Quan el patriotisme constitucional camina com els crancs

Caída_muro_de_berlin

Per parlar, l’altre dia, del revisionisme històric, i fer-ho amb un mínim de rigor, amb la idea de situar en un marc més general un fenomen que alguns, pel fet de rallar en pla, consideraven estrictament local, va caldre una mínima feina de documentació. És evident que qualsevol persona pot opinar d’allò que vulgui, només faltaria, tot i que quan un servidor ha de fer-ho públicament, com és el cas d’aquests textos, que queden penjats a la xarxa, s’estima més tenir un mínim de bagatge acadèmic per no acabar dient alguna animalada de les grosses. De retruc, aquest procés fa que, mentre es van redactant els diferents microassajos, s’acabin aprenent coses noves, de manera inesperada, idees que apareixen indirectament per les variades lectures amb què s’ha volgut fonamentar-los, la qual cosa és, no cal dir-ho, força gratificant. Per exemple, l’anàlisi d’un article del professor d’història de la Universitat de Barcelona, Giovanni C. Cattini, «El revisionisme històric i la relectura de la història en el debat polític actual», permet al lector de descobrir l’origen del concepte «patriotisme constitucional» i, tot seguit, de relacionar-lo amb una sèrie de fenòmens que, diria, fan una mica més comprensible la realitat que ens envolta. Així, hom pot constatar que, d’un mateix terme, a Alemanya i a Espanya se n’ha fet un ús totalment oposat. Mentre que, per als uns, ha servit per superar els esculls del passat, per als altres ha esdevingut l’excusa perfecta per a la involució.

En ambdós estats s’ha exercit el revisionisme històric per tal de justificar els episodis més foscos del passat recent: tot allò que es relaciona amb Adolf Hitler i els anys del nazisme alemany, d’una banda, i la segona república, la guerra civil espanyola i la dictadura de Franco, de l’altra. La intenció d’aquests processos, a més, s’encamina a intentar justificar-los com a reaccions necessàries i, fins i a un cert punt, inevitables. D’aquesta manera, els nazis no van fer altra cosa que aturar i anul·lar l’amenaça que la revolució russa s’escampàs arreu del continent i, Franco i els seus, van reaccionar contra les pèrfides maniobres dels nacionalismes català i basc (i, en menor grau, dels moviments revolucionaris comunista i anarquista). No cal dir que la maniobra és de primer curs de tergiversació: cercar les causes en un enemic extern (perifèric si es vol) i, així, intentar justificar que ambdues dictadures no van ser altra cosa que mals menors, necessaris per a evitar la desfeta total de la nació (recordem allò de antes roja que rota en el cas espanyol).

Jürgen-Habermas+Die-postnationale-Konstellation-Politische-EssaysA Alemanya, la reacció davant d’aquest procés és molt interessant. L’intel·lectual Jürgen Habermas aprofita per plantejar-ho en el moment de la reunificació, després de la caiguda del mur de Berlín, en acabar la dècada dels vuitanta del segle XX. Per tal d’evitar la temptació de repetir els errors del passat (una nova Großdeutschland), es replanteja quin hauria de ser el vincle que identifiqui els ciutadans germànics de manera col·lectiva. La solució, segons ell, passa per trencar amb el model d’estat-nació de base romàntica, aquell que s’identifica amb el volkgeist o esperit del poble, un tot de característiques immutables (llengua, paisatge, costums…) que defineixen la col·lectivitat, la nació, i que la fan diferent de qualsevol altra. L’alternativa que planteja Habermas és fonamentar la unitat estatal en un determinat ordenament polític i en unes bases jurídiques assumides per tothom, la qual cosa anomena patriotisme constitucional. Per dir-ho en altres paraules (i si no ho he entès malament), un estat s’ha de cohesionar al voltant d’unes lleis compartides, obertes als canvis en funció de com vagin variant les necessitats de la societat, i no pas en la identitat ètnica dels seus habitants. Aquest plantejament fa innecessari, de retruc, el nacionalisme d’arrel decimonònica, l’identitari. Habermas, per tant, pensa un model col·lectiu que posa els seus fonaments en el present i no en el passat.

