És l’hora de l’esperpent (literari)

32552585850_652eaeed34_b

Un dels escriptors més singulars i interessants alhora de la literatura espanyola va ser i és Ramon María del Valle Inclán. Aquest personatge, que tenia un caràcter molt fort (amb què es va guanyar més d’una discussió i una mà amputada!), va ser l’inventor d’un subgènere teatral, l’esperpent, des del qual, a partir de la combinació del grotesc i de la més fina de les ironies, es va dedicar a fer un retrat corrosiu i totalment crític de l’Espanya del començament del segle XX, aquella que acabava de perdre les colònies de Cuba i Filipines i que, com a única reacció, s’havia refugiat en la grandiloqüència d’una retòrica  buida i en els discursos en record de les glòries passades (les d’aquell imperi, que alguns encara enyoren, en què mai no es ponia el sol). El títol més conegut de la seva producció és Luces de Bohemia, però jo us recomanaria la trilogia que s’amaga rere Martes de Carnaval, perquè és allí on la punxa amb què l’autor escomet la realitat és més esmolada i, la cultura militar espanyola, tan nefasta històricament, esdevé el centre de la crítica de l’autor (començant pel títol, amb la referència al déu de la guerra, Mart, en plural, convertit en una simple disfressa còmica).

Malgrat que els contextos socials i històrics són diferents (o no tant?), estic convençut que aquesta proposta valleinclanesca és una opció literària que lliga amb els moments de crisi actuals. Més i tot, crec que és totalment necessari, per higiene social i cultural, el conreu d’aquest tipus de literatura, que jo aplicaria a la novel·la, que ha tingut autors importants en la tradició catalana, especialment en Salvador Espriu, en Llorenç Villalonga o en els articles de Gabriel Galmés. Els esdeveniments que aquestes darreres setmanes ha viscut Catalunya són una mina per al gènere. Estan proporcionant una quantitat tan gran de material que, si algun escriptor amb un mínim de competència (se m’ocorren noms, que call per no comprometre ningú) es dedicàs a convertir-los en matèria literària, no li quedaria més remei que escriure’n una senyora trilogia. El resultat en seria una obra magna, plena d’elements que, si no fos perquè sabem que han passat en la realitat, més d’un podria pensar que són fruit d’una ment excessivament fantasiosa. En les seves pàgines, hi hauríem de trobar, per força, l’humor més bèstia, aquell que cerca, però, anar més enllà de la riallada superficial de l’estirabot i que es marca com a objectiu la catarsi. Moltes vegades no hi ha més remei que recórrer a l’exageració de les coses, a la caricatura, per poder entendre la realitat que ens envolta.

El primer volum podria d’abordar els dies previs a l’u d’octubre, aquells que s’escolen entre la diada de l’onze de setembre i la jornada de reflexió abans del referèndum. Caldria parlar de les actuacions destinades a desactivar les votacions, de com, en tost de dialogar, l’estat opta per la via repressiva: la política cedeix el seu lloc a jutges, fiscals, policies, guàrdies civils i, es suposa que, també, als mossos d’esquadra. Aquest camí, davant d’una immensa majoria de la societat que vol votar, és el primer gran despropòsit de l’Espanya de sempre, el desencadenant de tot, perquè aconsegueix que la demanda d’un referèndum esdevengui una lluita en defensa dels drets bàsics, per la qual cosa molta més gent de la prevista es sent apel·lada a votar. L’eficàcia dels cossos i forces de seguretat de l’estat (no em cansaré de dir-ho: com m’agrada aquest eufemisme!) és espectacular. Amb tots els recursos de què disposen, són incapaços de localitzar les urnes. Açò sí, és ver que, de  paperetes, en requisen unes quantes i entren en algunes seus dedicades a la gestió informàtica de l’administració de la Generalitat. Ho escorcollen tot de dalt a baix (sense ordres judicials o abans que aquestes arribin) i fan algunes detencions arbitràries, violen correspondències privades i cometen altres numerets sense importància que, quan tens el cosí de Zumosol, és a dir l’Estat, de part teva, no tenen cap mèrit. Els resultats són evidents: aconsegueixen mobilitzar la població, que surt als carrers a defensar la legitimitat del referèndum. Ni Mortadelo i Filemón ni Pepe Gotera i Otilio no ho haurien pogut fer millor.

