De processons i altres herbes

DD-91GzXsAA2Ocw

Fa un parell o tres de dies, vam comprar unes pastes, a un forn artesanal, per fer la bereneta. Vaig demanar, a més d’una greixera de brossat, un rubiol d’espinacs. En mossegar-lo, com diria Marcel Proust, el record se’m va aparèixer. En tost de magdalena, però, la culpable d’iniciar el procés va ser una pasta típica d’aquestes dates que, actualment, menjam en qualsevol època de l’any. I vet aquí que, associat al gust de la verdura, es van fer presents aquells moments de la infantesa en què vivíem, a casa, la Setmana Santa amb intensitat. A mi m’agradava, sobretot, perquè fèiem moltes coses junts, amb els cosins. El diumenge de Rams hi havia cotxada i anàvem, per una carretera estreta i serpentejant, fins a l’ermita de Fàtima, al pla de Favàritx, a beneir les palmes, que lluíem orgullosos. Més tard, un cop retornats a Maó, al pati de ca l’avi i s’àvia, no hi érem a temps de collir els caramels que penjaven dels ramells, molts, que hi havia en aquella casa. A més, ens en tocava un de llarg per hom. La festa era xuclar-lo, amb paciència, fins a tenir la llengua tenyida de vermell i fer-li punta. I, al vespre, cals avis era el punt de trobada familiar per veure la processó. També la de divendres sant. Ho solíem fer mentre l’àvia ens oferia rubiols de verdura, que ella mateixa havia elaborat i que, casualitats de la vida, tenien un gust semblant al que vaig menjar fa tot just un parell o tres de dies.

Aquest record, vívid, aconseguit mitjançant el gust (allí on resideix la memòria), m’ha dut a fer comparacions. Inevitablement. La Setmana Santa de la meva infantesa s’entenia en el marc d’una família molt devota, d’arrels pageses. Potser açò explica l’anada a l’ermita que agombolava la pagesia del nord maonès. Tot i que, des de feia força anys, els avis paterns havien vingut a viure a la ciutat, els orígens familiars eren a llocs com Morella Nou (on va néixer mon pare) i el Rafal Vell. Eren molt catòlics, gent de missa, una realitat espiritual i cultural que, els més petits de casa, vivíem de manera natural, sense plantejar-nos-la. A dia d’avui, les coses van per un altre camí. Els meus fills han crescut en un ambient radicalment diferent. Així i tot, han viscut, a l’escola, l’experiència del caramel·ler, regat amb cura i regularitat durant els dies previs a la Pasqua. També, cada setmana, durant anys, hem seguit el recorregut de s’àvia Quaresma, per saber quin peu li tocava perdre. En cap moment, però, aquests costums s’han relacionat amb el fet religiós. Ni a casa ni a nivell col·lectiu. S’han incorporat a la tradició popular, són assumits per la societat, però en un nou context, laic (és a dir, al marge de qualsevol confessió religiosa). I la gent hi participa activament perquè allò que no ha variat és la il·lusió dels protagonistes, els més petits de casa.

103002151_4aab64595a_z

La frontera d’aquesta convivència, o potser el conflicte, és a la processó. A casa, on som, en el millor dels casos, agnòstics, el dilema es presenta quan els fills demanen per anar-la a veure. Hi ha motius suficients perquè els sembli un esdeveniment interessant. Sobretot, pel fet que és un acte espectacular. Veure tanta gent, avançant a pas lent, vestits d’una manera tan misteriosa, els caperutxos, seguint el ritme d’una percussió tan monòtona com depriment (perdonau-me la simplificació), és altament atractiu. També ho és, per a ells, saber que hi participen alguns companys d’escola que, a recer de l’anonimat, es dediquen a donar caramels als assistents. Hi ha una mena de joc que consisteix a identificar qui els ha abocat, damunt la mà, unes quantes llepolies. Evidentment, ho veuen com una activitat lúdica, que s’emmarca dins la dinàmica general en què viuen la Setmana Santa.

Quan diuen d’anar-hi, a casa, sempre estic disposat a acompanyar-los. He de dir que, respecte d’aquest tipus d’actes, les meues sensacions són oposades, però que el fet de poder treure’n algun tipus de profit cultural és allò que fa que m’agradi menar-los a veure la processó. Perquè aquesta activitat es pot convertir en una petita classe de mitologia judeocristiana, en aquest cas centrada en el cicle de la Passió. Perquè els fillets, que per sort són curiosos de mena, veuen els passos i demanen a vam què representen les escultures que traginen (veure un senyor, allà dalt, clavat en una creu, amb cara de dolor, a més d’impactar, convida a les preguntes). Només cal explicar-los la història de Jesús, aquella que s’explica en un conjunt de llibres anomenats Evangelis. Per a un catòlic, com afirmava fa poc el bisbe de Menorca, una processó és una catequesi a l’aire lliure. Per a una persona no creient, pot ser una classe de mitologia en un context que la fa significativa. Ambdues interpretacions parteixen d’allò que explica una obra literària. En tost de llegir-ho, però, és el moment per a narrar oralment allò que li va passar a aquell personatge de nom Jesús mentre els fillets ho veuen representat iconogràficament. Amb açò hi ha un avantatge evident respecte de la mitologia grecoromana, que es basa en unes creences religioses que ja no es practiquen. El catolicisme encara és.