Aquest concepte arriba a Espanya uns anys després i, curiosament (o no tant), ho fa de la mà del PP de José Maria Aznar. En una ponència presentada per Josep Piqué i Maria San Gil (un català i una basca, fet gens casual) al congrés de 2001 del partit polític conservador, El patriotismo constitucional en el siglo XXI, es capgira el sentit que Habermas havia donat a aquest terme i, en tost de cercar el trencament amb un determinat passat i amb el model caduc de l’estat-nació que s’hi lliga, s’identifica la Constitució de 1978, que es vol interpretada de la manera més restrictiva possible en allò que fa referència a la unitat (indivisible) de la pàtria, amb una mena tòtem immutable, en l’eix vertebrador d’un estat que s’identifica només amb l’única nació possible: l’espanyola. Per açò s’inicia la dinàmica del revisionisme històric, per tal de construir la idea d’un volkgeist compartit per tota la nació (un estat, una llengua), que inclou, com hem dit, Franco i companyia, però també la «modèlica» Transició i el seu gir lampedusià. En tost de voler superar el model decimonònic, aquesta proposta no fa altra cosa que accentuar-lo. Així, s’entén la dèria de culpabilitzar els nacionalismes català i basc de tots els mals d’Espanya, alhora que es desmunta la tímida descentralització administrativa encetada als anys vuitanta amb l’estat de les autonomies (per cert: aigualit des d’un primer moment amb el café para todos). En aquest sentit, per exemple, la imposició d’uns determinats continguts que cerquen uniformitzar la història a nivell estatal explica la implantació de la LOMQE, la llei educativa vigent en l’actualitat (i que, en paraules del ministre Wert, el seu impulsor, pretén coses com «españolizar a los alumnos catalanes»).

n146p02Tot plegat no deixa de ser paradoxal. Mentre que a Alemanya el patriotisme constitucional serveix per a fugir del revisionisme històric, a Espanya les coses van a l’inrevés: fomenta la reescriptura i la tergiversació del passat per tal d’elaborar un determinat coixí ideològic amb què estalonar una idea d’estat en què no hi ha lloc per a la diferència. I, el que és més bo de tot, a ningú no li cau la cara de vergonya quan titllen de nacionalistes aquells que, des de les perifèries, no fan altra cosa que aguantar el xàfec com bonament poden, tot reivindicant el dret de poder ser, i poca cosa més. Fins ara. En canvi, el nacionalisme espanyol no empra mai aquest mot per a definir-se perquè el saben estigmatitzat. Per açò es fan dir el bloc constitucionalista. Aquesta ideologia que, per cert, no és exclusiva d’un únic partit polític, defineix un nacionalisme ètnic excloent, que cerca el retorn a un passat que, per cert, mai no ha existit (per açò els interessa tant de reconstruir-ne un d’idealitzat). Van cap enrere: són involucionistes. No sembla que hagin entès els signes del temps en què els vells estats nació són dinosaures camí de l’extinció.

Aquí és on crec que hi ha la clau de l’èxit de tot allò que està passant a Catalunya. Una manera de fer que reeixirà perquè no mira cap al passat sinó que, des del present, es projecta cap endavant. Perquè la base de tot allò que hi està succeint és el resultat, primer, de veure que Espanya no només no es vol reconèixer plural i diversa sinó que va cap enrere i, segon, de la constatació que sortir-ne és, ara per ara, l’única manera de poder ésser (davant del a por ellos, hi ha altres sortides?). Tot aquest moviment, a més, ha deixat enrere els vells tics identitaris del nacionalisme català de base romàntica. La dinàmica catalana és transversal (no importa la llengua ni l’origen dels que hi participen) en l’anhel de construir un nou estat, modern, més just, i d’iniciar un nou procés constituent en què un patriotisme constitucional, tal i com el va concebre Habermas, sigui possible.

Potser, en el millor dels casos, tot i que no sigui gens optimista al respecte (si no ho va aconseguir un sotrac com el de 1898, no crec que passi res ara), la independència de Catalunya hauria de servir per a posar en marxa la regeneració i la reforma de l’estat, canviant-ne radicalment la concepció, construint-lo des del respecte de la pluralitat i dels pobles que en formen part, amb un nou marc constitucional (no es tracta de revisar-lo sinó de fer-ne un altre). Però les majories parlamentàries espanyoles i espanyolistes del senat i del congrés dels diputats són les que són. Diuen que, de més verdes, en maduren. Però quan l’arbre és eixorc i té la soca podrida, poca cosa en podem esperar: val més sembrar-ne un altre.

