Canelons (un conte de Nadal)

800px-Canelons

Arriba Nadal i, a na Pràxedes Sintes Gibeli, li ha tocat cuinar els canelons del dinar de la segona festa, el dia de Sant Esteve. Mentre remena, metòdicament, la salsa beixamel, per evitar que es formin grums, el cap no s’atura de barrinar. Seguint la roda familiar, enguany toca reunir-se a ca seva i, la veritat, no en té cap ganes. És ver que ja fa més d’un any i mig del divorci i qualsevol ferida que en pogués derivar està més que cauteritzada, però li ve molt costa amunt haver d’organitzar tota la logística del dinarot i, sobretot, haver-lo de passar. Hagués estat l’any passat,  pensa, aprofitant que estava eufòrica, després de la vigorosa  interpretació que va fer del cant de la Sibil·la, no li hauria fet tanta vessa passar aquest suplici. Té ben clar que, aquella actuació, tan comentada, va marcar un punt d’inflexió en la seva vida, cap a millor. Però enguany ha deixat la coral. Necessitava fer canvis dràstics en la seva vida i, des que va a Pilates, tot s’ha de dir, l’estabilitat emocional s’ha reforçat. De cara al nou any, s’ha proposat eliminar de la seva vida tot allò que no li agrada.

Ara, que la barca de la seva existència navega per una mar d’aigües tranquil·les, el dinar de la segona festa de Nadal s’albira com la punta d’un iceberg que amenaça la línia de flotació del seu bon estar anímic. Bàsicament, perquè odia aquest tipus de celebracions familiars que, any rere any, esdevenen un bucle en què es repeteix l’escenificació dels defectes d’una família que és de tot excepte modèlica, en què la pitjor de les hipocresies es fa senyora de la situació quan els membres d’aquest clan familiar tan poc convencional es dediquen a representar uns papers que, a més d’histriònics, els venen grossos. I mira que no són gaire gent: un pare, una mare, un germà, un fill i prou. Són pocs, però suficients per a convertir la trobada en un espectacle dantesc que, només de pensar-hi, ja li fa basarda. Per sort, l’exmarit ja no hi és, la qual cosa es fa notar, per bé, perquè el seu caràcter provocador i incendiari xocava amb la resta de la família. Li encantava provocar-los. La tensió que es generava a l’ambient en els àpats quan encara hi havia el seu exmarit, es podia tallar amb un ganivet. I ella al mig.

Mentre aboca la beixamel al primer dels perols, on hi ha distribuïts una vintena de canelons, els de carn, pensa que pot posar la mà al foc i no es cremarà en pronosticar que son pare, el patriarca, es passarà tot el panxó explicant els moments de glòria que va viure durant el servei militar, on afirma que el van espavilar i el van fer un home. Un home de profit. Tornarà, per tant, a recórrer al parell d’anècdotes de sempre, que narrarà com si fos la primera vegada que les comparteix amb la família. Així, escoltaran, un altre cop, com aquell dia fred d’hivern, en què plovia, els veterans van fer donar deu voltes al pati a aquell jove tan introvertit («segur que era ben maricó»), que va plegar una mitja pulmonia («en calçons de davall, el vam fer córrer, aquella floreta»), i que es va passar tota la mili amb una cara de pena que era la riota de tothom («quin mesquinet!»). O com, una altra vegada, el capità el va felicitar personalment després d’haver encertat el centre de la diana cinc vegades seguides en unes pràctiques de tir. En fi, les mateixes i insulses històries de sempre. Na Pràxedes Sintes Gibeli no sap si són millors aquestes recreacions mitificades del passat o que son pare es dediqui a pontificar sobre la situació del món actual («un desastre»), perquè el panorama que dibuixa sol ser una invitació directa al suïcidi: tot va de qualsevol manera i la culpa és, evidentment dels rojos i dels separatistes, que sempre s’han dedicat a emmerdar-ho tot.

Davant de les encícliques patriarcals, la mare de na Pràxedes Sintes Gibeli ha desenvolupat una mena de carcassa de suro que la fa immune als disbarats que surten d’aquella boca masculina. La dona va fent. I la filla no pot entendre perquè es comporta d’aquella manera tan mesella. De fet, tot en l’actitud de sa mare li recorda a una criada, sotmesa a la voluntat d’un marit tradicional, incapaç d’enfrontar-s’hi, acomplint el paper d’esposa callada i lleial. Ella no hi ha combregat mai, amb aquesta manera de fer: que li ho demanin al seu exmarit. Bé que el menava a retxa! Una altra de les coses que no pot suportar de la mare és el seu talibanisme alimentari. No ho pot evitar. Qualsevol menjar que no ha fet ella, és el blanc de crítiques poc subtils. Tremola, idò, davant la perspectiva de quins seran els defectes que la mare trobarà en els canelons que està preparant la filla: que si la salsa haurà quedat espessa, que si hauran quedat ressecs, que si es notarà massa el gust del tem… Ves a saber per on li sortirà, perquè enguany sap cert que sa mare els trobarà diferents de gust, els canelons, els de carn i els de peix, que ha preparat amb prou temps per a congelar-los i no haver de passar penes de darrera hora. Fa un parell de dies que va rostir el pollastre, el fetge de l’animal i el llom de porc, d’una banda i, de l’altra, va coure els lloms de lluç. Després va trinxar la carn i el peix, a mà, perquè sa mare no pugui dir que el farcit ha quedat pastós. Debades, perquè faci el que faci, alguna crítica li arribarà de la mà d’aquella jutgessa culinària, tan severa, que és la mare que la va parir.

