les històries que s’hi dibuixaven eren una provocació. En aquella època ja eren escandaloses per a la majoria de gent. Xalava llegint-les.

0chcu130008-makoki

Totes aquestes batalletes que us estic contant, com he dit abans, no cerquen arribar a conclusions categòriques del tipus «la joventut d’avui dia és un desastre, exposats com estan a referents alienants, acomodats i sense consciència política…». Res més lluny de la meva intenció. En primer lloc, perquè aquest tipus d’afirmacions no són veritat. I, sobretot, perquè d’allò que he explicat només m’interessa remarcar que cap dels autors de les irreverències amb què vaig alimentar la meva joventut no va ser jutjat ni condemnat a tres anys i mig de presó per les seves idees, que jo sàpiga (sí que, posteriorment, per exemple, Soziedad Alkohólika, han estat assenyalats i boicotejats per les seves lletres i no han estat els únics a patir la persecució ideològica). En canvi, en l’actualitat, en què la repressió de l’estat i la pèrdua de drets dels ciutadans que hi habiten va en augment, quan la figura del bufó (del bufó de ver: no dels Alberts Boadelles i altres egòlatres de torn, acomodats en el bàndol del poder) és més necessària que mai, uns rapers, demostrant que, com sempre, hi ha joves disposats a tenir idees transformadores i crítiques amb el poder, són perseguits per l’estat a través de l’aparell judicial, que els condemna a presó només per expressar les seves idees (i per dir, senzillament, veritats).

Valtonyc-El-Reincident-51172_frontHo deix aquí. Me’n vaig a revisar, una altra vegada, el darrer disc de Valtònyc, El Reincident. És un treball punyent, és ver, no apte per a oïdes fines. Però ningú no està obligat a escoltar-lo. Tan senzill com açò. El disc no passarà a la història de la música. És un treball que, en alguns moments, sembla fet a la correguda. M’imagín que l’autor n’és conscient, però calia que el disc aparegués ara. Per açò, trob totalment higiènic (és la segona vegada que escric, ben conscientment, aquest adjectiu), d’escoltar-lo. Sobretot, perquè la ironia hi és present, començant per la «Intro», en què Jiménez Losantos, Marhuenda i altres habitants de la caverna mediàtica es converteixen en MC’s, pontificant sobre la llibertat d’expressió (també hi apareix Ada Colau, parlant altrament) o, sobretot, a «He comprendido», en què el raper de sa Pobla, després d’explicar que ja ha entès, finalment, moltes coses, demana perdó a una sèrie de possibles afectats pel seu art. La cançó acaba amb la cèlebre i borbònica frase de «lo siento mucho, no volverá a ocurrir». Des d’un punt de vista artístic, musicalment, el disc pot agradar o no. Ara bé, pel que fa a les lletres (d’aquest i de qualsevol treball del raper, sobretot del disc amb el qual va venir tota la polèmica, Mallorca és ca meva), ens trobam davant d’uns textos inofensius si les comparam amb molts dels exemples de fa vint-i-cinc o trenta anys, que he citat més amunt. Però Valtònyc (i no és l’únic), acabarà a la presó. Que trist.

llibertatvaltonyc

Share Button

2 comentaris

  • Ismael Pelegrí

    9 abril, 2018

    Efectivament, Josep Maria. És el que té tenir un estat al darrere: pots dir el que vulguis, gairebé amb total impunitat. D’exemples, n’hi ha a cabassos.

  • Josep Maria Chavarria

    7 abril, 2018

    Molt encertat, però la manca de llibertat només s’acarnissa amb els desafectes al Règim. Els que destil.len el seu odi a través de Les ones radiofòniques o la premsa subvencionada, aquests tenen barra lliure.

Deixa un comentari