Share Button

10 comentaris

  • Anabel

    17 febrer, 2018

    Hola Ismael, gracias a ti por compartir tus conocimientos. Me parece muy interesante el blog. Seguramente vuestros conocimientos son más amplios que los míos ya que yo me dedico a otra área sin embargo yo diría que el romanticismo nacé en Europa a finales del siglo XVIII pero se extiende en el XIX desde Alemania e Inglaterra a los otros países y por lo tanto no me parece fuera de lugar, si como comentas se empieza a usar este término a finales del XIX, que tuviese su origen en un sentimiento romántico. 🙂
    Sobre el tema de la autodeterminación te diré que soy Navarra y por tanto algo se del tema y me parece que un referéndum en Cataluña resolvería muchos problemas y porque no, aquí también, siempre que se hiciese con garantías, porque si no, está claro que no sería aceptado por quien no está a favor de la secesión. Unas garantías no sólo legales sino también garantías de que la ciudadanía conoce realmente las implicaciones. En Cataluña han saltado al vacío sin paracaídas y yo he visto cómo se vendía que no sucedería nada, que Cataluña permanecería en la Unión Europea, Y esto, como se ha demostrado después, es totalmente falso. Una Europa con problemas de cohesión en diferentes países no va a avalar la entrada de un país que nace así o al menos no a corto plazo y eso es conocer un poco el contexto donde vivimos. Esta Europa tan dividida no tendría que rasgarse las vestiduras por esto pero temen perder sus territorios y ya se ha visto lo que hacen con los refugiados… Pero ese es otro tema. Sobre el tema de las escuelas, no se trata de si funciona o no. Me parece fantástico que se desee integrar y enseñar el catalán en la sociedad catalana, pero vivimos en un mundo globalizado. Hay gente que pasa un año o dos en Cataluña y se va a otro sitio. Si en Euskadi no existiese un sistema que prevee esta situación nadie podría ir a vivir allí. A lo mejor, en Cataluña los padres querrían decidirse a favor de que su hijo aprenda catalán, y porque no tendría que ser así?, sobretodo para favorecer su integración, pero a lo mejor desean que la lengua vehicular para las matemáticas sea su lengua materna como sucede actualmente con los catalano hablantes. Y a propósito de esto quienes impulsaron el catalán en la escuela precisamente se basaron en el concepto de que se aprende mejor si se hace en la propia lengua materna. Esto sólo demuestra que si el objetivo es extender el catalán entre la población castellano hablante da igual que sea imponiendolo. No somos una sociedad plural? Tendríamos que tratar de aprender a comunicarnos. Ahora mismo lo estamos haciendo, cada uno en su lengua…. Espero poder escribir en Menorquín dentro de un año, aunque sinceramente por mi trabajo me iría mejor el inglés! Un abrazo a todos 😀 y buen fin de semana!

