Tierras de Penumbra

Hola, fa temps que vull participar i avui he decidit robar-li al Consell un poc de temps i fer-vos partíceps d’una reflexió que fa unes setmanes vaig fer referent a una pel·lícula que vaig veure en un curs que em va, realment, copsar.
Es tracta de Tierras de Penumbra de Richard Attenborough. El fet és que em va costar per escrit alguna cosa que provés de reflectir el que vaig veure en aquesta pel·lícula, cosa que posa de manifest que em va commoure des del principi a la fi.
Com s’acompanya durant la mort? Com ho viu el que sap que s’ha de morir? Són les dues de les qüestions que crec que en aquesta pel·lícula es retracten.
D’una manera intel·ligent i sensible veiem com la idea de mort com a punt final de la protagonista fa renéixer aspectes no tinguts en compte abans, és com si la idea de la proximitat de la mort relativitzes les relacions humanes, s’acaba el temps i les coses que s’han de dir i de sentir prenen un altre sentit, un sentit probablement més noble, com diu el protagonista: “el dolor serveix de megàfon per despertar-se d’aquest món de sords”. Durant la pel·lícula semblen repetir-se dos tipus de maneres de reaccionar, la de l’espera de la mort i la dels temps posterior que deixa, d’una banda apareix el desconcert, la negació d’aquella nova realitat, la ràbia que genera aquell dolor i per l’altre, a poc a poc, apareix l’acceptació d’aquella nova situació i la recapitulació de la situació, rescatant-ne al màxim els aspectes positius.
S’està davant d’una pacient que reacciona, sembla ser, amb molta serenitat utilitzant les seves creences, diferents a les del seu company, per agafar forces, ajudant, per molt que pugui sorprendre, als altres a no sofrir. Sobta l’ús que en fa de l’humor, probablement perquè comparteix la vida amb algú molt diferent a ella, moltes vegades tendim a complementar-nos.
Ell, què és qui quedarà, davant la mort recorre també a les seves creences, en aquest cas religioses, tot i que durant un temps, aquest que he comentat abans del renec i la ràbia, s’encari amb tot allò que fins el moment havia cregut.
El procés que fan ambdós els prepara mútuament, a un per la vida i a l’altra per la mort, el saber aprofitar els darrers moments, el fer allò que es desitja, l’entendre les emocions i sentiments que es viuen en cada moment i el saber-los compartir els atorga la força que es necessita per aquest canvi que els suposa saber que la malaltia terminal suposa l’acabament de la vida.
És curiosa també la història prèvia que es relata al principi, quan el fill d’ella cerca dins un armari atapeït i fosc una llum, probablement, tot i que depèn de les creences de cadascú, la mort i el seu acompanyament previ puguin ser açò, la recerca, dins la incomprensió i foscor de qualque punt de llum.

TierrasPenumbra

Share Button

Un comentari

  • Joan Carles

    8 maig, 2006

    No hi ha ningú, o seria molt difícil de trobar, que estigui preparat davant la mort d’algun ésser estimat o d’un mateix. La imminència de la mort, això sí que és cert, fa que moltes qüestions que envolten les persones implicades tenguin una altra dimensió.
    Igualment, supòs que hi ha tants casos com persones, i moltes maneres d’enfrontar-se a la mort. Les creences religioses en molts de casos poden ajudar a veure-hi d’una manera concreta, però també pot ser que sigui una cosa ben independent. Realment, quan es parla de la mort, hi ha la realitat primera, més física, que és la duresa, el fang, la foscor, la desesperació. Després, la interpretació literària i metafísica (en un sentit ample del terme), que en la nostra civilització (en totes, de fet) és l’únic que ens hi dóna sentit. M’agradaria, en aquest sentit, veure la pel·lícula. Crec que el poema que més m’ha esborronat sobre la mort, i és per qüestió de la interpretació que s’hi dóna, completament vital, és un de Salvat-Papasseit que es diu “Tot l’enyor de demà”. Enumera tot el que veurà demà si s’aixeca, sabent que està malalt.I “si no em puc aixecar/ mai més,/ heus aquí el que m’espera:/ -Vosaltres restareu,/ per veure el bo que és tot:/ i la Vida/ i la Mort”.
    Pel que a mi m’afecta, m’he sentit, i crec que encara estic amb açò, com aquest al·lotet que cerca el punt de llum que l’il·lumini. Avui, justament, l’he somiat, i el continuo veient fosc. A mitjan somni, de fet, ha tornat negre.

Els comentaris estan tancats.