Per a més inri, una part dels milers d’efectius policials provinents de diversos llocs de l’estat (que són acomiadats al crit de «a por ellos» pels seus conciutadans), s’allotgen en un vaixell decorat amb la imatge d’en Piuet, un càndid ocell que tothom coneix dels dibuixos animats i que lliga poc amb les intencions dels hostes que s’hi allotgen (el repressor no és el moix, en Silvestre?). Tan bona feina fan aquesta gentada que, des del govern, asseguren per activa i per passiva que el referèndum està desactivat. El president del govern espanyol es converteix en una versió hispànica (espanyada, vull dir) de sant Pere, i nega almenys tres vegades que es pugui celebrar la votació. La realitat s’encarrega de posar en evidència aquest senyor, «muy mucho español», arquetip de l’eloqüència retòrica tan pagada d’ella mateixa (ja ho sabem: «es el alcalde el que quiere que sean los vecinos el alcalde»). El gran estadista que dirigeix aquesta unitat de destí en l’universal, amb les seves actuacions, no fa altra cosa que confirmar que «cuanto peor mejor para todos y cuanto peor para todos mejor, mejor para mí el suyo beneficio político». I ho fa, com a bon mascle alfa que és, per collons, fent ús d’aquest llenguatge patriarcal tan nostrat, aquell de qui demana que no l’obliguin a fer allò que no desitja, però que farà, si cal, pel bé de l’altre. D’aquí al la maté porque era mia hi ha no res.

El segon volum de la trilogia es podria dedicar, ell tot sol, a la jornada del referèndum, també conegut com a diumenge de passió. Aquí, el personatge principal hauria de ser, per mèrits propis, l’amiga aquella de Hristo Stoichkov, Soraya Sáenz de Santamaría. Davant de la realitat incontestable d’una gentada votant sota la pluja meteorològica, però també entomant un altre tipus de precipitació feta a base de cops i altres agressions per part de la policia i la guàrdia civil (que veu tot el món, excepte un bell país anomenat l’Espanya abduïda), a la vicepresidenta no se li ocorre un altre despropòsit que el d’enviar un missatge de pau i de concòrdia tot dient que les càrregues són proporcionades i que només cerquen impedir la votació. Afirma que cerquen les paperetes, no les persones. I no li cau la cara de vergonya després de dir-ho. Independentment del fet que les imatges la contradiuen, no deixa de ser curiós un discurs tan «democràtic» com el seu, que justifica l’ús de la repressió violenta per evitar l’exercici d’un dret democràtic bàsic com és el de votar. És el món a l’inrevés? O és un retorn a la realitat en blanc i negre de fa seixanta anys, un marc mental en el qual encara viu tanta gent? No cal dir que aquest tipus de missatge és repetit en forma de rèpliques per tota mena d’altaveus satèl·lits que tenen com a públic potencial la gent que viu dins un marc geogràfic que, pel que sembla, és una mena de reserva espiritual de les essències d’un altre temps, un espai aïllat de la resta del món, aquell on actua sense complexos la premsa espanyola i espanyolista (no havíem quedat, però, que els abduïts eren els altres?).

El primer d’octubre deixa com a resultat una actuació extremadament violenta que no pot impedir, però, la celebració de les votacions, sense les garanties necessàries però amb tota la dignitat possible en unes situacions tan adverses (fora bromes: es calcula que la violència va permetre de requisar unes set-centes mil paperetes que ja s’havien dipositat en les urnes!). A més, segurament per reacció, aquesta manera de fer tan intel·ligent encara fa augmentar les xifres de participació. I deixa algunes imatges que posen en evidència les actuacions de les forces d’ordre públic espanyoles (i no parl de l’ús d’armes prohibides a Catalunya per reprimir la població, ni dels centenars de ferits pels embats policials i benemèrits) sinó del ridícul de veure batallons sencers de policies i guàrdies civils cercant urnes i no trobant-les (l’enginy de la població cercant amagatalls és antològica), o despistant-se a l’hora de seguir una única persona, un president de la Generalitat que, amb un canvi de cotxe sota un pont (el típic truc de les pel·lícules americanes d’acció de sèrie B), deixa els perseguidors en fora de joc i acaba votant. Esperpèntic.

