Mazoni, el camaleó

Mazoni, en directe a La Bisbal d'Empordà (2009)
Mazoni, en directe a La Bisbal d’Empordà (2009). Font: wiquimedia

Havia llegit la notícia quan alguns mitjans de comunicació se’n van fer ressò, però no li vaig donar gaire importància. Uns anys després, la dada s’ha tornat a fer present, citada al llibre Una historia de los Beatles (de què ja hem parlat aquí), de César San Juan Guillén i, no sé per quin motiu, en aquesta ocasió sí que m’ha fet ballar el cap. Segons una investigació feta per un grup de científics, el 2012, la música pop de les darreres dècades tendeix a l’homogeneïtzació progressiva. Dit en altres paraules, les cançons de cada vegada s’assemblen més entre elles, perquè s’han reduït les combinacions de notes musicals que s’empren a l’hora de compondre-les (la qual cosa les fa més previsibles) i, també, perquè de cada vegada s’empren menys combinacions d’instruments per a interpretar-les. San Juan empra aquesta informació per tal de contraposar-hi The Beatles, un conjunt que, al llarg de la seva curta trajectòria, va maldar per no fer dos discos iguals, cosa que van aconseguir amb solvència. Un altre exemple que podríem citar en aquest sentit és el de David Bowie i, en el cas de la música popular feta en la nostra llengua, potser haurien d’encapçalar la llista Roger Mas i Mazoni, pseudònim musical de Jaume Pla, del qual m’agradaria parlar un poc més a fons.

6898320214_b77f2e4042_bAbans de fer-ho, però, he de dir que no entenc perquè ha de ser un problema l’homogeneïtzació de la música popular, com tampoc no crec que el fenomen sigui tan recent: tots els romanços antics partien, per exemple, d’un número limitat de patrons. Molts dels grups que m’agraden, a nivell d’instrumentació, amb una bateria, un baix i una o dues guitarres elèctriques (ben distorsionades si pot ser), en tenen prou per a fer-me passar bones estones. Tampoc no són gaire variats els patrons musicals en què es mouen: ja ho diuen, per exemple, que The Ramones, AC/DC o els Rolling Stones sempre sonen igual, la qual cosa no té perquè ser negativa ni treure que no siguin fantàstics. Perquè els resultats, les cançons, a pesar de tanta constricció apriorística, no deixen de ser prou variats, dins d’uns marges que vindrien a ser els que donen identitat a cada proposta. A la pràctica, allò que importa d’una cançó, de qualsevol peça d’art, és que connecti emocionalment amb el receptor. Moltes vegades, amb tres acords n’hi ha prou per a fer-ho.

A més, un gruix important de seguidors no acaben de tolerar que els seus artistes preferits canviïn d’orientació musical. Un dels meus grups de capçalera, els banyolins Kitsch, després de tres primers discos meravellosos, van entrar en una etapa d’exploració de nous camins musicals que van ésser poc compresos pels seus fans. Alguns vam deixar de seguir-los. A partir del vuitè treball, van tornar als orígens, als quals es van mantenir fidels fins al final (quan van mutar en un nou conjunt, que no m’acaba de convèncer) i ens hi vam tornar a reenganxar: eren ells una altra vegada! Hi ha exemples per donar i vendre, en aquest sentit, la qual cosa no deixa de ser una tortura per a determinats artistes, que es veuen condemnats a repetir-se, a no poder evolucionar i provar coses noves, per no perdre allò que els dona de menjar: les vendes de discos i d’entrades als concerts.

Ens agraden, idò, un tot de propostes que, a la pràctica, fan una música que valoram perquè es mou dins d’uns patrons que els identifiquen, que els donen una personalitat determinada. Curiosament, però, passa a l’inrevés quan el resultat no és del nostre gust. La música que sona per les radiofórmules, per exemple, és cansada, bàsicament perquè totes les cançons que hi apareixen sonen igual, totes les lletres diuen el mateix, els tons de veu dels intèrprets són clònics, etcètera. Són els motius que la fan insuportable, odiosa fins i tot. Són, paradoxalment, els mateixos motius que ens fan valorar positivament gran part de les opcions de la nostra corda.