  • Ismael Pelegrí

    16 febrer, 2018

    En primer lloc, moltes gràcies, Anabel, per llegir el blog i, sobretot, per participar en el debat a què aquesta entrada ens convida. Del teu comentari entenc que apuntes a dues idees. En primer lloc, i pel que fa al terme Països Catalans, l’entenc com un concepte geogràfic (un país fa referència a un territori), és a dir que parlam del conjunt de territoris que tenen com a llengua i cultura la catalana. Menorca, per tant, en forma part. Crec que és una idea equivalent a la d’Hispanoamèrica o Llatinoamèrica, que també es refereixen a uns territoris que comparteixen llengua i cultura. No hi veig, en cap dels dos casos, al darrere, una base romàntica. De fet, el terme Països Catalans, tot i que es documenta per primera vegada durant el XIX, és conceptualitzat bàsicament per Joan Fuster en la segona meitat del XX. I, cit de memòria (ho hauria de comprovar perquè el vaig llegir fa molts anys), Josep Maria Llompart l’entén també en aquest sentit. És ver que hi ha un vessant ideològic que interpreta que aquests territoris poden ser, també, un subjecte polític i que, com a tal, té el dret d’autodeterminar-se. Ho trob legítim, si la gent vol que sigui així. I tampoc no hi veig la base romàntica al darrere, sinó una qüestió de drets universals bàsics: un poble és aquell col·lectiu que decideix ser-ho i, des del moment en què es manifesta com a tal, té dret a autodeterminar-se. És ver que, ara per ara, a Menorca, molt poca gent defensa aquesta idea, però personalment me sembla lògica i totalment respectable. Una altra cosa és que es comparteixi o no. I, d’acord amb el que està passant ara mateix a Catalunya, no veig per enlloc que l’independentisme es basi en la idea de crear un estat identitari (com dic, a més, en aquest xalandrum).
    D’altra banda, i en segon lloc, pel que fa a la immersió lingüística (un sistema que no és, per cert, el que s’aplica a les Illes), ens trobam davant d’un model d’èxit que, a més, fa una feina fonamental en el procés de normalització de la llengua catalana a Catalunya, en què es troba minoritzada, és a dir, no és present en tots els àmbits d’ús que li correspondrien en una situació de normalitat i, a més, no tots els parlants del territori la saben, per molt que en sigui la llengua pròpia (segons dades de l’enquesta d’usos de 2013, un 20% de la població no sap parlar en català, mentre que en castellà ho sap fer més d’un 99,8%). Davant d’aquesta situació, un bilingüisme social unidireccional en què tots els catalanoparlants són bilingües en castellà però no tots els castellanoparlants ho són en català, calen polítiques lingüístiques encaminades normalitzar la llengua pròpia del territori. I, per fer-ho, cal donar-li tots els àmbits d’ús i parlants possibles perquè pugui ésser llengua de cohesió social. En primer lloc, cal que tengui parlants (per garantir que després, aquests, la puguin utilitzar en totes aquelles situacions en què potencialment sigui possible fer-ho). D’aquí que el sistema educatiu, mitjançant l’ús vehicular de la llengua catalana, garanteix que tothom que ha passat per l’escola sigui bilingüe bidireccional (en acabar els estudis tots els alumnes tenen el mateix grau de competència en català i castellà). Mentre la llengua catalana no estigui normalitzada, la immersió és lògica i necessària. No té res a veure amb qüestions d’identitat, sinó de recuperar una llengua que, ara per ara, està discriminada en força àmbits, sobretot formals, però no només.
    Potser ho he fet massa llarg, tot i que ambdós temes són força complexos i potser podria dedicar-los un xalandrum a cadascun per a desenvolupar-los. En aquests casos, recórrer a missatges breus, superficials, no afavoreix els raonaments, les argumentacions. No se’n pot treure gaire cosa de bo.

  • Anabel

    15 febrer, 2018

    Entonces, si he entendido bien, pondríais en duda también el concepto romántico de ‘països catalans’ y de un estado idéntitario basado en esta idea… Y efectivamente si no se trata de establecer una identidad única a través de la lengua el tema de la inmersión lingüística y la educación únicamente con el catalán como lengua vehicular en todas las escuelas públicas del nuevo estado. Sobretodo porque este se basaría en ideas progresistas y de consenso…

  • Ismael Pelegrí

    11 febrer, 2018

    Entre tots els comentaris amb què s’ha enriquit aquesta reflexió, veig que es confirma allò que volia dir. Almenys així ho entenc a partir dels mots de Fonsu: mentre que les propostes alemanya i catalana miren cap endavant, el nacionalisme espanyol va cap enrere des del moment en què situa “aquest patriotisme com a punt inicial” de la construcció de l’estat. M’agrada, per molt neoplatònic i noucentista que pugui ésser, aquesta idea de “comunitat ideal de diàleg”, que ha de servir per marcar el camí de la realitat. El marc legal que fonamenti un estat hauria de sortir de baix, des del diàleg i el consens de tots aquells que n’han de formar part (o, com diu Salvador Espriu: “En la llei i en el pacte / que sempre guardaràs, / en la duresa del diàleg, / amb els qui et són iguals,/ edifica el lent temple / del teu treball, / alça la nova casa / en el solar / que designes amb el nom / de llibertat.”).
    D’altra banda, des del moment en què conceptes com el patriotisme constitucional elaborat per Habermas poden resultar interpretables, no me sorprèn res que, en sentir campanes, Aznar i companyia duguessin l’aigua del patriotisme constitucional al seu molí de la imposició. Per açò he trobat interessant de dedicar un xalandrum a veure que el terme tenia, originàriament, un altre sentit i que, en el cas català, un marc establert per l’acord entre les parts (i deixant de banda els elements identitaris del nacionalisme decimonònic) hauria de ser la base a partir de la qual construir un nou estat (i, tal i com van les coses, em sembla que aquest és el camí que s’ha pres).