Finalment, el tercer volum, de final obert i incert, es pot centrar en els dies posteriors a la votació, amb les reaccions als fets viscuts el diumenge de passió. Així, mentre una gran part de la població catalana es manifesta per expressar el rebuig unànime a l’ús de la violència i es prepara per a una vaga general, a l’altre bàndol apareixen com a bolets una colla d’aprenents maldestres de Goebbels (i no estic frivolitzant amb la comparació: hi ha molt de feixisme subjacent en les files de l’espanyolisme), que es dediquen a aplicar, un a un, els onze principis sobre la propaganda que va teoritzar el mestre alemany. Així, a base de repetir mentides, intenten bastir una realitat paral·lela, tot creant un nou relat en què les víctimes passen a ser els agressors i viceversa (eren les velletes, per tant, les que ventaven els indefensos policies!), tergiversant les xifres de ferits, atribuint l’adjectiu «nazi» (aquí sí que banalitzant-ne el significat) a gent que havia actuat amb total radicalitat democràtica, des de la no-violència, i insistint en la idea que, com va poder comprovar tot el món, no hi va haver referèndum. No deixa de ser curiós que l’altre braç executor de la repressió, el del poder judicial, en aquest cas la fiscalia, a l’hora de fer el recompte dels ferits per la violència estatal del diumenge de passió, afirmàs que 844 persones només representaven un 0,037 per cent dels votants (massa pocs, idò, per parlar d’abús, perquè açò de la violència es veu que va a tant el quilo i que, per tan poca cosa, no cal iniciar cap investigació). Si fem números, però, i completam l’equació, resulta que el fiscal estava donant per vàlids, en «un exercici intel·lectual», que 2.262.424 persones havien votat. Legitimava, per tant, la participació del referèndum.

portada-de-liberation

La cirereta del pastís, però, l’ha posada el rei Felip VI, al qual cal dedicar un dels capítols centrals d’aquesta darrera part de la trilogia. En la més pura tradició borbònica (de llarg recorregut: arrenca amb Felip V), aquest home, que ja en feia de més amb l’avorrit missatge de Nadal, ha hagut de sortir a la televisió per fer de bomber piròman, trencant qualsevol possibilitat d’establir ponts de diàleg que hi pogués quedar,  amb un to força emprenyat i amb la imatge de fons, gens subliminal, de Carles III (de tan bon record per a la llengua i la cultura catalanes), porra en mà. No deixa de tenir la seva gràcia que el monarca, que ho és perquè algú el va col·locar a dit (a son pare i, de rebot, a ell), demani respecte per un sistema democràtic que, a la pràctica, el fa una figura intocable, per damunt de la llei i tot. No sé qui l’assessora, a sa majestat, però amb aquesta aparició mediàtica no ha fet altra cosa que, metafòricament, tirar-se un tret al peu (com és costum, per altra banda, en aquesta família, en tots els sentits que pugui prendre l’expressió). No es pot descartar que l’home visqui envoltat de republicans i independentistes infiltrats, perquè cada moviment que ha fet en els darrers mesos ha augmentat la nòmina de partidaris del sobiranisme.

El llistat de situacions esperpèntiques que hem viscut en les darreres setmanes és més llarga que un dia sense pa. Hi ha material, com hem vist, per escriure’n una trilogia. Potser, gratant un poquet més,  encara hi hauria prou teca per a redactar-ne un epíleg. O fer-ne una preqüela, també en forma de nova trilogia, que ens expliqui els orígens de la saga (perquè, ja ho sabem, tots els mals venen d’Almansa). Si ho ha fet Star Wars, perquè no la nostra literatura? I, ja que hi som, hi podríem afegir una postqüela, situada al segle XXV, en alguna llunyana galàxia, de to apocalíptic del tipus Planet of the Apes. Només ens cal un escriptor prou competent per fer-ho. Partirà amb l’avantatge que la part més important de l’obra, l’argument, els fets en aquest cas, els tindrà resolts, que ja és molt. Qui s’hi anima?

Share Button