La gran perla del dinar de la segona festa de Nadal serà la presència del germà, l’executiu d’èxit, que es dignarà a abandonar el seu apartament de luxe per visitar el petit pis on viuen Pràxedes Sintes Gibeli i el seu fill. Aprofitarà per refregar-los, com cada any, l’èxit en què s’ha anat desenvolupant la seva vida. El laboral i, evidentment, el que té amb les dones, com li comentarà, segur, amb un somriure còmplice, a son pare, quan na Pràxedes sap perfectament que el germà és gai, que viu amb un altre home des de fa temps, però que davant dels progenitors representa una comèdia que ja li està bé per assegurar-se la part de l’herència que li correspon. Si ho descobrissin, que el seu fill és un marieta, hi hauria un disgust dels grossos. I ella, que ho sap, perquè al germà no li va quedar més remei que reconèixer-ho després d’haver-lo trobat, casualment, durant un viatge a Amsterdam, passejant de la mà del seu nòvio, cada any està temptada de fer-ho públic durant el dinar. Però calla, no sap ben bé per quin motiu. Potser perquè quan el germà li va demanar, per activa i per passiva, amb aquella cara de xaiet que duen a l’escorxador, que per favor no digués res del que havia vist durant el viatge, a ningú, que podria perdre la feina si allò s’arribàs a saber a segons a quines bandes, ella se’l va creure amb l’ànima compungida. Potser enguany les coses cauran pel seu propi pes, no se sap mai.

Qui no donarà cap guerra durant el dinar que Pràxedes Sintes Gibeli ha de fer a ca seva la segona festa de Nadal és el fill. De fet, enllà de la seva presència física, que no es concretarà fins a darrera hora, la mare no n’espera gran cosa. No hi ajudarà gaire el fet que, segurament, s’aixecarà del llit per a incorporar-se directament a taula, amb una cara de ressaca que serà tot un poema. Perquè és obvi que s’haurà retirat a les tantes, després d’haver tancat tots els bars haguts i per haver i que, el dinarot, serà una petita interrupció obligada de les hores de son, un tràmit que intentarà passar al més ràpid possible. Ho acabarà d’arrodonir el fet que, segur, es passarà tot el panxó amb la mirada perduda en la pantalla del telèfon mòbil, pendent de qualsevol missatge que li enviïn els col·legues. Quan l’avi o l’oncle li diguin alguna cosa, els respondrà amb algun monosíl·lab i dona gràcies. I poca cosa més. Es jugaria un pèsol que el fill s’aixecarà de taula abans del cafè, i que, per tant, no tastarà el torró de la reina que, com no pot ser d’una altra manera, haurà elaborat sa mare (perquè les postres són una exclusiva d’ella). Es tancarà a la seva habitació per acabar de dormir la mona, mentre la resta de família encararà la llarga sobretaula amb què passar el capvespre.

Mentre Pràxedes Sintes Gibeli, després d’haver-los tapat amb film transparent, estotja els dos perols de canelons dins els congelador, acaba de dissenyar mentalment l’estratègia amb què ha decidit, enguany, passar de la millor manera possible el mal tràngol del dinarot. Per anar bé, obrirà molt poc la boca, perquè, per variar, no tindrà res d’interessant a dir. Enguany pensa dedicar-se a observar el comportament de la família. Per açò, s’excusarà en un mal de panxa, fingit, que li servirà per justificar una dieta personal d’arròs blanc bullit. No els podrà dir la veritat. De cap de les maneres. Enguany ha decidit que, si els pares i el germà han de parlar, almenys que la cosa pagui la pena. És per açò que ha amanit el farciment dels canelons amb una ració ben generosa d’aquella marihuana que el seu fill es pensa que té ben amagada al fons del calaix de la roba interior. Hi ha afegit, per arrodonir el plat, dins la salsa beixamel, un parell de pastilles d’aquelles que l’any passat li van anar de perles a l’hora de cantar, també del seu fill, que, ben ralladetes i mesclades amb la nou moscada, marcaran un abans i un després en la cuina nadalenca de la família. A vam què en dirà sa mare, de la recepta. Per açò, malgrat les poques ganes que li genera haver de fer el dinar de la segona festa de Nadal a ca seva, no pot evitar un somriure pervers en imaginar-se per on poden acabar anant les converses d’un àpat que, espera, sigui el darrer que faci en família.

Share Button