  • Fonsu Blanco

    11 febrer, 2018

    Bon article Isma. El que dius de Habermas via Cattini quadra bastant amb la idea que jo em vaig fer quan em va tocar llegir-lo fa unes dècades. De tots els filòsofs contemporanis que vaig haver d’estudiar va ser dels que menys em va interessar, ni en el tema, ni en la forma ni en el contingut. Només afegiré a la resta de comentaris que el seu Patriotisme Constitucional s’ha d’entendre des de la seva proposta de “democràcia radical” que les societats contemporànies (europees) han d’assolir. Amb l’objectiu d’assolir la democràcia radical el que cal és lluitar per arribar a una nova fase de la història en la que els Estats definitivament es subordinin a les societats i no com ara que és més aviat el contrari (aquí certa influència de Marx). En aquest sentit, proposa que cal propugnar la formació radical-democràtica de les voluntats i de l’opinió pública, de tal manera que aquesta nova societat madura sigui capaç de voler aquells interessos que es mostrin universalitzables via el diàleg (aquí un poc d’Imperatiu categòric kantià). Aquí el que es pretén és tractar de superar les diferències pròpies de les societats plurals contemporànies (integrar racionalment ètnies, cultures, diverses formes de vida) a partir d’un diàleg real i profund.
    Així, la filosofia política i l’ètica de Habermas descansen en la idea de consens. L’elaboració de normes justes només és possible per mitjà d’un diàleg sincer i obert en el que tots els implicats mirin d’arribar a un acord. Aquest diàleg obert a tots els interessats ha de ser d’igual a igual (condició de simetria i igualtat), lliure de coaccions i amenaces.
    Amb tot Habermas és ben conscient que el que proposa és més una aspiració que una situació real. Ell mateix parla de “comunitat ideal de diàleg”. Les normes que sorgirien d’aquest procés de diàleg més o menys ideal serien la base per a una Constitució de la que el patriotisme seria la constatació d’una voluntat general, racional, plural, respectuosa, integradora.
    El patriotisme Constitucional seria el que s’esdevindria després d’aquest procés no abans. Els nacionalistes espanyols, ben al contrari, situen aquest patriotisme com a punt inicial i no final.
    Del tema del blanquisme i masclisme habermasià que Pau remarca no sé de quins textos es pot interpretar.

  • Joan Pons Alzina

    10 febrer, 2018

    La filosofia (com també les ciències socials quan es posen a teoritzar) descontextualitzen i s’enlairen en programes que arriben a ser polièdrics i difosos per molts, d’aquí que donin peu a diversitat de lectures i interpretacions. Però, pel que fa a Habermas, hem de considerar el que fan els polítics dolents, com és el cas d’Aznar, que és parlar per les campanes que senten de lluny, més que per lectures directes. Habermas, en el “debat dels historiadors” en l’Alemanya dels anys vuitanta, va encapçalar l’opinió, contrària als representants de la cultura que rebaixava l’horror dels camps d’extermini, que ja no tenia sentit l’orgull de ser alemany. Va proclamar que l’alemany amb consciència històrica havia d’abandonar el nacionalisme per abraçar un nou tipus d’orgull nacional, el “patriotisme constitucional”. Aznar, del so d’aquelles campanes, en va treure el que li va interessar, perquè ho hagués entès en el context del debat i en sentit de Habermas, hauria fet la mateixa regla de tres i hauria dit que un espanyol amb consciència històrica de tots els genocidis perpetrats per Espanya, no hauria d’estar orgullós. En canvi, ja sabem el que pensa. Sempre els nacionalistes són els altres. El de sempre.

  • Ismael Pelegrí

    10 febrer, 2018

    A fomentar aquests valors tan mascles, que caracteritzen el nacionalisme “constitucional” espanyol, hi ajuda ben prou la posició de la Conferencia Episcopal i les altes jerarquies de l’Església Catòlica. Ja ho van fer amb el règim sorgit al 1939 i ho segueixen fent ara. Que surti qualcú com l’arquebisbe de València a dir que “la unitat d’Espanya pertany a l’ordre moral que s’assenta sobre la veritat”, és de traca i mocador.