semana santa 09 047

Així, els petits poden conèixer de manera pràctica alguns referents, com la Verònica (un personatge apòcrif, que no surt als Evangelis canònics, però que l’Església ha incorporat al seu imaginari), Ponç Pilat rentant-se les mans, el viacrucis, la crucifixió, Maria Magdalensa, Josep d’Arimatea i molts d’altres que, independentment de si ens agrada o no, formen part del nostre bagatge cultural. D’acord amb Octavi Fullat, les bases de la cultura occidental són tres: Grècia, Roma i Jerusalem. La cultura grecoromana i la judeocristiana. Conèixer-les ens proporciona eines per a poder navegar pel nostre passat sense perdre’n els referents, amb què podem entendre la història que ens ha precedit. Per exemple, entendre com el fet religiós ha estat present i ha condicionat de manera fonamental l’art ens hauria de permetre d’entrar en una catedral gòtica i llegir-ne els elements arquitectònics. El mateix que passa amb la mitologia clàssica. Conèixer-les ajuda a entendre millor la nostra història cultural. Aquest és el motiu principal pel qual no em sap cap greu acompanyar els fills a veure les processons.

Però hi ha altres raons que m’empenyen a fer-ho. Sempre, però, amb la finalitat de trobar-hi un vessant pedagògic. En primer lloc, respecte del sentiment religiós. Entre els menuts de casa hi ha hagut curiositat pel fet que hi hagi persones que «creuen en Déu». Què vol dir açò?, demanen, amb raó. Una processó és una bona ocasió per a parlar-ne i per a treballar el respecte cap a la gent que té unes creences diferents de les nostres. No anam a veure-ho com si fos un espectacle. No és el mateix que acudir a una sessió de circ, per entendre’ns. La gent que hi participa ho fa moguda per unes idees, per una fe, que s’ha de respectar totalment, per molt que nosaltres no hi combreguem (i perdoneu-me el joc fàcil de paraules). No deixa de ser, per tant, una bona oportunitat per treballar la tolerància cap a aquelles persones que pensen diferent de nosaltres.

A més, també és una ocasió immillorable per a treballar altres valors. Perquè aquest tipus d’actes no deixen de tenir un cert regust de cosa resclosa. Potser m’equivoc, però tal i com es desenvolupen, les processons tenen un no-sé-què filofranquista en la seva posada en escena que, també i per oposició, ajuden a abordar pedagògicament diversos temes. Per exemple, se’m fa difícil d’explicar perquè el pas del sant sepulcre ha d’anar escortat per uns quants guàrdies civils si no és relacionant-ho amb una època en què l’Església (institució) i el règim feixista de Franco anaven de la mà. Per no parlar d’altres llocs on, per exemple, els legionaris desfilen tot cantant el seu himne mentre els diferents ministres del govern es reparteixen presències en diverses processons. Tot açò passa, de fet, en un estat en què les banderes onegen a mitja asta per recordar la mort de Crist.

800px-Legionarios-con-Cristo

Les connexions amb èpoques pretèrites també em semblen evidents quan llegesc les reflexions de l’actual bisbe de Menorca, que semblen sortides de l’Espanya en blanc i negre, respecte d’un tema que l’obsessiona: el laïcisme (que, si no m’equivoc, relaciona amb un nou «paganisme»), al qual ha dedicat alguns articles d’opinió en premsa i en què ha fet gala d’un pensament totalment reaccionari. Potser encara no s’ha temut que al Vaticà bufen nous aires. Tampoc no hi ajuda saber com funcionen, en general, les confraries de Setmana Santa, reductes de la naftalina, que em porten al darrer dels temes que es poden treballar de manera educativa mentre es contempla una processó de Setmana Santa: el paper que representen les dones en tot plegat.

L’anècdota és aquesta: durant un breu període de la meva vida (tenia deu anys, més o manco), vaig pertànyer a la Confraria del Viacrucis de Maó, vinculada a la parròquia de Sant Francesc. En aquella època, a mitjan dècada dels anys vuitanta del segle passat, les dones tenien prohibit sortir a la processó. Record, però, haver vist com, d’amagat, n’hi havia unes poques que, vestides de confrares (calçant sabates d’home!), s’incorporaven discretament al seguici, a darrera hora, emparades en l’anonimat que brindava la caperutxa. No sé si els de la nostra confraria eren l’excepció: potser passava també en altres, però era xocant veure que ho havien de fer clandestinament. Aquest era i és un àmbit molt masclista, com ho és, en la base, la cultura judeocristiana i, per aquest motiu, la societat en què vivim, que s’hi fonamenta. Veure una processó és una bona manera de fer visible el paper secundari de les dones que, malgrat poder ser confrares, ara sí, sense haver-se’n d’amagar, formen part d’una realitat en què l’heteropatriarcat és la norma. Els fillets ho poden veure de manera clara i l’aprenentatge pot esdevenir, així, ben significatiu. És el mateix que passa a Ciutadella, per Sant Joan, en què les dones tenen un paper totalment secundari i subordinat en la festa, també d’origen religiós (que, durant el franquisme, es va perfilar tal i com la coneixem actualment). Però aquestes són figues d’un altre paner. O no?

Share Button

Deixa un comentari