 

No tothom, però, entén la música d’aquesta manera tan, diguem-ne, restringida. Hi ha artistes que fan, de la variació, un segell distintiu. És el cas de Mazoni, és a dir, de Jaume Pla, un dels intèrprets més interessants del nostre panorama musical. Descobrir-lo va ser una mena d’epifania, i tot gràcies a la feina incansable que la Terrassa des Claustre fa, els estius, per dur bona música a l’illa. El 2015, un dels concerts programats durant la primera setmana de setembre era el de Mazoni, del qual, en aquell moment, només coneixia una cançó que, pel fet d’estar nominada al premi Cerverí a la millor lletra en català d’aquell any, sonava amb regularitat per la ràdio. No sé si imbuït per l’ambient previ de les festes de Gràcia o perquè el tema «La promesa» era aferradís, una mescla de pop ballable amb una base totalment electrònica (violins inclosos!) que taral·lejava mentalment amb freqüència, la qüestió és que vaig decidir d’anar a veure Mazoni en directe. I aquell dia va ploure!

11889661_10156049754310226_4421835808984289545_n

Benaurada pluja, perquè el concert es va traslladar a una sala situada al soterrani d’un bar, una cava amb una llarga trajectòria musical sota diferents noms. No podia haver trobat la banda un millor escenari. Els dubtes que tenia respecte de com escenificarien tanta electrònica en directe es van esvair de cop, perquè al davant hi havia una autèntica màquina de fer rock, amb els instruments bàsics d’aquest gènere musical (guitarra elèctrica, baix, bateria i veu), que ens van regalar una sessió intensa, energètica i orgànica de garatge autèntic. Celebraven, no ho sabia, els primers deu anys de concerts. Per tant, ens oferiren un repertori antològic. S’hi van deixar la pell i van connectar amb el públic des del primer acord, al qual van transmetre i encomanar la seva energia. Tant, que poc temps després ja havia adquirit alguns dels seus treballs discogràfics. Així, vaig poder comprovar que Mazoni era un autèntic camaleó musical i que la seva proposta em ben agradava.

euforia-5-esperanca-0-En primer lloc, em vaig endinsar en el treball Eufòria 5 – Esperança 0 (Bankrobber, 2009), un disc on et podies trobar peces dominades pel rock rollingstonià (a «Apocalipsis Now» el paral·lelisme és evident), que convivien amb d’altres en què la base eren melodies pop delicioses. L’altre punt fort de la música creada per Jaume Pla eren uns textos molt per damunt de la mitjana. No és fàcil trobar lletristes solvents. Que, a més, siguin bons músics (i no necessàriament virtuosos, que no és el mateix), és gairebé impossible. Algú que afirma «Hi ha més ionquis en un camp de futbol que en qualsevol discoteca / vint segles d’història i estem igual: pa, circ i molta xerrameca», en un tema que és, tot ell, antològic, juga a la lliga dels més bons.

71oIhm03+OL._SL1298_Al costat d’aquest disc, Sacrifiqueu la princesa (Bankrobber, 2014), és un altre món. Hi ha alguns treballs discogràfics enmig, però l’atzar va voler que adquirís també aquest cedé. Avesat a escoltar el so d’una banda rockera, en aquest disc apareixen sintetitzadors i bases programades. I el resultat segueix essent excel·lent, potser perquè les lletres no baixen el nivell («No, no et diré que anirà bé, / perquè és el que diu la gent / quan no et vol ajudar. / Jo et diré, mirant-te als ulls, / que si no surt com has pensat / em tindràs al teu costat » podem escoltar a «La promesa») i que el pop electrònic prioritza la melodia per damunt de tot, les quals s’empelten amb facilitat.

960_Mazoni - carn os i tot inclosAnant cap endavant i cap endarrere, es confirma allò que apunten aquests dos discos. Com David Bowie (de qui Pla és admirador confés) i seguint la norma heraclitiana del canvi constant, Mazoni no acostuma a fer dos treballs iguals. D’entre els que conec, els antics i els moderns, cantant en català o en anglès, la variació és la norma, fins i tot en el darrer, que tot just he començat a assaborir aquests dies, en què Pla es presenta amb el mínim: veu i guitarra acústica (amb alguna petita excepció). Carn, os i tot inclòs (Bankrobber 2017) és minimalista, espartà, com ho és també l’edició del disc, un treball que ens permet de trobar-nos de cara amb allò que és essencial en la música de Mazoni: les lletres i les melodies. A pèl. I passa la prova del cotó sense cap problema, senyal que la proposta musical de Jaume Pla té una base ben sòlida.

Una trajectòria com aquesta, a més, ens permet, de cara al futur, d’esperar el següent treball amb ganes, tot preguntant-nos per on ens sortirà, amb quin format vestirà Mazoni una proposta que no varia en la base i que sempre cerca embolcalls diferents que no fan res més que arrodonir unes peces que són, de per sí, brillants.

Share Button