  • Joan Carles

    10 febrer, 2018

    Molt bo. Necessàries aquestes reflexions. I sobre les relacions entre heterocosmos-masclisme i moviments trencadors com el català hi ha molt a dir. No sé si heu sentit les darreres manifestacions d’Arrimades sobre el feminisme i l’anticapitalisme. I si coneguéssiu personatges i postures masclistes que hi ha darrere Mos movem i aquestes històries, més quadraria tot. Però bé, açò ja és la baixa política i batalles diàries que com bé deia n’Isma volem evitar.
    I un darrer comentari, que fa referència a una xerrada molt interessant de Germà Bel. L’espanyolisme està intentant fer molta feina per tractar de nazis els catalans, però no els pot sortir bé. La gènesi nacional espanyola parteix de la base de confeccionar la diferència catalana tractant-los d’insolidaris, anarquistes, gens amants de la claudicació davant un poder establert. Són massa segles d’aquest imaginari, com perquè ara hagin de passar a ser nazis i totalitaristes. A la fi, les accions i les paraules els traeixen.

  • Ismael Pelegrí

    10 febrer, 2018

    T’agraesc el comentari, Pau, perquè he parlat d’Habermas sense haver-lo llegit directament, només a partir del molt poc que en diu Cattini, la qual cosa ha servit per a posar-me en evidència. Ja va bé matisar les coses, perquè el que dius em fa veure que Habermas no lliga amb allò que està passant a Catalunya, en què la diversitat és a la base de tot, també pel que fa als valors. Ahir vespre, amb el xalandrum ja acabat de fa uns dies, tot llegint la revista L’avenç , unes paraules d’Andreu Domingo Valls em van semblar reveladores en aquest sentit i connecten amb el que afirmes: “una cosa que no m’he dedicat a pensar però que m’interessa, és veure quin paper ha jugat el fet de veure banderes amb l’arc iris en les manifestacions del procés, i en canvi el vocabulari absolutament masclista i atrabiliari del nacionalisme espanyol. No diré qui, però a aquests pseudointel·lectuals espanyols amb els quals per raons de feina he hagut de tenir relació, els he sentit dir, textualment, que “a estos catalanes hijos de puta les daremos por el culo“, o a tal persontge “le bajaremos los pantalones y le daremos por el culo“, reiteradament. I això no ho he sentit des del nacionalisme català -i no pas perquè no hi hagi gent masclista a dins, que n’hi ha. Però passa el mateix que amb la definició de la identitat respecte de la immigració: en un cas, el català, definir-se així t’exclou del mainstream, o si més no t’exclou de la definició canònica del que se suposa que és la construcció de la identitat del teu país, mentre que en l’altre lloc sembla que et posa en el centre d’aquesta definició. Per això em sembla lògic que es defineixin d’una manera o d’una altra en camps diversos”. Evidentment, un altre motiu que pot empènyer a la demanda d’un estat nou és fugir d’un model en què les bases són heteropatriarcals, en què el nacionalisme espanyol és, per definició, masclista, en què les coses es fan “por cojones“.

  • Pau Obrador

    10 febrer, 2018

    Vaig llegir Habermas quan feia la carrera de sociologia. No record qui ens el va fer llegit. Però era un d’aquests profes que es proclamava ciutadà del món i llegia el país. Era l’autor de moda però a mi és un dels que em va desagradar més dels que em van fer llegir. Feixuc, fluix i inútil. . A mi no em va estranyar gens que Aznar l’agafés per banda. Els dos volen fer el mateix. Posar la seva nació com la bona, la cívica, en contraposició a la nació dels altres (la de Hitler o la dels catalans) com la ètnica, la desastrosa. Tenc problemes especialment amb la idea de raó comunicativa de Habermans. És profundament masclista i retrograda. Els valors masculins i blancs de la raó com els únics sobre els quals es pot construir una nació. Per Habermas els valors més femeninis i subalterns són sempre un problema. Per aconseguir la unitat nacional cal de fet eliminar/diluir la diferència, de classe, de gènere, de sexe, de llengua. Per tant cap sorpresa que Aznar li agradés

Deixa un comentari